Esdeveniments
S. XVI. El "Vot de poble": Els Romeus
La tradició situa l'origen d'aquesta promesa arran de les epidèmies de tota mena que assolaven aquestes contrades. El poble es comprometia a portar, descalços i en peregrinació, una ofrena i almoina a la Verge de Montserrat per tal que protegís de qualsevol malura els seus habitants. Na Josefina Oliveres, rocafortina de cos i ànima ens descrivia així aquesta tradició:
A l'alba del Dilluns de Pasqua Granada, les campanes de Sta. Maria de Talamanca trencaven el silenci habitual en aquelles contrades. Acomiadaven els romeus. Seguidament començava a ressonar pels boscos veïns la veu d'aquells homes dient el rosari, mentre avançaven pel camí que mena de Talamanca a Rocafort. Aquí, també, l'església de Sta. Maria feia repicar les campanes i obria les portes per rebre els romeus i esperar els de Talamanca. Una vegada reunits, i després de dir junts la part reglamentària del rosari, sense parlar (era totalment prohibit), sortien de l'església i emprenien tot resant el romiatge a Montserrat.
Caminaven en filera. El primer guiava el rosari: Déu vos salve, Maria... mentre els altres a cor: Santa Maria, Mare de Déu...
Anaven descalços, cada un amb el seu gaiato. El capdavanter era un xic més alt i portava penjada al capdamunt la clàssica carabasseta dels pelegrins. Vestien, també com els antics peregrins, una mena de túnica. Era de color blau, la valona i la caputxa rivetejades de blanc. Portaven les espardenyes penjades a la cintura, car com hem dit anaven descalços, i així feien el viatge d'anada, seriosos i repetint sense parar: Déu vos salve... Santa Maria...
Tancava la filera un animal amb les sàrries ben plenes de provisions. La gent els veia passar i allunyar-se amb un respectuós silenci, mentre s'escoltava cada vegada més febles fins que es perdia, el so monòton del seu res.
S'endinsaven pel camí llavors fressat, voltat de vinyes i boscos, que els portaria fins a Sant Vicenç. D'aquí cap a Castellbell i el Vilar; passaven per la Bauma cap a Monistrol i finalment a Montserrat. A l'església de la Bauma, situada a peu de carretera, així com a les altres esglésies o ermites que trobaven pel camí, era obligat d'entrar-hi i resar-hi part del rosari corresponent. Devien ser els únics moments que es deturava la penosa caminada. Arribats que eren a Montserrat, directament a la basílica a fer l'honrós encàrrec que els havien confiat.
Oïen missa i feien l'ofrena a la Verge. Havien realitzat un any més el Vot de Poble. Havien complert, no pas sense sacrifici, la prometença que en uns moments de calamitat col·lectiva havien fet els seus avantpassats. Rocafort romania fidel a la paraula donada!
Acabada la important comesa, descansaven i alleugerien de queviures les fins llavors curulles sàrries. Havien d'agafar forces per la caminada de la tarda i no era pas qüestió de tornar-se'n les provisions.
El viatge de tornada era menys costós. El feien calçats i ja no era obligatori el silenci i molt menys el res del rosari. Arribaven ja post el sol, cansats però contents i orgullosos de la seva gesta. El seu esforç havia servit per mantenir la continuïtat de la vella institució dels Romeus. De la continuïtat del Vot de Poble.
Al poble de Mura es feia un pelegrinatge semblant: Pelegrinatge a Montserrat.
1789. Escola de filadores de llana a Rocafort
L'any 1786 el rei Carles III va ordenar la creació d'escoles de filadores. Per al seu manteniment es creà una taxa a les exportacions del producte de mig ral per arrova de llana neta, i un quart per arrova de llana bruta.
Així, en un document de la Quadra de la Cartoixa de Vallparadís del terme de Terrassa de 1791, en una declaració sumarial de testimonis Josep Vendrell i Salvany notari i escribà de dita Quadra declara:
"En el mes de agosto del año 1789 en el lugar de Mura del corregimiento de Manresa se hallaban existentes dos escuelas de hilazas de lana, establecidas por Miguel Vinyals y Francisco y José Galí, a sus expensas. Que dentro del mismo año 1789 y igualmente por dichos señores y a sus expensas, establecieron otras dos escuelas de hilazas de lana dentro del mismo corregimiento de Manresa, a saber una en el lugar de Talamanca y otra en el de Rocafort, ésta con 18 tornos.
Que para el establecimiento de la escuela del lugar de Rocafort se hizo edificar una casa, gastando en su construcción de su propio dinero, la cantidad de quinientas y setenta libras moneda de Cataluña".
"También se estableció en 1791 otra en el lugar de Calders".
"Que en el mes de junio de 1790 se hizo examen de hilanderas de las dos escuelas de Mura y de Talamanca y Rocafort. Fueron adjudicadas en premios 160 reales vellón, entre las mejores, repartidas a proporción de la habilidad".
1868, 12-14 de setembre: Benedicció i inauguració de la nova església parroquial.
El setmanari Crónica de Manresa explicava així aquest esdeveniment el dia 20 de setembre de 1868 i acabava amb la poesia que Josepa de Jover i Sans, esposa del mecenes, havia repartit per a l'ocasió:
BENDICIÓN E INAUGURACIÓN de la NUEVA IGLESIA DE VILOMARA
Setiembre, día 12. A eso de las 7 de la noche, el disparo de una bomba anunció a los habitantes de este pueblo que el Ilmo. señor obispo estaba ya a un cuarto de hora de distancia, cuya señal sirvió para poner en movimiento las campanas tanto del nuevo templo como de las dos fábricas; preparáronse hachas para recibirle, y al pasar por delante de las referidas fábricas se dispararon varios cohetes con luces de bengala, continuando luego su marcha hasta llegar a la casa del Rdo. señor Cura-párroco, donde debía pernoctar, siendo esperado por gran multitud de personas, ansiosas de saludar al venerable Prelado.
Dia 13. A las 4 de la mañana se presentó la música de Castelltersol, titulada Lluisets, en la puerta de casa el señor Cura para saludar al Ilmo. huésped, recorriendo luego toda la población. Celebráronse algunas misas en la antigua iglesia de Santa Magdalena, y a las 6 se trasladaron procesionalmente las imágenes a la nueva iglesia. A las 7 empezó la benedicción, cuya ceremonia efectuó el Reverendo José Homs, Canónigo de la Catedral de Vich y secretario del señor Obispo; concluida la solemne ceremonia celebró S.S.I. una misa, que fue la primera, y finida que estuvo, dirigióse con su séquito a la casa de los señores Jover, donde se les sirvió un espléndido chocolate que S.I. se dignó aceptar con la amabilidad que le caracteriza. A las 10 comenzó el solemne oficio cantado por la precitada música, siendo celebrante el M.I. señor D. Tomás Puighuriguer, Canónigo de la Catedral de Barcelona; dirigiéndonos en el ofertorio y desde el presbiterio, el Ilmo. señor Obispo su fácil y persuasiva palabra, ponderando lo muy complacido que quedaba de estos feligreses, y dando las gracias a todos los que han contribuido a la realización de la obra. Concluido el referido Oficio, y al salir de la iglesia el Ilmo Prelado y demás seguimiento, disparóse una estrepitosa tronada, soltándose así mismo una infinidad de palomos al aire con cintas de varios colores, que causó agradable novedad. La mencionada música acompañó a S.S.I. y demás convidados a la referida casa o fábrica de los señores Jover, donde tuvo lugar una suculenta y delicada comida, entre cuyos comensales se hallaban el Rdo. señor Dean, varios otros eclesiásticos, el señor juez del Partido D. José Vallés y don Agustín Burillo, todos procedentes de esta ciudad, así como el reputado arquitecto D. José Oriol Mestres, autor de los planos del nuevo gótico templo, objeto de esta reseña. Antes de los postres leyóse una dedicatoria en catalan que acompaño, pronunciáronse algunos brindis, y luego presentóse la referida música, tocando y cantando oportunas piezas. A las cuatro de la tarde empezóse el Santo Rosario con acompañamiento de orquesta, haciendo una plática análoga al acto, el infatigable señor Obispo. En seguida el Rdo. P. Dominico D. Francisco Enrich leyó los estatutos de la cofradía del Santísimo Rosario, cuya piadosa asociación quedaba desde aquel momento establecida. A pesar de estar el tiempo amenazando lluvia, efectuóse una procesión trasladándose bajo palio el Santísimo Sacramento, de la antigua a la nueva iglesia, a la cual asistieron las señoras y señores Jover, los señores convidados, empleados de ambas fábricas, y puede decirse todo el pueblo en masa. Lucia tambien en ella un pendoncito que llevaba la señorita Dª Anita Jover, hija de D. José, y que tuvo un numeroso acompañamiento, produciendo todo muy buen efecto. Al salir de la antigua iglesia Su Divina Magestad, en manos del Ilmo. Prelado, elevóse un globo de unas dimensiones bastante regulares, llegando luego a perderse de vista. No hay por que decir que el templo estaba profusa y simétricamente iluminado, contándose una infinidad de arañas de cristal. A la entrada del mismo, levatáronse unos arcos de verde follaje. A las 8 y media de la noche quemáronse a la entrada del jardín de la fábrica muchas piezas de fuegos artificiales y de bengala, y a las 9 de la misma, la música recorrió las calles dando una general serenata.
Día 14. A las 7 de la mañana el citado señor Obispo administró el sacramento de la Confirmación, saliendo a las 8 para esa, siendo despedido a la entrada del puente por gran número de personas. A las 9 celebróse una misa con música para descanso de las almas de los difuntos, a la cual, y con trage de luto, asistieron los señores Jover, empleados de ambas fábricas y el pueblo entero, puesto que no se trabajó en dicho día. Por la tarde se rezó el santo Rosario, haciendo una explicación de sus divinos misterios el mencionado Rdo. P. Francisco Enrich.
Por fin de fiesta, y preparados de antemano algunos individuos de la orquesta orfeonense de esa ciudad, bailóse al aire libre hasta el anochecer, concluyéndose así los festejos, de los cuales conservaran grata memoria los sencillos habitantes del antiguo e histórico pueblo de Vilomara.
A LA BENEDICCIÓ
de l'Església del Pont de Vilomara
Quantes vegades, PONT DE VILOMARA
feu corra'l Llobregat ton amarch plor,
al veure't pobre y sense temple 'ncara
'hont adorar poguesses al Señor!
En exa altura ajonollat pregavas
esguardant los alts cims del Montserrat
y a la Regina Verge demanavas
un àngel que 'endolcés ton pobre 'stat;
Y aquest va vindre un jorn, y un bon exemple
dexant de virtut santa en esta vall
pera rezar a Deu va darte un temple
donante ensemps un temple de treball.
Y com lo poble d'Israel que un dia
va treballar al temple en dolça pau,
també tu, Vilomara, ab alegria
a alsar contribuires esix palau.
La pedra ab ta suor tostemps banyada
duyas a munts los fonaments a omplir
guiat per lo Pastor que 'n tal diada
ab pler lo temple corra a benehir.
¡Poble ditxós! ¡Ministre de l'Altíssim!
¡Bisbe escel-lent! avuy abdos tocau
lo resultat d' aquell treball santíssim
puix ja finida l' obra contemplau.
Que may ni un sol moment de la memoria
vos fugi lo record d'eix jorn felís;
y al recordarlo, al deu que 'sta 'n la gloria
demanu conçedesca 'l paradís
a l'ànima d'aquella protectora
que, havent ab valtres treballat tants anys,
dexa la terra, qu' anyorantla plora
ans de veure lo fruit de sos afanys;
Recorda't, poble 'ntant que a Deu invocas
d'aquella per qui ten ditxes tans grans
no bastin huy per ensalzar mil bocas
DONYA JOSEPA DE JOVER Y SANS!
1868. La revolució de setembre
La revolució anomenada la Gloriosa es produí el setembre de 1868 i fou un cop militar amb implicacions civils que tingué lloc al regne d'Espanya i que comportà el destronament i exili de la reina Isabel II i l'inici de l'anomenat "Sexenni Democràtic" (1869-1874), primer en forma de monarquia parlamentària (1871-73) i després en forma de la Primera República (1873-1874).
Aquesta revolució també tingué conseqüències a Rocafort de Bages. Així ho explica el setmanari La Crónica de Manresa de l'11 d'octubre de 1868:
Pronunciamiento. Sabemos que el vecindario del Puente de Vilomara secundó notablemente el martes el verificado por el pueblo de Rocafort, a cuyo distrito municipal se halla agregado.
Al efecto llamó la música orfeonense de esta ciudad, que al llegar tocó el patriótico himno de Riego. Quedaron al momento, pero con el mayor orden, desiertas las fábricas, y con el mayor regocijo, a los gritos de ¡Viva la libertad! ¡Viva la Marina! ¡Viva el Ejército! ¡Viva el General Prim! ¡Soberanía Nacional! ¡Sufragio Universal! ¡Abajo los Borbones! se entregó a las llamas el retrato de la exreina, colocando el del popular general Prim en un salón, donde instantáneamente el pueblo se entregó al placer de la danza, sin que ocurriera el menor desmán.
Por la noche se reprodujo el baile que no terminó hasta las dos de la madrugada. Se nos ha dicho que el referido vecindario, escudándose con tener mayor número de almas que el pueblo de Rocafort, a que estaba agregado, se proclamó municipio independiente de este, y que en su consecuencia nombró su Junta provisional.
1902, 17 de gener: L'explosió del vapor
Des de 1848 que al costat del pont de Vilomara s'hi van instal·lar dues fàbriques tèxtils: "Jover i Cia." i "Regordosa Hnos." Aquesta activitat fabril ocasionà anys després l'enorme augment demogràfic que tingué aquest raval de Rocafort que superà en habitants el cap de municipi. L'hivern de 1902, però quedarà gravat en la memòria de rocafortins i vilomarencs.
El divendres 17 de gener de 1902, a un quart de set de la tarda, una gran explosió va sacsejar tot el poble del Pont de Vilomara: Havia explotat la caldera de la fàbrica tèxtil Jover! L’explosió de la caldera de la fàbrica Jover va afectar també l’adjacent fàbrica Regordosa, ja que la sala de la caldera estava de costat, només separada per un mur, amb la cuina i menjador de la fàbrica Regordosa. En l'accident van morir 12 persones, quatre homes i vuit dones, la majoria molt joves.
Aquesta és la llista de les persones, procedència i edat de les víctimes:
Les víctimes de la fàbrica Jover:
Joan Clapers i Molins, 45 anys, casat. Director de la fàbrica
Pere Casas i Camprubí, 30 anys, de Vilomara, casat. Auxiliar parador.
Manel Suñer i Graells, 25 anys, de Biosca, solter. Fogoner.
Enric Pla i Galobart, 15 anys, de Calders, solter. Auxiliar de fogoner.
Àngela Sellarès i Esteban, ?
Víctimes de la fàbrica Regordosa:
Àngela Musterni i Soler, 14 anys, soltera, de Mura.
Antònia Musterni i Soler, 12 anys, soltera, de Mura.
Josefina Giralt i Sellarés, 18 anys, soltera, de Mura.
Àngela Ballvé i Serra, 16 anys, soltera, de Mura.
Maria Prunés i Llorens, 12 anys, soltera, soltera, de Rocafort.
Francesca Caelles i Sanmartí, 12 anys, soltera, de Rocafort.
Josefina Casablanca i Mañosa, 39 anys, cade Mura.
El 22 de gener va morir a conseqüència del “susto” rebut: Àngela Bonvehí i Serra de 44 anys, de Manresa. La llista de ferits i afectats ve ser considerable.
L'ajuda que va proporcionar la ciutat de Manresa a la població del Pont li va valdre la concessió del títol de "Benéfica" a la solidària ciutat.
Si ens fixem en els cognoms, procedència i edat de les víctimes podem comprovar que en la primera fase de la industrialització la majoria de la mà d'obra procedia de l'entorn rural més proper i amb una important presència femenina molt jove. Si observem les cares d'aquests esforçats treballadors i treballadores en la imatge feta set anys abans de l'explosió podem veure reflectida en els seus ulls i el seu rostre la duresa de la vida que duien.
La Vanguardia del diumenge 19 de gener de 1902 en deia això:
Noticias por telefonema
Manresa 18 16'15
En este momento regresan el alcalde Sr. Fius y las demás autoridades que fueron a Pont-Vilumara al ocurrir la explosión, los cuales vienen verdaderamente horrorizados del cuadro que ofrece el lugar de la catástrofe, hundidas las paredes, agrietadas las que no se han hundido y todo el conjunto ruinoso y triste.
Hasta las doce del dia iban extraidos, además de los ya conocidos cadáveres de Josefa Casablanca, Angela Musterin, Maria Prunés, Pedro Casas, Manuel Suñer, Enrique Pla Y Josefa Quicó se han sacado otros cuatro que aun no se han podido identificar.
El inmenso montón de escombros á que ha quedado reducida gran parte de la fábrica se eleva á algunos metros y en él se ven hierros retorcidos, marcos de ventanas, trozos de viejas y restos de máquinas y útiles de trabajo. En el hospital han ingresado cuatro heridos. Quedan muchos mas en el pueblo.
El vecindario me aconseja interese de la prensa barcelonesa su concurso para pedir el auxilio que en estos momentos se necesita.
El trabajo de remover los escombros durará algunos días, temiéndose que esta labor ocasione alguna enfermedad infecciosa.- Badia
Noticias propias
También se nos han enviado por correo los siguientes datos que no pudimos publicar ayer en la edición de la tarde por haber llegado minutos después de entrar el número en máquina.
"Son tres los primeros muertos conocidos don Juan Clapés, director de la fábrica, cuyo cadàver se encontró encima del cerro que domina á la fábrica y muy cerca de las paredes de ésta y Manuel Biosca, ayudante de parada y el niño Enrique Pla. A estos dos últimos no se les ha encontrado todavía, suponiéndoseles sepultados bajo los escombros.
Se nota la falta de más obreros.
Hasta esta hora (9 de la noche) se tiene noticia de once obreros.
El maquinista de la fábrica, que al ocurrir la explosión se necontraba en el edificio colateral de la misma fábrica al lado oponente de la de la calle ha resultado ileso.
Varias muchachas de la inmediata fábrica del señor Regordosa hallábanse cerca del sitio donde se produjo la explosión haciendo la comida y esperando á que empezase el trabajo de la noche, cuando de repente se oyó un trueno sordo y el techo se derrumbó arrancando de cuajo, quedando sepultadas bajo los escombros.
La griteria fué horrible.
Después los gritos fueron apagándose: síntoma terrible de que varias de aquellas infelices habían muerto.
Como detalles curiosos citaré el de que el alcalde señor Fitó, que vive en lugar muy próximo al sitio de la explosión, no advirtió al ocurrir ésta mas que una trepidación semejante á un temblor de tierra.
Otras personas que todavia se hallaban más cerca, sólo percibieron una detonación seca y tan poco fuerte, que no les produjo ninguna alarma.
Únicamente al ver que caían trozos de cornisa y pedazos de cristales, se dieron cuenta de lo que ocurría."
Con objeto de apreciar personalmente la importancia de la explosión, ayer una de nuestros redactores, cuyas noticias publicamos a continuación:
La máquina de vapor que estalló, perteneciente a la fábrica de hilados y tejidos de algodón de los señores Jover y Cª, ocupaba una cuadra de unos 20 metros de largo por 16 de ancho. Junto á esa cuadra y separado sólo por una estrecha escalera que conduce al primer piso, está el ala derecha de la fábrica de los señores Regordosa hermanos. La planta baja de este edificio se destinaba a almacen de utensilios para la fábrica, y en el primer piso, contiguo á la cuadra en que estaba instalada la caldera que estalló, estaba la cocina, de unos ocho metros de ancho por 16 de largo.
En ella hallábanse varias mujeres preparándose la cena á la sazón de ocurrir la explosión. Quedando todas ellas sepultadas en los escombros.
En dicha dependencia veíanse aún ayer dos mesas largas, con los platos rotos, y en ellos restos de comida.
La techumbre, lo propio que la de la cuadra de la caldera, quedó desplomada.
Entre los escombros se ven la caldera destrozada y vigas de hierro retorcidas.
Los hilos del teléfono que une Pont de Vilomara con Manresa y San Vicente, quedaron rotos, lo cual motivó que se tardara en recibir auxilios.
También quedaron hechos añicos todos los cristales de las dos fábricas citadas.
Momentos antes de ocurrir el suceso, el director de la fábrica don Juan Clapés estuvo en el despacho del escribiente don Francisco Escorsell, subiendo después al primer piso en donde estaba la máquina de preparar, situada precisamente encima del departamento de las calderas.
La fuerza de la explosión le despidió hasta una colina próxima y á unos 25 metros de altura.
En la requisa que se hizo dos horas después fué hallado el director, aun con vida.
El cadáver del ayudante fue hallado ayer por la mañana.
Es de parecer el turbinero Juan Vilanova, que el suceso que todos lamentan se produjo a causa de que estando la caldera á siete atmósferas, el fogonero, en vez de retirar fuego, alimentólo, lo cual añadió á la falta de agua y á la indicada elevación de la temperatura produjo la catástrofe.
La caldera gemela, sistema Cornish, desarrollaba una fuerza de 200 caballos y hallándose en buen estado, pues hace poco tiempo fué reparada. No era necesario forzarla, ya que producía la suficiente fuerza para las necesidades de la fábrica.
La explosión ocurrió estando la máquina parada.
La caldera, se instaló el año 1875, es de la fábrica de los señores Jover y Compañia, segun queda indicado, y la cocina derrumbada pertenece a la fábrica de los señores Regordosa hermanos.
En la fábrica de los señores Jover y Cª únicamente se trabaja de dia, y en la del señor Regordosa durante el dia y la noche.
En aquella actualmente tenían ocupación doscientos trabajadores y en la última trescientos.
Ambas han quedado en tal estado que será forzoso suspender en ellas el trabajo, pero en la del señor Regordosa podrá reanudar-se dentro de breves dias.
La fábrica de los señores Jover y Cª se erigió en el año 1848 y se ha trabajado en ella desde entonces, estando asegurada por varias compañías.
El director de la fábrica de los señores Regordosa, don Jaime Valls no sé dió cuenta de lo sucedido, más que por el ruido de la explosión, por el estrépito que produjeron los cristales al romperse en mil pedazos, y por haberse desplomado trozos de la cornisa de la estancia de la cuadra donde se encontraba.
Altra premsa que es fa ressó de la tragèdia:
El 25 de gener el "Periódico democrático-obrero La Montaña Republicana" obria primera plana així:
El Diario de Avisos del 28 de gener es feia ressó de les indemnitzacions rebudes per part dels diferents afectats:
El 25 de setembre de 1932 per iniciativa de Joan Jorba Rius -que es va fer càrrec de la fàbrica del Pont des de 1926- es va celebrar un acte en memòria de les víctimes de l'explosió. I la "Revista Ilustrada Jorba" en el seu número 276 del mes de setembre va dedicar un monogràfic al voltant del tràgic esdeveniment del 1902.
1906. Comença a generar electricitat la Central de les Marcetes
El 1897 l’industrial Àngel Ferrer i Grané obté la concessió de l’aprofitament hidràulic del Llobregat en el sector comprès entre Sant Benet de Bages i El Pont de Vilomara.
No serà fins al 1904 que l’empresa Gallifa, Vila i Ferrer -que ja produïen electricitat a Manresa mitjançant una màquina de vapor i dues dinamos- que decideixen tirar endavant la central hidroelèctrica de les Marcetes.
L’any 1906 es construeix la resclosa de 107 metres de llargada i 8 m. d’alçada, d’on, pel marge dret, surt un canal de 2.790 m de llargada fins a la central. El canal té una fondària mitjana d’uns 2,5 m i una amplada d’entre 3 i 4 m. i ha de travessar dos túnels de 682 i 382 m. Tenia un cabal de 4.000 litres/s i un salt de 26,9 m. A la central s’hi instal·la una turbina Francis d’Escher Wyss & Cie de doble rodet de 1.126 CV a 500 rpm i un generador Siemens de 810 kW.
L’any 1929 s’hi instal·la una segona turbina-generador de 1.170 CV a 600 rpm que podia treballar també amb 4.000 l/s. I que està acoblada a un generador Siemens de 1325 kW a 6.000 V.
L’any 1962 es concedeix l’ampliació del cabal actual de 8.000 l/s.
A finals dels anys noranta es va fer una modernització de la central i es va desmuntar la primera turbina i se n'hi va instal·lar una altra Francis de doble rodet i doble descàrrega fabricada per Neyrpic té 885 kW (1.200 CV) gira a 500 rpm i està acoblada a un generador síncron Siemens de 6000 V.
Esquema de la Central de les Marcetes. (J.C. Alayo Manubens)
La resclosa i la caseta reguladora
Sala de turbines. 1913
L'edifici de la Central
Transformador. 1931
1911. Creació del Monte-Pío de Sant Felip i Sant Jaume de Rocafort de Bages.
Com la majoria d'agrupacions de caràcter benèfic de començament de segle es va crear per ajudar econòmicament o en prestació de serveis aquells socis que per malaltia o accident no poguessin treballar. Aquest era el seu Reglament:
REGLAMENTO:
Objeto del Monte-Pío: su gobierno y administración
ARTÍCULO l.° El objeto de este Monte-Pío es socorrerse mutuamente los socios que en el mismo ingresen, en caso de enfermedad, que les prive de trabajar y que en el acto de su ingreso gocen de 'buena salud, no padezcan enfermedad crónica ó habitual, observen buena conducta moral .y sean vecinos del término municipal de este pueblo.
ART. 2.° Todas las operaciones que verifique este Centro, se regularán por el presente Reglamento, al cual queda sometido el asegurado en el acto de suscribir la correspondiente póliza.
ART. 3.° El domicilio social de este Monte-Pío, es el presente pueblo de Rocafort, y estará representado por una Junta Directiva nombrada cada año en reunión general de socios por mayoría de votos, pudiendo ser reelegidos, todos los individuos de la misma, La Junta Directiva, a la que compete la marcha del Monte-Pío y su administración, la formarán un Director ó Presidente, un Vice-Presidente, Tesorero, Secretario, dos Vocales y dos Visitadores, elegidos todos del seno de la Hermandad y mayores de veinticinco años, cuyos cargos serán gratuitos.
ART. 4.° Será obligación del Presidente, recibir los avisos y reclamaciones que le presenten los socios, visitar á los enfermos siempre que lo creyese conveniente para cerciorarse si se cumplen las prescripciones del Reglamento, tanto por parte de los mismos como por la de los visitadores y poner en conocimiento de la Junta las faltas que notase; firmar las papeletas de las mensualidades, autorizar las pólizas y libramientos y llevará un libro de cargo y data en el que anotará las entradas y salidas de la caja, hará las convocatorias á las Juntas que se celebren y cuidará de imprimir estos Estatutos para repartir á los asociados, quienes abonarán por ellos la cantidad que la Junta señale.
Art. 5.° El Vice-Presidente estará obligado a auxiliar al Presidente en el desempeño de sus obligaciones y le suplirá en el caso de enfermedad ó ausencia ejerciendo los mismos cargos que el Reglamento otorga a aquel.
ART. 6.º El Tesorero tendrá a su cargo la guarda de los fondos que se recauden en este Monte-Pío, no entregando ninguna cantidad que no sea autorizada con la firma del Presidente y Secretario, debiendo llevar los competentes libros y presentar cada semestre á la Junta Directiva un estado decumentado del movimiento de los caudales y también siempre que fuese requerido para ello.
Art. 7.° El Secretario deberá tener preparados los recibos de cada mes para el cobro de las cuotas; anotará las bajas y altas de los enfermos, asistirá á las reuniones que se celebren y redactará las actas de las mismas, formalizará los documentos que fuesen menester y en general practicará cuantos trabajos fuesen necesarios á la buena marcha del Monte-Pío.
ART. 8.° Será obligación de los Vocales, asistir á las reuniones que se celebren é intervenir en todos los asuntos administrativos, procurando sigan su curso legal en conformidad al presente Reglamento, poniendo en conocimiento del director las faltas que hubiesen notado.
ART. 9.° Los Visitadores vendrán obligados á visitar á los enfermos en horas indeterminadas á lo menos cada tres días, para cerciorarse con escrupulosidad del estado del enfermo, si cumple ó no las prescripciones dadas sobre el particular, dando aviso inmediato al Presidente de las transgresiones del Reglamento que hubiese advertido.
ART. 10. Se nombrará un Andador que cobrará las cuotas de los asociados, cuyo importe, previo recibo, entregará al Tesorero, dentro del mismo mes, devolviéndole los recibos impagados, teniendo la obligación de pasar dos veces por el domicilio del asociado si residiese en el pueblo y una tan solo si lo tuviese fuera de él; circulará los avisos para las reuniones que se celebren y estando á las órdenes de la Junta Directiva, cumplirá cuanto ésta dispusiese en órden de la Asociación.
ART. 11. Ja Junta General se celebrará el primer domingo de Enero de cada año y la compondrán todos los socios, pudiéndose celebrar sesión y tomar acuerdos si hubiese la mitad más uno de los inscritos. En ella se nombrará la nueva Junta Directiva, se aprobarán las cuentas y se discutirán todos los asuntos que más convengan para los intereses del Monte Pío.
ART. 12. Si no se reuniesen el número de socios predicho, el Presidente acordará nueva reunión y en ella los acuerdos que se tomen, serán firmes y valederos, sea cual fuere el número de los asistentes.
ART. 13. Podrán celebrarse Juntas extraordinarias siempre que haya motivos importantes que discutir, y en ella solo se ocupará del asunto que haya motivado la reunión.
De la admisión de los socios
ART. 14, Podrán ingresar en este Monte-Pío, todas las personas de ambos sexos que disfruten de buena salud, no estén sujetas á enfermedades crónicas ni habituales, haber cumplido quince años y no pasar de los cuarenta y cinco, tener buena conducta moral y ejercer los varones, profesión ú oficio; toda inexactitud de las declaraciones que haga el asegurado al suscribir la póliza, producirá en su dia la nulidad del seguro, implicando su expulsión y la pérdida de las primas que hubiese efectuado.
Art. 15. En el acto de verificarse el seguro deberá pagarse la prima correspondiente al mes de la fecha y dos pesetas en concepto de entrada por inscripción y registro, los que no lleguen á cuarenta años y dos pesetas cincuenta céntimos, los que pasen de dicha edad.
ART. 16. La Junta Directiva, prévios los informes que tenga á bien adquirir, resolverá acerca de la admisión provisional del solicitante, quedando éste en período de observación, durante el cual no tendrá derecho á subsidio de ninguna clase aunque enfermare, cuyo período durará tres meses, finido el cual, caso de ser admitido entrará el socio en la plenitud de sus derechos reglamentarios y caso de denegar se su admisión, se le reintegrarán las cantidades que hubiese abonado en concepto de entrada y cuotas.
Derechos y deberes de los socios
ART. 17. Para percibir subsidios es condición indispensable estar al corriente del pago de mensualidades, haber cumplido los tres meses de espectación y llenados estos requisitos, el socio que enfermare percibirá tres pesetas diarias por las enfermedades de Medicina durante el período agudo de las mismas y que obliguen á guardar cama y dos pesetas por cada día de convalecencia, no pudiendo exceder en junto de noventa días. Si la enfermedad es de Cirujía mayor, cobrará dos pesetas cincuenta céntimos y si fuese de Cirujía menor dos pesetas diarias, no pudiendo exceder de sesenta días en el primer caso y treinta en el segundo.
ART. 18. Los asociados que al ingresar cuenten de quince años hasta cuarenta, abonarán mensualmente en concepto de cuotas, una peseta y los que tengan á su ingreso de cuarenta años y un dia á cuarenta y cinco abonarán la cantidad de una peseta veinte y cinco céntimos.
ART. 19 Para tener derecho á subsidio es preciso que el asociado envíe á casa del Presidente antes déla puesta del sol, un certificado del Médico de cabecera en el que conste nombre y domicilio del enfermo, diagnóstico de la enfermedad y clase á que pertenezca devengando el socio subsidio desde el día siguiente al en que se reciba el aviso, hasta la fecha en que se le dé de alta inclusive.
ART. 20. Una vez el enfermo de medicina pueda abandonar la cama, entrará en el período de convalecencia.
ART. 21. Todo socio que recayese en su enfermedad dentro los ocho días siguientes al en que se le hubiese dado de alta, podrá cobrar nuevamente en la misma forma y condiciones y mediante nueva presentación de baja, pero solo hasta completar el total período de noventa días.
ART. 22. El asegurado que haya sido dado de alta de una enfermedad ó haya devengado el máximum de dietas correspondiente á la misma, no tendrá derecho á las dietas de otra hasta transcurridos tres meses.
ART. 23. Para los efectos del pago, se considerarán como de Cirujía mayor, las fracturas del fémur, tibia, peroné, húmero, cúbito y radio y todas las demás enfermedades serán consideradas como de Cirujía menor.
ART. 24. En caso de contraer enfermedad de Medicina y Cirujía á la vez, entiéndase que solo tendrá derecho á percibir dietas por una de ellas, por la que el enfermo estimare más beneficiosa.
Art. 25. No tendrá derecho el asociado á cobrar subsidio, por quedar, excluidas, en las enfermedades producidas ó derivadas del alcoholismo, venéreas, sifilíticas, ulcerosas de la piel, paludismo, anemias, nerviosas que no procedan de una inflamación aguda del eméfalo ó médula, derivadas del embarazo, parto y puerperio, lesiones producidas en riña, imprudencia temeraria. motines, etc...
ART. 26. Si á discreción del facultativo para la más pronta curación del enfermo, se considerase conveniente algún ejercicio, paseo, etc., podrá este hacerlo mediante órden de aquel poniéndolo en conocimiento del Presidente, sin poder extralimitarse de las órdenes recibidas, bajo pena de perder el subsidio, como también si saliera de casa sin autorización facultativa.
ART. 27. Todas las dietas se pagarán al presentar el alta el enfermo; no obstante el Director podrá disponer el adelanto de cantidades mediante recibo cuando el socio lo necesitare, descontándoselas al hacer la liquidación.
ART. 28. Si un socio enfermare hallándose accidentalmente ausente de su residencia ó pasare enfermo á un Hospital, deberá en el primer caso avisar al Presidente por medio de carta certificada acompañando el certificado del Médico que le asista y visado por el Alcalde ó Cura Párroco del lugar, debiendo comunicar cada semana el estado de su enfermedad y en el segundo caso dará conocimiento del Establecimiento, sala y número de la cama que ocupe.
ART. 29. El socio que fijase su residencia fuera de este término municipal, será dado de baja en el Monte-Pío, pero si volviera á él, se le volverá á admitir, quedando dispensado de abonar cantidad alguna.en.concepto de entrada.
ART. 30 Los asociados enfermos vienen obligados á tener la puerta abierta de la salida á la puesta del sol; á no poner reparos á la visita del Médico y delegados de la Asociación, á no valerse de prácticas de curanderos ó intrusos que puedan desbaratar la marcha regular de la enfermedad, así como durante la misma ejercer trabajos corporales ó mecánicos que perturben la curación, bajo pena de perder el derecho á subsidios.
ART. 31. Administrado el Viático á algún enfermo por órden del Médico, desde este día hasta haber fallecido ó curado, se nombrarán por el Presidente dos hermanos del sexo á que pertenezca el enfermo para que le velen cada noche por el órden en que estén inscritos en el libro de entradas, sin que puedan excusarse de practicar tal acto de caridad. que mutuamente deben prestarse todos los hermanos. Si á alguno de los designados les fuere imposible tal asistencia, cuidará de buscar á sus expensas quien le sustituya.
ART. 32. Cuando por el estado precario de alguno de los socios enfermos, éste no dispusiese de medios con que poder atender con la prontitud debida á los cuidados del campo, como siembra, recolección de frutos, y otros trabajos del mismo, que de no practicarse con la perentoriedad debida pudieran irrogársele perjuicios, se hará un llamamiento á todos los hermanos para que voluntariamente, como mútua solidaridad y en la medida de las fuerzas de cada uno pueda efectuarse el trabajo que el enfermo no pueda realizar á fin de no aumentar su difícil situación.
ART. 33 Cuando un socio fallezca repentinamente, se entregará á su viuda ó al que resulte ser su heredero la cantidad de treinta pesetas, sin derecho á ninguna otra reclamación.
ART. 34. Enel sensible caso de declararse una epidemia, este Monte-Pío suspenderá sus funciones, no cobrando mensualidades ni abonando dietas, hasta quince días después de la declaración oficial de haber cesado aquella.
Disolución
ART.35. Siempre y cuando se acordare por unanimidad la disolución de este Monte-Pjo, se cubrirán todas las atenciones pendientes y si hubiese sobrante se repartirá entre todos los indivíduos en partes iguales. No obstante no podrá disolverse mientras haya diez socios que quieran continuar en él.
Rocafort de Bages, catorce de Julio de mil novecientos once.
El Presidente,
José Pasquet.
Este Reglamento ha sido presentado á la aprobación del Exmo. Gobernador Civil de esta
Provincia á los efectos de la vigente Ley de Asociaciones en 18 de Julio de 1911.
El 5 de març de 1933 es reuneix la junta General de Socis sota la presidència de Manel Flaqué Canal per tal de modificar l'article 17 del Reglament que especificava el que havia de rebre cada soci malalt i que havia quedat desfassat. L'article quedà d'aquesta manera:
"...el socio que enfermare percibirá cuatro pesetas (abans tres) diarias por las enfermedades de Medicina durante el período agudo de las mismas y que obliguen á guardar cama y tres pesetas (abans dues) por cada día de convalecencia, no pudiendo exceder en junto de noventa días. Si la enfermedad es de Cirujía mayor, cobrará tres pesetas (abans dues i mitja) y si fuese de Cirujía menor tres pesetas diarias (abans dues) rio pudiendo exceder de sesenta días en el primer caso y treinta en el segundo."
1914, 24 de juliol: L'alcalde inaugurà les fonts que proveiran d'aigua potable el poble.
1936, 2-3 de setembre: Són assassinats Josep Brunet, Esteve Ponsa i Martí Torras
La nit del 2 al 3 de setembre de 1936, als inicis de la guerra civil, un grup d’homes armats es van endur a la força tres membres de la societat vilomarenca: Josep Brunet, Esteve Ponsa i Martí Torras, per portar-los davant del Comitè Antifeixista de Manresa. No van arribar-hi. Van ser covardament assassinats en els Plans de Viladordis al peu mateix de la carretera.
La insurrecció d’uns militars colpistes contra la legalitat republicana va provocar una cruel guerra civil a tot l’estat espanyol. Aquells militars rebels, a partir del 18 i 19 de juliol, van començar una sistemàtica i premeditada eliminació dels seus enemics polítics als llocs on va triomfar la rebel·lió feixista. En aquest bàndol, anomenat “nacional”, van ser eliminats membres i simpatitzants de partits republicans i d’esquerres, d’organitzacions obreres, professors i mestres també d’esquerres i oficials de l’exèrcit que no havien donat suport al cop d’estat. Les notícies sobre aquesta brutal i premeditada repressió militar, van accentuar l’odi i el desig de revenja dels sectors més radicals que lluitaven contra el cop d’estat.
Amb la Generalitat desbordada, a Manresa, com passava arreu de Catalunya, el poder real el tenia el Comitè Revolucionari i Antifeixista local. De primer, fou presidit per Marcel Augès (Sindicats d’Oposició), i a partir del 10 d’agost per Rafael Corvinos (UGT), que ho va ser fins a la dissolució del Comitè a mitjans d’octubre. La seva seu fou primer al Teatre Conservatori, tot i que de seguida es confiscà l’edifici del “Casino dels Senyors”, els baixos del qual es van utilitzar com a presó per als detinguts.
Els responsables del Comitè que havien de tenir cura de l’ordre públic, foren, en primer lloc, Nònit Puig de la Unió de Rabassaires (s’exiliaria el 1939) i més endavant Antoni Camps, de la CNT (moriria al camp d’extermini nazi de Mauthausen) i Josep Casasayas, de la FAI (seria afusellat al Camp de la Bota).
Probablement pels sectors més radicals de la FAI es van fer unes llistes “negres” de persones de dretes o religioses a “depurar”. Sovint emparades sota les sigles sindicals o polítiques, alguns d’aquests grups incontrolats, aprofitant el desordre generalitzat dels primers mesos, actuaven pel seu compte moguts per mesquines venjances personals.
En el Pont de Vilomara membres del comitè local passaven per algunes cases de gent adinerada o de dretes a exigir-los diners per contribuir a la lluita antifeixista, si s’hi negaven corrien el risc de represàlies. Segons informacions orals el comitè local era format entre altres per Pere Brunet, Anton Puigdellívol, Josep Subirana, Joan Pérez, Josep Piferrer, Jaume Closas, Miquel Orti...
A mitjanit del 2 de setembre un cotxe requisat de Manresa amb un xofer i tres persones armades arriben al Pont de Vilomara i es presenten a casa d’en Josep Brunet i Playà de 60 anys per portar-lo, juntament amb altres dues persones, davant del comitè de Manresa. El seu fill Jaume havia sortit per la part de darrere de la casa per avisar un membre del comitè local (En Puigdellívol) per tal que intercedís pel seu pare, però dos homes del poble el van aturar. Quan el van dur amb el seu pare ja era dins el cotxe amb els altres dos detinguts: Esteve Ponsa i Martí Torras. L’Isidre Ponsa, el fill de l’Esteve, s’ofereix a acompanyar el seu pare a Manresa, però li diuen que no hi cap al cotxe; aleshores decideix anar-hi al darrere amb el seu cotxe, així i tot, quan arriba al pont uns guàrdies no el deixen passar. El cotxe de la mort travessa el pont en direcció a Manresa, dos dels homes armats van enfilats als laterals del cotxe. Quan arriben als Plans de Viladordis (Arnaules) els fan baixar del cotxe i són fredament assassinats.
Deixant al marge la ideologia de les víctimes, les possibles motivacions per a tan execrable crim podrien ser, en el cas d’en Josep Brunet que va ser alcalde-gestor de la comissió que es va fer càrrec de l’ajuntament l’octubre de 1934 arran dels fets del 6 del mateix mes. L’Esteve Ponsa havia tingut fortes disputes amb rabassaires pel que fa a les parts que li havien de pagar. En Martí Torras tenia botiga de carnisseria i cansaladeria en clara competència amb la Cooperativa Vilomarenca amb qui estava en litigi per unes terres expropiades.
Segons consta en la CAUSA_GENERAL,1594,Exp.10. de 17/06/1941 els testimonis identifiquen a Valentí Trullàs Roca (a) "Peta Urnes" de Talamanca com una de les persones integrants del sanguinari escamot. D'altra banda, en la mateixa Causa General es responsabilitza a Nònit Puig de la mort de Francisco Jiménez Sillero, peó de 55 anys d'Aguilar de Boixadors, el 9 d'octubre del 1936.
1937: Emissió de paper moneda
L'any 1937, en plena guerra civil i davant la manca de moneda fraccionària molts ajuntaments de Catalunya van decidir emetre l'anomenat paper moneda. A Rocafort i el Pont de Vilomara, però, va ser el Sindicat Agrícola local que acordà el 20 d'abril de 1937 l'emissió d'aquest paer moneda.
En sessió del dia 20 d'abril de 1937, «en vista de la necessitat de moneda fraccionària», i no havent-se decidit l'Ajuntament a emetre pel seu compte i oficialment moneda divisionària municipal, la Junta del Sindical Agrícola i Cooperatiu local acorda fer una emissió de paper moneda amb dos mil bitllets de cadascun dels valors d'1 pesseta i 50 cèntims, o sigui un import total de 3.000 pessetes garantides pel fons de reserva de la secció de Caixa de Crèdit Local. Aquests bitllets es posaren en circulació el 12 de maig, foren molt ben acollits per la població i l'Ajuntament els accepta tàcitament, amb la qual cosa eludia la seva responsabilitat en la solució del problema de la manca de divisionari per als canvis i els bitllets esdevenien, doncs, de curs legal i normal en tot el terme municipal.
Impresos sobre cartó, en aquests bitllets no hi figura cap emblema ni dibuix i estan emmarcats per una orla molt fina. De format rectangular, mesuren 68 x 99 mm, estan avalats per les signatures manuscrites amb tinta negra del president J. Puig i del caixer Ramon Casas (és curiós que la signatura del Secretari no figuri mai en cap dels bitllets). Estan a més legalitzats amb un segell tampó violeta rodó que diu «Sindical Agrícola i Cooperatiu de Rocafort de Bages» estampat al revers. La numeració està impresa en negra a l'anvers, i s'hi fa constar la data d'emissió. Assenyalem que per fer ressaltar millor el valor de canvi, el subratllaren a mà amb tinta negra en tots els bitllets. Els bitllets d'1 pesseta són de cartó color blau-gris i estan impresos en negre. Els bitllets de 50 cèntims estan impresos en color blau fort sobre cartó color blau cian.
La mitjana de circulació és, doncs, de 2,43 pessetes per habitant.
(Font: La moneda a la Catalunya Central de Sebastià Datzira i Soler)
1939, 26 de gener: Soldat republicà mort i enterrat al mas Playà.
Davant l’avanç imparable de les tropes feixistes l’exèrcit republicà està en franca retirada… Al mas Playà s’hi refugien els comandaments que resten per dirigir la retirada.
A les 8 de la nit del dia 26 un soldat és portat a la sala-menjador de la masia davant dels seus superiors acusat d’haver desobeït l’ordre de volar el pont del Pont de Vilomara per tal de dificultar el progrés de l’exèrcit franquista. Sense pensar-s’ho gaire el comandant li va engaltar tres o quatre trets a sang freda, tot dient: «Així cobren els traïdors». Seguidament, va manar als soldats que restaven presents que l’enterressin a l’exterior del mas; i a les dues dones del mas, mare i filla (Mercè Noguerola i Concepció Mas) que havien presenciat l’escena des de la cuina, que portessin draps per netejar la sang del terra de la sala.
El 29 de novembre de 1943 els aleshores habitants del mas van haver de donar testimoni dels fets davant les autoritats franquistes que, acabada la guerra, van obrir diligències per aclarir totes les morts que es van produir en territori «roig».
L’home de la Mercè, en Joan Mas, va declarar que aquell dia no era a la casa perquè havia estat emboscat per no ser reclutat pels rojos i que el que sap és el que li havien explicat la dona i la filla.
La Mercè i la Concepció van declarar el que van poder oir i veure i que ignoraven qui eren els militars ocupants de la casa ni qui era el pobre soldat mort i tampoc si tenia família. El van descriure com un xicot d’uns 35 anys alt i guapo, de color saludable i cabell tirant a negre. El seu cos va ser enterrat en un camp sota una olivera.
1939, 28 de gener: Mor assassinat Francesc Lleonart i Casas
El 24 de gener de 1939 les tropes franquistes entren a la ciutat de Manresa i pocs dies després, el 26, ho fan, no sense dificultats, al Pont de Vilomara. Les primeres forces de xoc, majoritàriament soldats marroquins, que entraven als pobles i ciutats venien precedides d'una merescuda fama de salvatgia i brutalitat envers la població civil, que maldava per fugir o amagar-se d'aquests indesitjables elements. A Manresa almenys quatre ciutadans indefensos van ser covardament assassinats per aquestes tropes autoanomenades "alliberadores". A Rocafort també van deixar el seu sanguinari rastre.
El 28 de gener en Francesc Lleonart, aliè a tot allò que passava a pocs quilòmetres, estava cuidant el ramat d'ovelles que tenia el seu germà Pepet que era masover del mas Trullàs del terme de Talamanca. Un d'aquells descontrolats i sanguinaris soldats es trobà amb el pobre Francesc mentre estava pasturant prop de Trullàs i li disparà un tret que el va matar a l'acte. Un altre injustificable assassinat. Un altre innocent mort.
El Francesc era fill de Cal Maurici de Rocafort, i estava casat amb la "Francisca" de Cal Xic Martí i tenien dues files bessones, la Carme i la Maria. La Francisca treballava a la fàbrica de Mura, però abans havia treballat a la de Sant Benet. El Francesc també tenia un germà, en Jaume de Cal Teixidor que havia estat alcalde de Mura; i una germana, la Magdalena.
En el lloc on va caure mort en Francesc s'hi va col·locar una creu de ferro que recorda aquest tràgic fet amb una inscripció que hi diu: "AQUÍ MURIÓ FRANCISCO LLEONAR Y CASAS A LA EDAD DE 29 AÑOS EL DIA 28 DE ENERO DE 1939 NATURAL DE ROCAFOR (Q.E.P.D.)"
1939, 19 octubre: Afusellats al Camp de la Bota Francesc Orpina i Pere Brunet. Josep Pifarré, mor a la presó.
Finalitzada la guerra civil la repressió franquista s'acarnissà amb els que van tenir responsabilitats polítiques en els ajuntaments durant el període republicà, especialment amb els que van ser alcaldes durant els tres anys que durà la guerra (1936-1938) Francesc Orpina, Pere Brunet i Josep Pifarré.
Francesc Orpina Noguera (ERC) nascut al Pont de Vilomara el 31 d'agost de 1894 fou electricista a la fàbrica de Carbons elèctrics. Va ser elegit alcalde l'1 de febrer de 1934, el seu primer tinent d'alcalde fou Pere Brunet Valls.
El 6 d’octubre, el President de la Generalitat, Lluís Companys, proclama l’Estat Català dins la República Federal Espanyola i com a conseqüència, Francesc Orpina, exercint les seves funcions com a alcalde, convoca un ple i proclama la República Federal d’Estat Català”. L’endemà mateix, la Comandància Militar de Manresa va enviar un comunicat a l’Ajuntament on comunica l’estat de guerra a Catalunya i la manca de legitimitat de les autoritats electes. L’Ajuntament es reuneix el dia 14 per acatar formalment la nova situació i, com a conseqüència es produeix la destitució de tot el consistori i es crea una comissió gestora, encapçalada per Josep Brunet Playà. Dos anys després, en les eleccions del 18 de febrer de 1936, Francesc Orpina torna a ser elegit com a alcalde. Poc després esclata la guerra civil i al poble es van viure uns mesos difícils i Orpina no sempre va poder controlar el que passava. Posteriorment, es rep un Decret del Departament de Seguretat i Interior que expressa la incapacitat d’Orpina per exercir el càrrec d'alcalde.
Pere Brunet Valls (ERC) Nascut al Pont de Vilomara el 9 de gener de 1904 i peó de professió, va ser alcalde d'octubre de 1936 a setembre de 1937 en substitució d'Orpina. En plena guerra civil la situació al poble s'agreujava sobretot per la manca d'aliments. Es creà una tensió creixent entre el consistori i els productors locals respecte a l'abastiment del blat. Aquesta problemàtica va provocar la dimissió de Pere Brunet, junt amb tot el seu equip de govern. Tot seguit, i per tal que no quedés desatès cap servei al municipi, els regidors que no van dimitir van nomenar a Josep Pifarré com a alcalde.
Josep Pifarré Ribau (PSUC) natural d'Artesa de Segre va fer d'alcalde des de setembre de 1937 fins a finals del 1938 en plena guerra civil poca acció de govern va poder fer. Es va exiliar el 1939 amb la dona i dos fills. En algun moment va tornar a terres de Lleida, però va ser delatat i empresonat. Va ser jutjat i condemnat a cadena perpètua i va morir a la presó Model el 2 de febrer del 1943.
Pel que fa a Francesc Orpina i Pere Brunet van ser detinguts i empresonats a la presó de Manresa i posats a disposició del Consejo de Guerra Permanente. Posteriorment, el 13 de juny de 1939, van ingressar a la Prisión Celular de Barcelona, coneguda com a presó “Model”, per, quatre mesos després, exactament el 18 d’octubre del 1939, ser sentenciats pel règim franquista i condemnats a la pena de mort. L'endemà mateix, a les 5 de la matinada, van ser executats al Camp de la Bota de Barcelona. Actualment, en aquest lloc hi ha un mural amb els noms de les víctimes de la guerra civil, on es poden trobar els seus noms.
1941. Mossèn Jaume Sunyer i Pujolar pvre.
Acabada la guerra civil fou enviat a la parròquia del Pont de Vilomara mossèn Jaume Sunyer. La seva interpretació dels valors cristians i la justícia social van provocar que els vencedors de la guerra el denunciessin davant del Bisbat i la tardor del 1941 fou apartat i traslladat a Òdena. Al llarg de la seva vida tingué diversos desencontres amb les autoritats eclesiàstiques. Per defensar la seva dignitat i honorabilitat va escriure un opuscle titulat "Pas a la veritat" on desmentia les calúmnies que arribaven al Bisbe en contra d'ell i exposava les seves profundes conviccions cristianes. En aquest opuscle fotocopiat parla de la seva estada a la parròquia de Vilomara:
"Com ja he indicat anteriorment, de retorn d'un viatge al Nord d'Espanya acabada la guerra, vaig assabentar-me que m'havien nomenat ecònom de Vilumara.
L'església no havia sigut destruïda. Únicament enderrocats els altars i causats altres desperfectes.
El dia de l'Ascensió del 39 vaig celebrar-hi la per primera vegada la missa, saludant la migrada concurrència amb aquestes textuals paraules:
"Vinc a servir i no a ser servit. Des d'ara us dic que m'interessa, però no em preocupà, la restauració de la vostra església parroquial, que és la de tots, i per això l'heu de considerar com la veritable casa del poble".
"Lo que a mi més m'interessa i em preocupa és la restauració espiritual de la parròquia. Prefereixo un poble amb una església senzilla i pobra, però d'una gran fe, a un poble amb una església rica i sumptuosa, però amb feligresos allunyats de l'Església, indiferents, sense pietat".
"Cal començar doncs, per la cristianització de la parròquia".
"Per això us dic que la casa parroquial estarà sempre oberta a tothom. I noteu bé que dic la casa parroquial, perquè realment és la casa de tots vosaltres, de tot el poble. Per lo tant, us prometo que atendré tots els feligresos, sia la que sia la seva posició econòmica, la seva ideologia, tant en lo social com en política i religió. I si tingués de fer una diferència seria sempre únicament en favor d'aquells que visquessin més allunyats de l'Església, per tal d'atreure'ls a la veritat, a Crist".
La impressió de la població era deplorable. La consternació era tan gran que semblava talment com si una epidèmia se n 'hagués emportat l'alegria, fins i tot la vida. Persones amb cares esllanguides, braços caiguts, ulls apagats, i caminar d'esma, talment com si fessin d'un poble vençut, portat al patíbul. I no exagero. Una atmosfera saturada d'odi, de venjança, planava sobre la població. Es cometien tota classe d'injustícies. Per un tres i no res es feia detenir les persones. A pretext de qualsevol fotesa se'ls amenaçava denunciar-les si no entregaven les pessetes que se'ls exigia. Cal tenir en compte que ja abans de la guerra civil, la població era víctima del despotisme d'un cacic, i en ésser acabada, ell i la seva camarilla emparada per ell, obraven talment com uns funestíssims senyors feudals, com si fossin amos de les vides i hisendes dels seus vassalls.
Indignat de tanta monstruositat, empès sempre per l'ideal de Justícia i Llibertat, vaig manifestar clarament i públicament que, sobretot com a sacerdot, estava disposat a tot per tal d'acabar amb tanta vilesa -més que més tenint en compte que era realitzada per gent que feia ostentació d'ésser catòlica, i el suprem cacic amic del senyor Bisbe- i defensaria tots els feligresos, fossin qui fossin, si de veritat eren injustament vexats.
No vaig a ressenyar la lluita sostinguda; no és la finalitat d'aquest opuscle. Potser vingui dia que pugui fer-ho.
El fet és que la fesomia del poble canvià totalment. Renasqué la tranquil·litat, l'alegria es respirava a ple pulmó. Tot el poble a l'entorn del seu pastor amb un entusiasme com poques vegades s'hagi vist. Tot el poble... menys una dotzena de persones, els amics del gran cacic, perquè no podien continuar la seva nefasta i anticristiana obra venjativa, atropellant vilment, injustament, les persones en aquell temps desemparades, indefenses. Aleshores, tot el seu odi, tota la seva venjança es bolcaren sobre meu; i em calumniaren vergonyosament, denunciant-me de la manera més indigna a la "Jefatura Provincial de Falange", al Govern Civil, al Bisbat, i m'acusaren de roig, separatista, pertorbador de l'ordre públic, i d'excitar els soldats a la rebel·lió, i fins i tot de dir que calia afusellar el Cap de l'Estat espanyol.
Com sia que predicava sempre en català varen denunciar-me, com tenien de costum, al Bisbat, on vaig tenir de presentar-me.
-Miri -em digueren- prediqui en castellà, del contrari anirà a la Model, i aquí no el defensarem.
Bé -vaig contestar-. Hi aniré, però en sortir-ne tornaré a predicar en català.
Després d'una estona de discutir: -Mirin -vaig dir-los-, jo predicaré en castellà si el Sr. Bisbe m'ho ordena per escrit.
-Això el Sr. Bisbe no ho farà.
-Doncs jo tampoc predicaré en castellà.
El no predicar en castellà era perquè l'Església disposa que es prediqui en l'idioma del poble.
Per això, com sia que vingueren al poble vàries companyies de soldats, tots o quasi tots, castellans, quan assitiren el diumenge a missa, espontàniament vaig dir: "Encontrándose aquí un considerable número de soldados de habla castellana, por cortesia, y para que comprendan la divina palabra, predicaré, en la misa a la que asistan en castellano".
Un diumenge vaig acabar la predicació, amb aquestes textuals paraules:
".... Se grita mucho: ¡Arriba España"! Sí; muy bien !Arriba España¡ Pero antes que !Arriba España¡, !! Arriba la Justicia ¡¡ !!Arriba la Moralidad¡¡ Porquè sin justicia, sin moralidad, no es posible el bienestar, la prosperidad de los pueblos. Y .... !Ay de los pueblos que fian su prosperidad, su paz únicamente en la fuerza de las puntas de las bayonetas, en la fuerza material, porqué el espíritu, la idea, es más fuerte que la materia, y penetra a través de toda fuerza material, se impone, y al fin lo derriba todo".
En acabar, un o més soldats, en veu alta que ressonà per tota l'església, exclamaren: "!Bien, muy bien!"
Immediatament varen denunciar-me dient que excitava els soldats a sublevar-se.
Més encara; se m'avisà que no tornés als últims trens de Barcelona, vesprada enllà, perquè s'havia planejat d'atemptar-me... Encara recordo que el dia del Dijous Sant, un estol d'homes, sabedors que acabada la funció religiosa, i per lo tant ja ben fosc, aniria a acompanyar el Superior de la Cova de Manresa, que havia vingut a predicar, m'esperaven per tal que no hagués de tornar tot sol, perquè la meva vida perillava...
Hi hagué qui s'entrevistà amb el Gobernador per a vindicar-me enèrgicament i avalar la meva actuació justa i cristiana.
En canvi, el Sr. Bisbe, per tal de complaure el gran cacic em traslladà a una altra parròquia.
Encara més; donà una disposició, que no podia ni devia acatar, i que no he manifestat mai, però que, ajudant Déu, espero poder manifestar un dia públicament, i a Vilumara mateix.
1944. Memorial de Greuges de Rocafort (Un document singular)
Amb motiu de la inauguració de l'abastiment d'aigua potable a Rocafort (1973) es fa públic un document (Rocafort, tres capítols de la seva història) en el que es reivindica la importància històrica del poble de Rocafort. Un dels tres capítols que es transcriu a continuació, es refereix a un memorial de greuges que es fa arribar a les autoritats franquistes del moment pel menysteniment que rebia el poble per part de l'ajuntament del Pont de Vilomara.
UN DOCUMENT SINGULAR
Corrien els anys 40. Havien anat retornant a llurs cases, els homes de les lleves mobilitzades en la guerra dels 3 anys. Rocafort seguia igual, estàtic, sense llum, ni aigua, ni telèfon. . .
Fou llavors que nomenaren governador civil de la província de Barcelona el Sr. Correa Veglison. Aquest Sr. en prendre possessió del càrrec, va dir que volia visitar tots els pobles de la província. I, certament ho va acomplir!
La gent que vivia a Rocafort, com hem dit enmig de tota mena de mancances i de l’oblit de l'Administració, veié en les paraules del governador una llumeta d’esperança enterbolida sempre per la temença que no es faria realitat.
En aquells anys, les comunicacions no eren de bon tros fàcils i ràpides com ara. Per altra banda, les jerarquies dels anys “triomfals” de la postguerra notablement encimbellades, restaven molt allunyades del poble. Els viatges no eren freqüents i això feia que la visita del cap de l’Estat, del govern, o de qualsevol autoritat, fos un esdeveniment important que ocasionava una gran mobilització i despertava molt d’interès. Si les coses eren així per a tothom, pensem el que devia representar per als rocafortins, la vinguda del governador civil. I per tant que de la seva visita n’esperessin poc menys que un miracle.
Quan més il·lusionats estaven a saber que el governador visitava un poblet darrere l’altre, s’assabenten que l’Ajuntament no pensa acompanyar-lo a Rocafort. No cal dir la decepció i l’enuig que els produí la nova, i explica la reacció que la va seguir.
Esperonats per la necessitat, demostrant un interès i gosadia remarcables, una comissió de veïns, decidí redactar el document que copiem a continuació, i anar a portar-lo personalment al governador alhora que invitar-lo i pregar-li que vingués a Rocafort. I així, ho van fer. Absent el governador, el rebé el seu secretari, que després de llegir el document, parlar amb ells i de fer vàries preguntes, com “si hi havia carretera.. " els digué que marxessin tranquils, que el governador, aniria a Rocafort. Aquest document que dos representants de la comissió lliuraren al governador el 13 de juny, diu així:
AL EXCELENTÍSIMO SR. GOBERNADOR CIVIL DE LA PROVINCIA.
La Comisión que se honra en visitarle, compuesta de humildes ciudadanos de Rocafort y presidida por sus Autoridades, se toma la libertad de molestar la atención de V.E. para hacerle entrega de la presente Memoria que, con su natural modestia y justa realidad refleja la deplorable situación en que se encuentra actualmente esta Villa.
Esta memoria no tiene más objeto que resumir el deseo de todo el pueblo en general, de que lleguen a conocimiento de su respetable Autoridad las circunstancias en que viven, desde hace años estos honrados y laboriosos trabajadores; no dudando de que V.E., cuya rectitud y bondadoso corazón es conocido por todos, se dignará dispensar la atención que el caso merezca.
Los hechos anunciados son los siguientes:
1°.— En el año 1868 se personó en este pueblo un grupo de vecinos de Vilumara, armados con pistolas, palos y hachas, y en forma de atraco saqueó la mayor parte de las casas del pueblo, obligando al Sr. Alcalde a dimitir y a hacer entrega de su bastón de mando y de todo cuanto había, trasladándolo al pueblo de Vilumara, donde eligieron a su gusto los que debían formar parte de la Alcaldía, e iniciándose seguidamente un régimen de odio y castigo contra los habitantes de Rocafort, el cual ha ido multiplicándose de día en día.
2°.— En el advenimiento de la luz a Vilumara se aumentaron considerablemente los tributos o arbitrios locales, obligándose a los vecinos de Rocafort a contribuir con igual proporción que los de Vilumara. Ocurrió lo propio al instalarse el teléfono y al traer las aguas a Vilumara, siguiendo igual norma en cuantos servicios o mejoras se han efectuado en la citada localidad, a pesar de que no benefician en nada a los habitantes de Rocafort.
3°.— Desde el año 1941, por impuestos de consumos y vino, el labrador más pobre debe pagar de 100 a 125 pesetas anuales y si los pagos no se verifican en el plazo fijado se aplican inmediatamente de los recargos y costas máximas, amenazando asimismo con retirar la cartilla de abastecimiento si no se formulan los referidos pagos, durante el período de recaudación voluntaria.
4°.— Por tener asignado este pueblo Escuela Mixta, cuidaban últimamente de la educación de los niños y niñas, el Sr. Maestro D. Francisco Carrión Solans y su esposa Doña Matilde Elizade, como Maestra. Por haber fallecido el Sr. Carrión, su esposa se ha trasladado al pueblo de Vilumara, quedando Rocafort sin ningún Maestro. Las Autoridades de Vilumara dicen ahora que por convenirles a ellos la Sra. Maestra mencionada, seguramente serà destinado a este término un Maestro en lugar de Maestra como es justo y necesario, según criterio de esta Comisión.
5°.— Debido a la falta de agua, luz eléctrica, teléfono, correo, etc. y a causa de los pagos y tributos impuestos por el Ayuntamiento de Vilumara, totalmente excesivos y desproporcionados con la producción y rendimiento de las tierras, base esencial de este pueblo, continuamente se ven obligadas a emigrar de Rocafort familias enteras que por ser naturales del mismo, sienten en el alma tener que abandonar el pueblo donde nacieron, y si lo hacen es por los motivos indicados.
A causa de esta forzosa emigración, la mayor parte de las tierras cultivables de este término van transformándose en yermo, a pesar de que antaño fueron el sustento base de sus cultivadores y la principal fuente de ingresos del Municipio y pueblo en general.
6°.— De parte directa del Sr. Alcalde del Ayuntamiento Nacional de Rocafort y Vilumara, en presencia del Secretario, se han oído las manifestaciones siguientes: “En el término de Rocafort no se permitirá hacer ninguna obra de reforma o mejora, pues de esta manera se habrá llegado antes a su total exterminación”.
7°.— Varias veces se ha pedido la instalación de luz eléctrica, ya que ello se considera de fácil realización y reducido coste, por hacerla en los pueblos vecinos, pero siempre ha fracasado la gestión, por falta de apoyo u obstrucción del Ayuntamiento de Vilumara, que tiene interés negativo en la vida o desenvolvimiento de este pueblo.
Debido, pues, a la falta de luz eléctrica en Rocafort cada casa debe gastar de 8 a 10 pesetas por semana para alumbrarse deficientemente, mientras que los vecinos de Vilumara en 5 ó 6 pesetas mensuales gozan de un servicio más cómodo y práctico; ello aparte del perjuicio que origina la falta de electricidad para el funcionamiento de talleres o pequeñas industrias que, indudable-mente, se hubieran establecido en el pueblo en el transcurso de los años.
Estos son, Señor Gobernador, parte de los hechos o dificultades que afectan a los resignados ciudadanos del pueblo que representa esta sencilla Comisión.
Si V.E. estimara excesivo nuestro atrevimiento por dirigirnos directamente a su respetable jerarquía, le suplicamos se digne perdonar la voluntariosa acción de esta Comisión, que solo desea el bienestar y la justicia por sus queridos conciudadanos, y la prosperidad para el pueblo en que nacieron.
Por la Comisión,
Juan Galobart, Tomàs Lleonart, José Pasquet, Antonio Gibert, Juan Vives i JuanManubens
Quan arribà la nova que el governador anava al Pont de Vilomara, la veu corregué ràpidament, i tots (són paraules d’un dels signants del document), deixaren la feina i com un sol home, ens posàrem a netejar i engalanar el poble. Es feu (llavors era corrent), un arc triomfal a l’entrada de Rocafort i es guarní l’avui, plaça de Catalunya i s’hi preparà la presidència. Al peu de l’Arc Triomfal el reberen cantant himnes com cara al sol. . . A la plaça, una vegada formada la presidència, un vailet de l’escola llegí un discurs de benvinguda que començava així: “Excelentísimo señor gobernador: Con honda emoción os recibe hoy este pueblo dàndoos la más entusiasta bienvenida. . .” Seguiren el del tinent alcalde de Rocafort i el del governador.
Volem remarcar l'enginy que demostraren improvisant un petit brollador i fent cremar una bombeta a l’esmentada plaça. Per alimentar el brollador, se serviren d’un tubet de goma que anava d’una portadora plena d’aigua, col·locada al primer pis d’una casa, fins a la plaça. I la bombeta era encesa gràcies a les piles d’un aparell de ràdio. Tot molt ben dissimulat i adornat amb boix. Ambdues coses permeteren al tinent alcalde de dir en el seu discurs: “Sr. Gobernador esta es toda el agua y toda la luz que tenemos en Rocafort”. Li demanà també un mestre dient que: “Lo necesitamos mas que el pan que comemos”. El discurs era naturalment en castellà, però segons els testimonis allà presents amb un accent rocafortí molt notable.
Contestà el governador invitant-los a la cordialitat i col·laboració i prometent, interessar-se pels seus problemes. Quedà molt content de la rebuda que li feren i els regalà com a record un harmònium per a l’església. Es diu que va fer algunes gestions, però aviat va ser destituït i Rocafort, seguí com abans. Es conta que en acabar la visita al Pont de Vilomara, i quan l’Ajuntament es disposava a acomiadar-lo, el Governador digué: “Ahora vamos a Rocafort”.
L’alcalde sorprès titubejà unes excuses, si no valia la pena, que no se podia ir bien en coche. . . El Governador contestà resoludament: “Pues tráigame un caballo”, i no tingueren més remei que pujar a Rocafort. Es diu també que en arribar a Rocafort i en baixar del cotxe al peu de l’Arc Triomfal, que com hem dit havien bastit a l’entrada i on s’havia aplegat tot el poble, algú sentí com el Governador deia a l’alcalde: “No hemos necesitado caballo”.
Com hem pogut veure pel document i els fets que acabem de comentar, les relacions entre els dos pobles veïns, no eren gaire amistoses, i és de suposar que després d’aquesta feta, no millorarien pas.
El governador civil i l'alcalde Barbero escoltant el discurs dels rocafortins.
1949, juny: El maquis a Can Flequer
Els masos de Can Flequer i can Casasaies van ser durant la dècada dels anys 40 de la posguerra dues bases del grup de guerrillers (maquis) d'en Marcel·lí Massana, gràcies a l'amistat i afinitat ideològica amb els masovers de les respectives masies. L'estiu del 1949 ambdues van ser escenari de dos episodis de la resistència antifranquista.
L'episodi de finals de juny de 1949 a can Flequer va ser protagonitzat pel grup capitanejat per Marcel·lí Massana (a) "Panxo" que en aquella ocasión estava integrat per Joan Busquets Verges (a) "Senzill", Jaume Puig Costa ( a) "Tallaventres", Antonio Torres (a) "el Currito", Jordi Pons Argilés (a) "Taràntula", Francisco (a) "El Rana", i Germinal (a) "El Pometa", ...
El dia 25 de juny de 1949 mentre el grup estava dins el mas, el masover de can Flequer, Joan Bramon Gratacó s (a) "El Llarg" *, antic militant anarquista i amic d'en Massana, va entrar a la casa avisant de la visita del propietari, el Sr. Pere Fontfreda Puig, regidor d'avituallaments de Barcelona i addicte del règim franquista, acompanyat de tres persones més. Assabentat en Massana de tal fet, i sense la possibilitat d'amagar-se sense ser vistos va decidir de segrestar-los per demanar-ne un rescat.
En Pere Fontfreda acompanyat del seu fill Santiago de 18 anys, un nebot Josep Antoni Sauqué de 13 anys, i l'aleshores jutge de pau del Pont de Vilomara i administrador forestal de la finca en Jaume Casajoana Llançà (a) "Magrans" van ser fets ostatges pel maquis.
Un cop dins la masia en Massana i el Sr. Fontfreda negociaren el rescat que haurien de pagar per la seva llibertat. De les cinc-centes mil pessetes inicials es passà finalment a les cent mil que el fill de Fontfreda, amb una carta manuscrita del seu pare a la seva esposa, hauria d'anar a buscar a Barcelona. En Massana l'indicà que quan tornés amb els diners pugés pel camí que serpenteja per la vall i que ja sortirien al seu encontre.
Durant el dia guerrillers i ostatges van romandre a l'interior de la casa jugant al "tuti" per fer més entretinguda la llarga espera. Abans, però, en Massana havia indicat en “Senzill" i en “Taràntula” que conduïssin la família del masover - el seu fill Josep de 13 anys, la companya Lluïsa Galobart Peypoch i els seus fills Maria Lluïsa, Eduard i Joan de setze, tretze i onze anys - a un lloc segur a l'altra banda dels Pirineus (França).
Al capvespre, maquis i ostatges, com a pràctica habitual i preventiva, es disposaven per passar la nit al bosc. Els ostatges amb matalassos i la resta del grup a terra. Aprofitant un moment de descuit en "Magrans" intentà escapolir-se, però va ser descobert i ferit a trets a la cama i a l'espatlla. Es produïren uns moments de desconcert i tensió. Algun membre del maquis hauria volgut escarmentar dràsticament la gosadia del jutge, la mediació d'en Massana, però fou decisiva; ordenà que "el Pometa" anés a la casa a buscar aigua oxigenada i venes per curar-lo. El grup d'en "Senzill" i en "Taràntula" en sentir els trets van tornar corrents al lloc dels fets, pensant que havien tingut un encontre amb la guàrdia civil. En veure la situació controlada van reprendre la marxa amb la família dels masovers fins a la base de Berga (cal Moreno), on un nou guia els portaria a l'altra banda de la frontera. En "Senzill" i en "Taràntula" esperarien allí el grup d'en Massana. [Tot i això, quan es van retrobar dies després, en Massana recriminà a en Busquets que hagués posat en perill la seguretat del grup pel fet d'haver parat a Gironella per buscar menjar.]
Al cap de tres dies el fill de Fontfreda i un seu cosí arribaven en cotxe fins a can Bitó i des d'allí es va dirigir a peu i sol fins a la finca del seu pare. En Massana va sortir al seu encontre i en preguntar-li sobre els diners el xicot respongué:
-Si a vostè no li sembla malament, preferiria entregar els diners a mon pare, que va ser qui em manà que els portés.
En Massana va accedir amb admiració l'agosarada petició.
Un cop dins la casa el fill entregà els diners a son pare, i aquest els entregà a en Massana tot dient:
-Teniu, compteu-los a veure si hi ha els cent bitllets.
A la qual cosa en Massana respongué:
-Us faig confiança. Els diners regalats no es compten.
En Massana, però agafà mil pessetes i les donà al propietari dient-li:
-Teniu, cinc-centes pessetes que us dec de la partida de cartes que vam fer ahir. Les altres cinc-centes són perquè pugueu arribar a Barcelona sense problemes, marxeu en pau.
Abans de marxar en Fontfreda s’avançà per abraçar en Massana i li digué:
-Per les idees que tenim som enemics, però sou dignes de tot el meu respecte.
Els cinc ostatges van marxar en direcció a Rocafort on el jutge va rebre cura de les seves ferides i portat en cotxe fins a Manresa per l'industrial Josep Pujol Viñas. I el maquis, en comptes d'anar en direcció a la frontera francesa com es pensava la guàrdia civil, no van marxar gaire lluny, ja que al cap de pocs dies van protagonitzar l'episodi de Casasaies.
* Joan "el llarg" era natural de Caldes de Malavella (1910). Havia estat regidor a Sant Andreu de Salou i el maig del 1939 va ser expropiat, detingut i condemnat a 30 anys de presó. En llibertat provisional des del febrer de 1942. Tenia un fill Josep, de 13 anys, del seu primer matrimoni. La seva segona esposa Lluïsa Galobart era viuda de Josep Istiu Mas natural de Cercs, carrabiner de Tírvia, va morir de tuberculosi a la Model el 1943 i tenien tres fills . Els quatre nens dels masovers acostumaven a anar en bicicleta fins a Sallent per obtenir informació del bar Sol y Sombra on treballava el germà de la Lluïsa Galobart que era el pare de Maties i Jordi Galobart Munné.
Fonts:-Marcelino Massana ¿Terrorismo o resistencia? de Josep Mª Reguant. Ed. Dopesa.-Marcel.lí Massana, l'home més buscat. Josep Clara. Redactor Rafael Dalmau.-El maquis anarquista. Ferran Sanchez Agustí. Ed. Milenio.-El Senzill, guerrilla i presó d'un maqui. Joan Busquets Verges. Centre d'Estudis Josep Ester Borràs. (+ )-Entrevista a Joan Busquets Verges (Pou de la Gallina 356, set. 2019)
Can Flequer
Marcel·lí Massana i Vancell
(Berga 1918 - Eras Bòrdas de Les 1981)
Can Casasaies
1949, juliol: El maquis a Casasaies
Després dels fets de can Flequer el grup d'en Marcel·lí Massana no va fugir cap a la frontera com va creure la guàrdia civil. En aquesta ocasió estaven descansant a can Casasaies, prop de Can Flequer, on vivia un amic d'en Massana, el masover Joan Sorribes Espunyes*, la seva esposa Victòria Call Espel i el seu fill Jesús de 20 anys.
El 4 de juliol mentre el grup de maquis es disposava a dinar, el fill dels masovers entrà corrent a la casa advertint que tres guàrdies civils es dirigien al mas. El grup s'amagà a les estances del segon pis i la casa restà en absoluta calma.
Quan arribaren els civils -un caporal, Isidoro Perez Herrera i dos números, Francisco Rodríguez Pablo i Ginés Carmona Garcia- demanaren als camperols si havien vist desconeguts pels voltants. La resposta fou, naturalment, negativa i els civils es disposaren a fer una inspecció rutinària de la casa.
Un guàrdia restà a la porta, un altre al peu de l'escala que conduïa al primer pis i el caporal inspeccionà la planta baixa. Quan hagué fet, pujà al primer pis i allí hi trobà alguns llibres de la CNT i la FAI la qual cosa irrità al caporal que obligà el camperol a mostrar-li el segon pis. A la primera habitació que entraren era plena de palla (sota la palla el maquis hi tenia amagades les armes). El caporal amb el "naranjero"(fusell) a la mà ordenà al masover que regirés la palla. El pobre home, amb una forca a la mà obeí l'ordre, però amb poca convicció, la qual cosa no va satisfer gens al caporal que visiblement enfadat li recriminà la seva actitud. La tensió creixia per moments. Finalment, la forca deixà al descobert més llibres, roba militar i municions. Seguidament en Massana sortí de l'estança on es refugiaven els maquis encanonà el caporal per l'esquena mentre li ordenava que aixequés les mans i no es mogués ni un pèl. Aleshores tot va succeir en dècimes de segon. Un gest del civil amb el seu fusell fou contestat amb un tret que el deixà mort a l'instant. Immediatament, els dos números que restaven a la planta baixa fugiren corrents mentre eren tirotejats des de les finestres. Un d'ells fou ferit, però ambdós pogueren escapar.
En Massana no considerà convenient perseguir-los. La tàctica habitual del maquis era la d’evitar la confrontació directa, a menys que fos realment necessari. Sabien que per cada civil mort el règim franquista podia enviar-ne cent per substituir-lo. Per altra banda, els homes del maquis havien convingut que si mai un d’ells resultava ferit, seria rematat, ja que posaria en perill la seguretat de tot el grup, que basava bona part del seu èxit en la permanent mobilitat.
Com en l'anterior ocasió, calia deixar els masovers de can Casasaies sans i estalvis darrere els Pirineus. En aquella ocasió el desplegament de guàrdies civils per tal de trobar l'escamot guerriller fou espectacular. Tot i això, caminant de nit i amagant-se durant el dia, s'escapoliren del setge.
Quan estigueren en lloc segur en Massana va escriure una carta a la vídua -que era de Berga- adjuntant les pertinences del seu marit amb una nota que deia "la pròxima vegada no et casis amb un guàrdia civil".
Tanmateix, aquest succés -i el desmantellament de les dues masies amigues que tenien a Rocafort- aconsellà canviar l'escenari de les activitats guerrilleres del grup d'en Marcel·lí Massana.
*En Joan Sorribas (a) "El vegetarià" era natural de Sant Llorenç de Morunys i impulsor a Manresa de l'"Agrupació Naturista" que es convertí el 1937 en l'Agrupació de Naturistes Llibertaris, instal·lada a la torre Nofre Batlles del barri de les Escodines. Havia publicat una columna naturista en el diari Pla de Bages convertit en diari obrer pel POUM el 1937.
Fonts: -Marcelino Massana ¿Terrorismo o resistencia? de Josep Mª Reguant. Ed. Dopesa.-Marcel.lí Massana, l'home més buscat. Josep Clara. Rafael Dalmau editor.-El maquis anarquista. Ferran Sanchez Agustí. Ed. Milenio.-El Senzill, guerrilla i presó d'un maqui. Joan Busquets Verges. Centre d'Estudis Josep Ester Borràs.(+)-Els maquis a Catalunya (1939-1963) TVE. 1989. (+)-Entrevista a Joan Busquets Verges (El Pou de la Gallina, 356, set.2019)
1971: La riuada
Les precipitacions de setembre de 1971 a Catalunya van venir determinades per la presència d’una gota freda a la península i un temporal de Llevant afectant les costes catalanes.
La pluja caiguda el dia 19 de setembre va ser suficient per saturar el terreny, però la seva influència va ser poc significativa en els cabals dels rius. Va ser la pluja del dia 20 la que va ocasionar les pujades de nivell dels rius amb riuades i avingudes, inundant les barriades de vora el riu, quedant molt deteriorades les dependències i el sòl de l’església i envaint camps, carreteres i els baixos de les edificacions. Hi va haver registres en 24 h de 308 mm a Esparreguera, 440 mm a Figueres o 270 mm a Balsareny. Les pluges van continuar els dies següents, però es van desplaçar cap a les zones costaneres a causa del descens de la gota freda, que encara va tornar a descarregar pluges amb prou força el 23 de setembre.
Les pluges van presentar valors màxims a les conques mitjanes dels rius Llobregat i Muga. Va ser precisament a les conques mitja i baixa del Llobregat on els efectes de les avingudes van adquirir característiques catastròfiques. Entre altres poblacions van resultar parcialment inundades el Pont de Vilomara, Sant Vicenç de Castellet, Martorell o Castellbell i el Vilar.
A Castellbell i el Vilar van caure prop de 200 l/m² durant hores, va ser una de les pitjors inundacions de la història, es va cobrar una víctima i va deixar moltes destrosses, principalment als barris de Burés i la Bauma. La violència de la riuada va inutilitzar el pont entre Monistrol i Castellbell i el Vilar. Els vehicles havien de fer una gran volta per la muntanya de Montserrat, per la carretera de Can Massana i, per un camí forestal, baixaven a Castellbell pel marge dret.
Van quedar destruïdes les estacions d’aforament de Vilomara, Castellbell i el Vilar, i el Prat; només va quedar funcionant la de Martorell. El Cardener a Manresa de 213 m³/s, contrasta amb els gairebé 2.000 m³/s del Llobregat en la confluència (Sant Vicenç de Castellet). A l’hidrograma del dia 20 de setembre de l’estació d’aforaments de Martorell, es veu un augment de cabal passant, en només 5 hores, de 100 m³/s al màxim instantani assolit de 3.080 m³/s.
El delta del Llobregat va quedar totalment negat per les aigües i les collites es van perdre. A Terrassa la pressió de la riuada va trencar totalment el mur de contenció de la riera de les Arenes. A Mollet es va produir l’esfondrament del pont de l’Avinguda de Pius XII, i a Granollers van quedar negades unes 80 cases. Però una de les poblacions que més va patir aquesta riuada va ser Cornellà de Llobregat, on la nit del 20 de setembre les aigües del riu Llobregat en crescuda en alguns carrers superaven els 2,5 m d’alçada d’aigua per sobre de la calçada. Uns 20.000 veïns van resultar afectats directament, tot i que no hi va haver víctimes mortals ni desapareguts. Els carrers es van omplir de fang i cases, botigues i fàbriques dels barris Riera, Almeda i Centre van quedar completament destruïts. La riuada de 1971 a Cornellà va ser devastadora.
Els cabals circulants pel riu van ser tan grans que superaven de lluny qualsevol altra avinguda del segle XX i la circumstància del fet que l’avinguda discorregués durant el dia va propiciar que les desgràcies personals i les víctimes fossin inferiors a la riuada del Vallès de 1962, encara que les pèrdues materials van ser molt superiors. Hi va haver danys personals amb 19 víctimes (persones mortes) a causa de l’avinguda del Llobregat. D'altra banda les indústries afectades al llarg de la conca que van patir danys greus a causa de la catastròfica riuada es xifren en unes 450.
(Font: gencat.cat/aca)