ALZINA

Arbre corpulent, de creixement lent i de llarga vida. Generalment no supera els 20 m.

La capçada és densa i ampla, si té espai per a desenvolupar-se bé.

Branques robustes, les més joves recobertes d’un borrissol blanquinós o cendrós, i les velles, a vegades, una mica penjants.

Flors masculines i femenines en un mateix arbre.

Les inflorescències masculines són penjants, apareixen reunides en aments llargs, de color grogós.

Les flors femenines, solitàries, protegides per un petit embolcall.

És l’aglà o gla, de gust dolç, de forma llargament ovoide , amb peduncle curt; forma grups d’1 a 3; protegit per una cúpula que no punxa per tal com les esquames estan ajagudes.

A dins l’aglà hi ha una sola llavor recoberta d’una pell prima marronosa, separada longitudinalment en dues meitats (cotilèdons).

La fructificació és del setembre al novembre.

Abril o maig.

Tot tipus de sòls.

És l’arbre dominant dels alzinars, bosc típic mediterrani.

La seva fusta és forta i de llarga durada per això s’ha usat en fusteria. Crema durant molta estone i se n’obté un carbó molt valuós.

La seva escorça i alans s’havien usat amb finalitats terapèutiques.

Les seves fulles tenen uns compostos que els hi donen propietats antioxidants.

S’està reintroduint per a l’equilibri dels ecosistemes agrícoles.

Els aglans són aliment per a porcs, senglars, esquirols, ratolins i ramats.

Els aglans més dolços són els de la subespècie d’alzina que es troba des de la Catalunya central cap a l’interior, també anomenada carrasca (Quercus ilex subsp. rotundifolia), tot i que al litoral i prelitoral també hi trobem algunes alzines (Quercus ilex subsp. ilex) d’aglans dolços.