DADES TÈCNIQUES
Nom científic: Quercus faginea
Català: Roure de fulla petita, galer, roure garriguenc o roure valencià.
Castellà: Quejigo, roble carrasqueño, rebollo o roble valenciano.
Anglès: Small-leaved oak
Francès:
Alemany:
Fagaceae
Països mediterranis i resta d’Europa.
Arbre bastant alt que pot arribar als 20-25 m d'alçada.
Pot viure fins als 500-600 anys.
És gran i ampla, arrodonida, d’un color verd clar. Menys espessa que la de les alzines.
El tronc normalment és recte, a vegades sinuós, prim, amb l’escorça de color marró grisós, fina, però de textura rugosa, degut a nombroses esquerdes.
Són molt freqüents en els brots joves les AGALLES , unes estructures llenyoses esfèriques de color marró produïdes per la reacció de la planta a la picada d’un insecte.
Les fulles són el·líptiques i d’uns 3 a 12 cm, tenen el marge dentat amb dents agudes, amb els nervis drets i ben paral·lels, amb un borrissol grogós de pèls pel revers.
Per la part superior són de color verd fosc, brillant i per la part inferior més pàlides.
Les fulles són caduques, a la tardor es tornen grogues i algunes queden seques sobre la planta fins que, al brotar les fulles noves, les fan caure.
Les flors són molt senzilles. Hi ha flors femenines i masculines. Les masculines estan reunides en grups sobre aments penjants. Les femenines són solitàries i van envoltades per un involucre corni anomenat cúpula que després protegirà a la gla.
El fruit és l’aglà o gla, sol ser amarg, per la part de dalt té una mena de barret anomenat cúpula que és peluda i les esquames són triangulars.
Floreix durant els mesos d’abril i maig, amb flors poc vistoses.
Les glans maduren al setembre i cauen a terra. Germinen fàcilment amb les pluges.
És un arbre resistent que es desenvolupa bé en quasi tot tipus de sòls, aguanta bé els climes continentals de forts contrastos.
Es localitza en zones d’entre els 600 i 1200 m d’altitud. Necessita un cert grau d’humitat durant tot l’any.
Les seves glans són molt apreciades per a l’alimentació porcina
La fusta és dura, és utilitzada per a la construcció i la fabricació de mobles i/o altres objectes.
Les agalles s’utilitzaven en medicina com astringents per ser riques en tanins.
POEMES
ALZINA I ROURE
L'alzina i el roure
són dos bons germans.
Tots dos esgarrapen,
tots dos fan aglans.
L'estiu els ajuda
a ser bons companys.
Quan glaça i venteja,
ja no són iguals.
Les fulles del roure
se'n van a l'hivern.
L'alzina les guarda
per no tenir fred.
NÚRIA ALBÓ I CORRONS
21 de juliol, 1930
la Garriga (Vallès Oriental)
MITES
ROURE
Hi ha dos mites relacionats amb aquest arbre:
El primer està relacionat amb Filèmon i Baucis.
Filemó i Baucis eren dos ancians casats que vivien feliçment enamorats, no tenien gaire fortuna, però tampoc la necessitaven.
Un dia, Zeus i Hermes, es van transformar en persones humanes i van baixar a la terra. Volien comprovar l’amabilitat de les persones. Per tant, una nit, van anar casa per casa a demanar un lloc per aixoplugar-se, però tots els van rebutjar. Finalment van arribar a casa de Filèmon i Baucis. Ells, com a bones persones que eren, els van oferir allò que tenien, que no era gaire.
Mentre anaven passant les hores, Baucis va començar a sospitar que aquells dos forasters eren déus, perquè per moltes vegades que omplia els gots de vi, la gerra sempre estava plena. En adonar-se’n, Baucis va pensar que li estaven oferint molt poc, així que va decidir matar l’únic animal que tenien, una oca.
Els déus, en veure que ells van ser els únics que els van rebre amablement, van decidir inundar tota la regió menys la zona on vivien els ancians. Com a últim gest d'agraïment, Zeus els hi va concedir un desig. L'únic que Baucis i Filèmon volien, era ser sacerdots del temple d’or i que poguessin morir junts, l’un al costat de l’altre.
Quan Baucis i Filèmon van morir, Zeus va convertir-los en arbres: Filèmon es va transformar en un roure i Baucis en un til·ler.
----------------------------------------------------------------------------------------------
El segon explica que, mentre Zeus descansava després de lluitar amb els Titans, van sorgir de la terra uns éssers enormes i monstruosos. Un d’ells, Porfirió, que era un gegant amb cent caps, va ferir greument Hera i va voler violar-la. Però Zeus es va adonar del que passava i va socórrer Hera, precipitant sobre Porfirió un reguitzell de llamps.
De la sang de Porfirió en va néixer un roure per tal de recordar als humans que el cel els ajuda contra els malvats.