DADES TÈCNIQUES
Nom científic: Quercus suber
Català: Alzina surera
Castellà: Encina alcornoque
Anglès: Cork oak
Francès: Chêne-liège
Alemany: Korkeiche
Fàgacies
Mediterrani Occidental i Nord Amèrica.
L’alzina surera és un arbre perenne de la família de les fagàcies, és a dir, conserva les fulles al llarg de tot l’any. Fa entre 5 i 15 m d’alçada.
La seva característica més destacada és l’escorça grisenca, gruixuda i rugosa de la que s’extreu el suro. La seva capçada és gran i densa. Les seves branques són abundants, gruixudes i tenen una altura variable.
El tronc és robust i pot arribar a ser molt gruixut. És de color grisenc i pot arribar a mesurar més de 25 cm de gruix. Es ramifica de manera lateral a alçades que poden variar segons l’espessor del bosc.
Les alzines sureres rebroten per dalt i per baix perquè el suro que es troba dins l’escorça protegeix el tronc i les branques de qualsevol perill, fins i tot d’un incendi. Aquesta escorça correspon a la part superficial del tronc. Cada any creix una mica i, per això s’esquerda profundament.
De l’escorça d’aquest tipus d’alzina, la surera, se’n obté el suro, que és una capa gruixuda i flexible que hi ha a l'escorça de la que se’n poden fer objectes com taps, revestiments, capses, etc. Una alzina surera triga, aproximadament, 50 anys a créixer prou per poder fer la primera extracció de suro. Després es pot pelar cada 14 anys. El suro es pela entre principis de juny i la primera quinzena d'agost, després la calor el fa enganxar-se i assecar-se massa i ja no es pot extreure’s bé.
Un cop pelada l’escorça, la capa interior es torna de color groc i després passa a ser més vermella. Amb el temps s’acaba tornant negre. Aquesta capa és llisa i a mida que va passant el temps, comença a esquerdar-se pel seu creixement cap a l’exterior.
Les fulles són perennes, és a dir, no cauen de forma majoritària a la tardor, sinó que es renoven poc a poc al llarg de tot l’any. Són petites i dures, amb el marge una mica dentat. Tenen una forma ovalada. Per l'anvers, part de davant, són de color verd fosc, i pel revers, darrera, tenen petits pèls i són de color verd grisós. La seva llargada és de 2 a 9 cm i l’amplada és de 1,5 a 4 cm. La branca que uneix la fulla mesura entre 8 i 15 mm. Són fulles simples com s’observa en la imatge de la branca.
Des del mes d’abril continuant de vegades, durant l’estiu i fins i tot a l’estiu-tardor.
FLORS
Les flors masculines, són molt nombroses, s'agrupen en ramells que s’anomenen aments, tenen una longitud de 4 a 8 cm i són grogues i abundants. I les flors femenines apareixen en grups més petits, són més curtes i apareixen a la base de les fulles noves, també estan aïllades.
EL FRUIT
El seu fruit és la gla. Presenta una forma allargada, té unes mides que varien. Tenen una cúpula que les cobreix i les protegeix. Les glans es formen en un any i cauen en iniciar-se la tardor. La seva maduració és molt variable comença al setembre i finalitza al gener-febrer. Tarden entre 10 i 12 anys en fer fruits, però quan comencen a fer fruits ho fan de forma anual. Tenen un sabor menys dolç que el de les glans d’altres alzines.
Es pot reproduir per llavors i empelts.
Necessita un clima moderant, ni molt fred, ni molta calor, i una mica plujós. La podem trobar des del costat del mar fins grans alçades a 1300 m, més a munt, ja no.
Molt conreada per la seva escorça. s’utilitza per coses diferents, com per fer taps d’ampolles, bolsos i soles de sabates. El suro es treu de l’arbre cada 9-14 anys. Els principals productors són d’Espanya i Portugal. També s’utilitza com aïllant per l’escalfor i el soroll.
Les glans s’utilitzen per alimentar el porc ibèric. La seva fusta s’utilitza per els barcos ja que és molt duradera. És un arbre associat al nadal i s’utilitza per decorar.
POEMES
Tronc revestit amb suro verge,
paret ideal per a l’heura antiga
que s’hi enfila buscant veure el cel
a un laberint de branques i fulles.
Té una capçada l’alzina surera
que és punta fina de coixinera,
i garanteix ombra fresca i constant
per a l’estiu de calor més angoixant.
Sembla un element de la fantasia,
tret d’un bosc literari o de l’imaginari,
monstre afable de brancam solidari
amb els raigs de llum i el blau celestial.
I quan la nit s’apodera del firmament
impel·leix a jugar les fulles amb els estels.
Isabel Barriel Martinez
(Barcelona, 1953)
Inèdit, 2007
Em refaig
quan em lliuro a aquest present
que floreix en la carena.
Quan,
en solitud,
m’arrisco per viaranys d’arboç,
per cims orgullosos
poblats de pardals,
fongs fonedissos,
i subtils sureres.
El prat esclata de roselles
que el vent abriva,
com el temps,
i els ametllers tremolen,
festívols,
entre el groc de ginestes,
i la levitat subtil
d’alguna alzina surera.
Abstreta,
pels camins,
jo m’ignoro i em repenso,
i em reconec,
en l’instant que es proclama
des de la ruta del sol,
en l’emergent presència
d’un present verdejant.
Sílvia tarragó
(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 1968)
L’alè en la pols, (Inèdit)
MITES
Júpiter va descobrir l'alzina quan va condemnar els homes a menjar glans.