POLLANCRE

Al murmuri de tes rieres

Al murmuri de tes rieres,

al dolç xiu-xiu dels faigs, dels polls,

dels castanyers, de les sureres,

al cant dels grills en los rostolls,

quin pler, quina delícia m’era

mirar ta nit, per temps suau,

sembrant dels estels l’arenera

sobre el desert de ton cel blau!

Nit estelada, nit serena,

nit amorosa, nit amena,

qui no t’ha vist,

per ell só trist!

Pere Talrich

(Serrallonga, Vallespir, 1810 - París, 1888)

El matí i tu

Ara t'enrioles, i el matí es fa espès

de versos i espígol, de festa i ocelles.

Ara les mans teues esbullen poncelles,

i el matí es pentina amb galtes i oboès.

Ara entre els pollancres hi ha un clam sorprès:

t'has endut llur ombra sota tes parpelles,

i el matí s'hi esquinça, balb de llums novelles.

Oh els teus ulls dolcíssims, on mai no es pon res!

Ara, escuma rossa, entorn dels nostres passos

una primavera antiga es va desfent,

i el matí s'eixampla sobre cérvols lassos.

Tot se m'anuncia com una florida,

com una sang tendra que em cenyís breument.

I et tinc vora els llavis: què més és la vida?

Joan Fuster

(Sueca, La Ribera Baixa, País Valencià, 1922 - 1992)

Calladament

Des d’aquesta aspra solitud et penso.

Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles

els pollancs que miràvem en silenci

des del portal de casa.

Tantes coses

se m’han perdut amb tu que em resta a penes

l’espai de mi mateix per recordar-te.

Però la vida, poderosa, esclata

fins i tot en un àmbit tan estricte.

Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,

el verd proclama vida i esperança

i jo visc, i és vivint que puc pensar-te

i fer-te créixer amb mi fins que el silenci

m’engoleixi com t’ha engolit per sempre.

Miquel Martí i Pol

-del Llibre d’absències (1984)-

(Roda de Ter (Osona) 1929 –2003)