DADES TÈCNIQUES
Nom científic: Cedrus atlantica
Català: Cedre de l’Atles, cedre blau
Castella: Cedro del Atlas, pino de Marruecos.
Anglès: Atlas cedar
Pinaceae
Nord-oest d’Àfrica. És originari de les muntanyes de l’Atles a Algèria i el Marroc.
Arbre perennifoli, robust, de mesura mitjana a gran, de 30-35 metres d’altura (pot superar els 45 metres). És una conífera longeva (pot viure fins a mil anys). Les seves branques formen pisos i la capçada és més o menys piramidal, encara que amb els anys perd la forma.
És molt similar al cedre del Líban. La majoria de les fonts modernes el tracten com una espècie diferent, Cedrus atlantica, però algunes fonts el consideren una subespècie del cedre del Líban (C. libani subsp. atlantica).
El tronc és dret, però la punta s'inclina cap un costat.
Té un diàmetre d’1,5 a 2 metres.
L’escorça és llisa i de color cendrós. Amb el pas del temps, es torna rugosa, plena d’esquerdes i es va i ennegrint.
En forma d'agulla (fulles aciculars) i d'un color verd blavós. Les fulles fan entre 1 i 2,5 cm de llarg i s'agrupen formant una mena de pinzells.
La floració es produeix a l’estiu i s’allarga fins al començament de la tardor.
La mateixa planta presenta cons masculins, cònics, de 3-6 cm de longitud de color groc verdós, i els femenins d’aproximadament 1 centímetre de longitud i una tonalitat verd blavosa o púrpura, que acostumen a ser solitaris i alçats al centre de les rosetes d’acícules. Aquests últims donen lloc a cons erectes, cilíndrics, amb el vèrtex pla o un xic deprimit, d’entre 5 i 8 cm i de color marró, que maduren a la tardor del segon any i que finalment es desfan.
Les pinyes, sempre alçades, són grans, amb forma de barrilet, de 5-8 centímetres de longitud per 5 centímetres d’amplada, amb color violat a l’inici però marró en madurar. Després de la seva formació tenen un aspecte consistent i llis, ja que la disposició de les escates és molt premuda. Romanen 2 anys a l’arbre i es van desintegrant a poc a poc. Contenen unes 100 llavors quasi triangulars i amb una ala molt llarga i ampla.
Es reprodueix per llavors.
El fruit madura als 2 anys agafant un color marró purpuri pàl·lid. Es va desfent en esquames que tenen forma de ventall i que deixen anar les llavors alades.
Aquest cedre ocupa petites àrees i forma boscos situats entre els 1.300 i els 2.600 metres d’altitud. Generalment creix en terrenys molt calcaris i rics en matèria orgànica. Suporta estius secs i calorosos, els hiverns amb molt de vent i neu però no suporta els ambients marins.
És plantat en parcs, jardins i en alguns repoblaments forestals. Es cultiva amb certa freqüència, ja que és més tolerant amb les condicions seques i càlides que la majoria de coníferes.
Arbre ornamental, utilitzat per ser cultivat i per la producció de fusta.
De la destil·lació de la seva fusta, soca i serradures, obtenen un oli al qual atribueixen propietats antisèptiques, contra l’acne, contra la cistitis i tònic contra la inflamació de la pell i èczemes. Aquest oli està envoltat d’un influx místic, ja que és una substància per encensar temples.
La seva fusta és molt apreciada a l’ebenisteria, marqueteria, i fusteria de luxe. És de color vermellós, de gran qualitat i molt resistent a la putrefacció i l’atac d’insectes xilòfags, raó per la qual és inalterable per centenars d’anys.
POEMES
MITES
Amb un orgull de seda
Amb un orgull de seda, de bronze i cel morat,
immóbil com la pedra,
plegat el róssec, llarg, el paó s’ha posat
sota el mateix cedre.
S’assemblen de dibuix la seva lira
cansada i la darrera branca, d’un verd hurnit.
Núvia fosca, ell em mira
amb ull indiferent, com l’atzar o la nit.
Marià Manent
(1 de febrer de 1960)
La ciutat del temps (J. Pedreira, 1961)
Cedre de Líban
Potser eres estranger,
però les merles del barri,
trobant-te ben adient,
t'han pres fent un gran xivarri.
Sense demanar permís,
tal com els toca de ser,
han llogat el teu brancatge
per posar niu a recer.
I tu, tranquil i amable,
tot alçat i presumit,
vius feliç allà a la plaça
amb música de dia i nit!
Lola Casas.
(2001) (Inèdit)
ELL,
Diu la llegenda,
només era allà,
al bell mig de la plaça,
flanquejat per quatre bancs
disposats en forma de quadrat:
el del nord pels romanesos,
el del sud pels marroquins,
el de l’est pels pakistanesos,
el de l’oest pels equatorians.
Damunt d’ells un rumor s’abraonà,
la possible execució d’un projecte:
fer un aparcament sota la plaça,
la foradarien i la desfigurarien.
L’Andrei va anar a veure la Yasmin,
plegats van anar a buscar l’Abdul,
reunint-se finalment amb la Vicenta;
amb urgència calia fer alguna cosa.
Recolliren signatures de tots els coneguts,
dels que eren del barri i dels de més enllà;
no volien veure aquell espai malbaratat,
ni tampoc caigut el seu meravellós amic,
aquell que tanta pau i silenci els regalava.
Anys després, continua dient la llegenda,
encara recorden els noms dels quatre bancs,
ara, però, ja no tenen colla fixa ni denominació,
ara són els bancs on tots i totes parlen de tot
sota l’ombra impagable d’aquell vell cedre del Líban.
Franc Guinart i Palet
(19.11.2019)
(Inèdit)