El municipi

POBLACIÓ I POBLAMENT

Al terme municipal hi ha, com hem dit, dos nuclis de població: Rocafort i el Pont de Vilomara. Antigament Rocafort era el poble gran i el Pont un raval (no menys antic; recordem el topònim Villa Amara del segle X). La industrialització ha fet que el Pont de Vilomara sigui el nucli més habitat, i que Rocafort hagi quedat com un nucli rural demogràficament regressiu; bé que, en els darrers anys, fruit de la restauració iniciada els anys seixanta, ha esdevingut segona residència per a gent de Manresa, Terrassa, Sabadell i Barcelona. En aquest sentit, cal esmentar les urbanitzacions construïdes, sense un pla preconcebut dotat de la mínima infraestructura, de can Riera i «River Park».

El poble del Pont té dos ravals: el de ca l'Envetat situat al marge esquerre del Llobregat i a la dreta de la riera de la Santa Creu; i el raval de Manresa, situat al marge dret del riu, enfront del Pont Vell, ja en terme de Manresa, encara que els seus habitants, per la gran proximitat, tenen més relació amb el Pont, que no pas amb Manresa. Fruit d'aquesta lògica relació de veïnatge, l'ajuntament del Pont rep del de Manresa un cànon pels serveis que dona al raval, per valor de 379.358 pessetes anuals des de 1986.

Vegem ara l'evolució de la població en el terme, mitjançant cinc quadres:

QUADRE 1 (SEGLES XIV AL XVI)

Anys: 1296/1324 1358 1370 1375 1381 1515 1553

Focs: 27 23 28 28 23   9 10

Les dades d'aquests segles les tenim en focs o nombre de cases. La primera, referida als anys 1296 al 1324, és la suma dels caps de família que havien demanat diners als jueus prestamistes de Manresa que consten al «Líber Iudeorum Minorisse», conservat a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Manresa; són dades no gaire fiables. Els focs del 1370, publicats per J. Iglésias, corresponen a un fogatge realitzat entre 1365 i 1370 que es pot desglossar en 27 focs de poblament dispers a Rocafort, sota jurisdicció del senyor del castell, i un a «Vilamar dent Pont de Vilamara», sota la jurisdicció de Sant Benet. A partir de finals del segle XIV (1375) fins al segle XVI hi ha una disminució demogràfica que es pot atribuir a diferents factors: resultat del final de la vida al castell de Rocafort (el 14 de juliol de 1377 pren possessió Sant Benet de Bages) i als periòdics flagells de la pesta (a partir de 1348), així com als problemes econòmics i al malestar social de l‘època (guerra civil i problemes dels remences).

QUADRE 2 (SEGLES XVII-XVIII)

Anys: 1626 1708 1716/1718 1717 1719 1780 1787

Habitants: 134 27 (cases) 99 40 99 125 66/165

Les dades referents als segles XVII i XVIII són confuses i contradictòries. Antoni Pladevall, en el «Cens General de Catalunya de 1626», publicat per ell, ens diu que Rocafort té 17 cases amb 134 persones, de les quals 56 són homes, 38 dones i 40 nens. Aquest cens es va fer de cara a les Corts Generals de Catalunya, amb enquestes als rectors de les parròquies del bisbat de Vic. Josep Aparici, en la «Descripción y planta del Principado de Cataluna» de 1708, ens diu que hi ha 27 cases, però no cita el nombre d'habitants. El cens del Principat de Catalunya de 1717 ens dóna la xifra de 40 veïns o famílies. «Catalunya numerada en sos termes, en sas casas y personas» de l'any 1719 (que en realitat pot datar-se entre 1716-18), fet per Oleguer de Taverner y de Ardena, comte de Darnius, estableix 17 cases i 99 persones. Aquestes dues dades, però, són contradictòries. El cens demogràfic i econòmic del bisbat de Vic de 1780 ens diu que a Rocafort hi havia 27 cases, amb 125 habitants, 100 que combreguen i 25 que no ho fan (menors de 9 anys d'edat). En canvi, en el cens de Floridablanca de 1787, en què es fa la relació dels habitants per edats i sexes, solters, casats i vidus, es dona una xifra global de 66 persones. En altres fonts consultades (com Pierre Vilar) donen per a aquest mateix cens de Floridablanca el nombre de 165 habitants, cosa que creiem que és un error de transcripció.

QUADRE 3 (SEGLE XIX)

Anys: 1820 1824 1834 1842 1860 1887 1890

Habitants: 17v. 17v. 200 182 853 1332 1432

El segle XIX el podem dividir en dues parts. La primera meitat marcada per la guerra del Francès la segona, per la industrialització i el consegüent creixement demogràfic i urbà. Les primeres dades s'expressen en nombre de veïns, que hem de considerar sinònim de caps de família o focs. Vicente de Frigola, en la «Relación de los pueblos de que consta el príncipado de Cataluna», ens diu que Rocafort té 17 veïns. Mas i Casas parla el 1834 de 200 habitants a Rocafort i 86 al Pont de Vilomara. El diccionari Madoz apunta 31 veïns i 182 habitants, amb 60 cases i 2 ermites, l'any 1842. El Nomenclàtor de la «província» de Barcelona del 1860 ens dona una xifra total de 853 habitants al terme. També fa una relació de les cases, en la qual podem veure que encara hi ha més llars habitades a Rocafort (73 al poble) que al lloc del Pont de Vilomara (47); així com la relació de masos (19 masos i 5 cases a ca l'En-vetat) que dona un total de 144 cases habitades, de les 179 que diu que el terme té. En el «Mapa Regional Vinícola de la Provincia de Barcelona», de R. Roig i Armengou, publicat el 1890, consten 1432 habitants amb una població agrícola de 324, cosa que ja denota la gran importància del poblament industrial localitzat vora el riu, al Pont.

QUADRE 4/A (PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XX) TERME MUNICIPAL

Anys: 1900 1910 1920 1929 1930 1936 1940 1945 1950

Habitants: 1321 1302 1406 1357 1095 1233 1107 1053 1225

QUADRE 4/B (PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XX) ROCAFORT 

Anys: 1900 1910 1920 1930 1940 1950

Habitants: 470 350 290 249 179 120

Veiem com a principis de segle XX hi ha una xifra constant de població en el terme, amb un increment, el 1920, provocat, segurament, per la immigració d’obrers que es col·locaren en la llavors acabada d’inaugurar Fàbrica Nova o de Dalt, al Pont de Vilomara. Recordem que és d‘aquesta època la primera onada immigratòria provocada per la crisi del final de la Primera Guerra Mundial que porta mà d‘obra per a la construcció dels Ferrocarrils del Nord i que, posteriorment, s'integren al treball fabril.

Al llibre d'actes de l'ajuntament consta el cens de 1929 amb 1357 habitants. Aquesta dada contrasta amb la xifra del cens oficial de 1930 que estableix tan sols 1095 persones, que creiem errònia. Les dades de 1940 i 1945 denoten el pas per la guerra civil, època de dificultats, fins a una certa estabilització vers el 1950.

QUADRE 5 (FINALS DEL SEGLE XX)

Anys: 1955 1960 1965 1971 1976 1981 1986 

Habitants: 1677 1933 2042 2070 2074 2109 2207

A partir de 1950 es denota un fort increment de població provocat per la immigració de famílies senceres que ha suposat un augment de gairebé el 50%. Tota aquesta nova gent prové, bàsicament, de dos pobles concrets: El Rubio, de Sevilla, i Carboneras, de Cuenca. La resta de nouvinguts solen provenir, majoritàriament, d'Andalusia. Tota aquesta onada immigratòria ha marcat la fisonomia humana del Pont de Vilomara per les dificultats d'integració cultural, l'idioma i els costums diferents. A més, hom s'ha trobat amb la problemàtica dels habitatges (construccions ràpides, de mala qualitat i de poca solidesa) i dels serveis (pocs i deficients) al poble. A partir de 1965 les xifres ens marquen l'estabilitat amb un creixement que podem considerar normal. És remarcable la baixa dels anys 1975-76, moment en què es comencen a notar els efectes de la crisi econòmica, amb la reestructuració de plantilles laborals. A partir del 1981 s'adverteix un estancament de la baixada demogràfica i s'aprecia un lleuger augment.

De les dades extretes del darrer padró d'habitants de l'any 1986, hom pot fer-se una idea clara de la distribució demogràfica actual. Així observem com un total de 73 persones viuen fora del nucli del Pont. D'elles, 28 romanen a Rocafort, 42 en masos disseminats i 3 són empadronades a la urbanització «River Park». Aquestes últimes denoten com hi ha qui s'ha instal·lat definitivament, almenys a nivell censal, en aquest punt de nova creació. Val a dir que la població activa esdevé el 37,3% del total, essent la branca industrial, amb un 25,2%, la que se situa per damunt de la resta i l'agricultura (amb l‘1,2%) la de menor dedicació. Finalment, és interessant destacar que un 50,5% de la població no és nascuda al municipi, de la qual cosa es dedueix que la quantitat d'immigrants continua sent altíssima, sobretot si tenim en compte que el 31,4% del total és nascut fora de Catalunya.

L'EDAT MITJANA

Com ha quedat dit, les primeres notícies del terme i castell de Néspola fan suposar que era de domini comtal i que, durant la segona meitat del segle X, anà passant mitjançant successives compres, a mans de la família que s'anomenarà Rocafort.

El patrimoni dels Rocafort al llarg dels anys anà augmentant amb les lògiques fluctuacions imposades per la situació econòmica i política del moment. Es conserven documents en què se citen algunes possessions -amb domini eminent o infeudat- dels diferents senyors de Rocafort. Així el 1085, essent senyor de Rocafort Umbert Ot -també ho era de Navarcles i dels castells de Conill, Llavinera, Matamargó, Callús, etc.-, en entrar de monjo al monestir de Sant Benet aportà el mas Ventaiol, que és una de les primeres finques que el monestir posseeix en el terme de Rocafort.

Un altre senyor, Bernat de Rocafort, l'any 1184, en el seu testament, deixa a fills i néts, a més del castell de Rocafort, els de Clarà, de Gallifa, de Castelladral, de Maldà, de Callús i de Matamargó, entre d‘altres propietats, algunes com a feudataris d'un altre senyor. Altres possessions foren adquirides per la força, costum certament estès durant 1‘època. Així, l‘últim dels Rocafort possessor del castell del seu nom, Humbert de Rocafort, casat amb Sibil·la de Castellet, l‘any 1278 s‘aixecà en armes contra el seu parent Guillem de Castellet, al qual donà mort, incendià el seu castell i, en virtut del seu matrimoni, passà a ser el nou senyor de Castellet.

Tot fa suposar, però, que els Rocafort varen ser senyors eminents del seu castell, ja que no es tenen notícies de cap acte de vassallatge respecte a un altre senyor, fins que l'any 1281 el ja citat Humbert ven el castell de Rocafort i tot el seu domini a Pere Sitjar (Cigiar), ciutadà de Barcelona. D‘aquesta manera, el llinatge Rocafort dóna pas a la curta nissaga dels Sitjar en el domini del senyoriu de Rocafort.

Abans de la compra del castell, Pere de Sitjar ja devia haver comprat altres propietats dins del terme ja que del 16 de març de 1280 es conserva un reconeixement de vassallatge que fa Ramon de Solanes, del mas del mateix nom, a Pere de Sitjar, declarant que és home seu i fill de Bernat i Berengària que ho havien estat; promet l‘esmentat Solanes que ell i tota la seva descendència seran lleials i que no canviaran de residència sense voluntat i permís d'aquest senyor.

Prova de la rivalitat entre senyors de lèpoca és l'ordre dictada pel rei Pere II el 28 de juliol de 1285 al veguer, batlle i cort de Manresa per defensar Pere de Sitjar contra Humbert de Rocafort, el qual anteriorment ja havia estat requerit pel veguer perquè deixés de molestar els homes dels castells de Rocafort i Mura, sense resultat positiu. L‘ordre devia donar bons fruits, puix que es van fer les paus, i en una altra carta el rei va perdonar el mencionat Humbert.

A Pere de Sitjar el succeeix l'any 1295 el seu fill Berenguer, casat amb Sibil la, filla de Ramon de Solà, ciutadà de Manresa. Berenguer havia aparegut com a procurador del seu pare en el document de compra del castell, morí l'any 1318 i la seva vídua féu donació del castell i terme de Rocafort a son fill Pere (del mateix nom que l'avi) i la seva futura muller Guillema. Sibil·la, però, va imposar certes condicions «... que havien d'habitar el castell, essent ella senyora, que en cas de discòrdia, habitaria ella la part de les torres del castell, la més alta, prohibint que ningú dels seus s'atrevís a entrar a dita fortalesa sense el seu permís, ni passar del portal pel qual es puja a dita escala».

Una altra mostra de la inestabilitat de l'època ens la dóna una carta datada al 25 d'octubre de 1326, en la qual el rei Jaume II, des de Barcelona, ordena al veguer de Manresa que prengui informació sobre la queixa que ha rebut de fra Bartomeu de Santa Cecília de Montserrat contra Pere Sitjar, senyor del castell de Rocafort, qui, juntament amb còmplices seus de la ciutat de Manresa, «manu armata» i violentament destruïren i enderrocaren una casa i dos molins que l'abat posseïa al riu Llobregat prop del Pont de Vilomara. No sabem com va acabar el litigi, però al cap de quatre anys, a 13 d'octubre de 1330, Pere Sitjar estableix a Guillem Marquet del lloc de Matadars els dos molins, l'un draper i l'altre blader, que tenia prop del Pont de Vilomara, dins dels termes del seu castell de Rocafort, amb la condició que ha de regir i governar bé i diligentment aquests molins, segons costum de bon moliner, per un temps de vuit anys.

Era freqüent durant l'edat mitjana l'anomenada infeudació, mitjançant la qual dues persones, nobles o cavallers, establien un pacte en què un dels senyors, en posició preeminent (el senyor feudal), rebia de l'altre (feudatari o vassall) la prestació d'homenatge i fidelitat, a canvi de la cessió d'un feu o domini que el vassall tenia en usdefruit i que solia ésser hereditari. D'aquest caire és un document datat el 17 d'agost de 1329, en què Pere de Sitjar fa la confirmació del feu a Berenguer de Guardiola, cavaller i castlà de Mura, tenia al terme del castell de Rocafort, i a la vegada, dit Berenguer presta homenatge «ore et manibus» (de mans i boca) i promet que serà fidel i bo segons els usatges de Barcelona.

Sarret i Arbós sostingué que Pere de Sitjar va morir a conseqüència de la gran epidèmia de pesta negra que assolà Catalunya. Sembla, però, que ja era difunt poc abans de l'aparició de la greu epidèmia, el maig de 1348. El cert és que el dia 11 de febrer de 1349 la seva muller Guillemona rebia l'homenatge dels homes propis, naturals i afocats al terme, els quals, en nombre de setze, van prometre que atendrien i complirien els seus manaments com a bons vassalls. Igualment el 19 de febrer del mateix any es va escriure un document, que es conserva, en què diu que Guillema, hereva i successora de son marit Pere de Sitjar, difunt, estableix al mas Solanes Blanques uns homes rústecs, ja que aquest mas havia quedat deshabitat a conseqüència de la pesta.

Un document datat el 26 de maig de 1372 ve a constatar l'existència d'un altre estrat social per dessota dels anomenats serfs de la gleva: es tracta dels esclaus. En aquest document la senyora de Rocafort, a través del seu procurador Francesc Lupeti (Llobet), mercader manresà, ven a Francesc Blanch, mercader de Santpedor, pel preu de 23 llliures barcelonines, una esclava anomenada Margarita que fou del llinatge Tartarorum. També se cita que la senyora Guillemona havia comprat aquesta esclava al mercader Jaume Badeodet, de la vila de Buge.

Així, doncs, la vídua de Pere Sitjar, Guillema Nerell -filla de Jaume Nerell, de Manresa- heretà el domini del castell i el seu terme, i reconstruí i repoblà el territori. Restaurà la capella de Sant Vicenç, a tocar el castell, i acabà l'obra de la capella de Sant Romà, prop del Llobregat, que havia començat el seu marit. Sembla que la dita senyora va fer dos testaments. En el primer, datat l'any 1367, ordena que es basteixi al castell de Rocafort un temple i un convent de Mercedaris, que hi resideixin deu frares, i que el seu cos sigui enterrat a l'esmentat temple. Abans de la seva mort, però, -ocorreguda el 1375- devia fer-ne un altre que modificava substancialment l'anterior, ja que deixava tot el senyoriu de Rocafort al monestir de Sant Benet de Bages. Com a marmessors del seu testament nomenà a fra Guillem de Solana, prior del convent de Predicadors (dominics), fra Guillem Exemena, prior dels carmelites, Francesc Nerell, parent seu, i el rector de Rocafort, Bernat de Mateu.

El dia 14 de juliol de 1377 l'abat Arnau ça Coma de Sant Benet, pren possessió oficial del castell de Rocafort i el seu terme. Transcrivim textualment les paraules de Fortià Solà sobre tan solemne acte:

"Constituits davant del portal del castell, prengueren l'abat per la mà i l'introduiren al pati que hi ha a l'entrada del mateix castell, tot dient: Nós, així com a marmessors del darrer testament de ma dona Gemoneta...metem-nos senyor Abat del monestir de Sant Benet de Bages...així com hereu de la dita dona, et en nom encare del Priorat...en corporal possessió del castell de comun dit de Rocafort, ab ses laurons terres i possessions, censos, rendes... manant a tots homes e fembres del dit castell i terme que us facen sagrament o homenatge e us tinguen per lur senyor e us responen de tots drets de què respondrien a la dita dona si fos viva». Després els dits marmessors feren entrar l‘abat a la fortalesa del castell, i l‘abat, girant-se, els féu sortir, i es quedà sol en senyal de possessió. Immediatament, Pere de Sabater, present, pujà al cim de la torre, i, tocant el corn, digué tres vegades en alta veu: Rocafort pel senyor Abat de Sant Benet...."

D‘aquesta manera l‘abat de Sant Benet i els seus successors, passaren a ser els nous senyors del terme de Rocafort fins a l'extinció dels senyorius feudals i l'exclaustració de 1835. Tanmateix, Sarret i Arbós, cita una presumpta venda del castell de Rocafort per part del monestir a Joan Es Palau; però aquesta venda deu referir-se a les rendes del castell.

El castell devia quedar definitivament abandonat i destruït, abans o durant la guerra civil de 1462, que enfrontà Joan II i la Generalitat catalana i en què Sant Benet prengué part a favor d'aquesta última. Anteriorment, a la possessió definitiva del terme, el monestir ja tenia algunes propietats al senyoriu de Rocafort. Han quedat citades les cessions d'Ot Humbert i Lup Sanç els anys 1085 i 1077, respectivament.

La influència de Sant Benet va anar augmentant al terme durant els segles XIV i XV. Els diversos càrrecs religiosos organitzaven les rendes mitjançant la transformació d'aquestes en espècies, prestacions d'actes de vassallatge i establiment de masos. Vegem-ne alguns exemples:

-Any 1293: «Fra Galceran de Clariana, pieter de Sant Benet, redueix a 15 diners, moneda barcelonesa, les dues joves (llaurades), les 3 cavades i una batuda, que Pere March devia prestar anyalment com a posseïdor d'un mas del terme de Rocafort».

-Any 1363: «Els posseïdors dels masos March i Pont-graces, del terme de Rocafort, firmen acte de vassallatge a favor del pieter i els seus successors del monestir de Sant Benet».

-Any 1386: «Jo, Francesc Roure, sagristà del monestir de Sant Benet... dono, concedeixo i estableixo novament a vós Bernat del Mas de la parròquia de Sant Pere de Vallhonesta, i als vostres successors, perpètuament, un tros de terra que confina per una part amb honors de Santa Maria Magdalena i per altra amb el torrent Tales, amb tal que cada any, el dia de Sant Miquel, doneu a dita sagristia una lliura de cera i li porteu la primícia dels fruits i dels esplets. El delme de la dita peça ha de pagar-se al senyor del castell de Rocafort. Confesso que he rebut de vós un parell de gallines per dret d'entrada d'aquest establiment».

Els efectes de la crisi del segle XIV obligaren Sant Benet a establir masos que havien quedat rònecs de forma unificada i per una quantitat de cens molt petita. Era un dels orígens de la pagesia benestant de segles posteriors.

-Any 1486: «Reunits en capítol l'abat, l'almoiner, el cambrer i la major part dels monjos, estableixen a Salvador del Mas, de Rocafort, tres masos del dit terme anomenats les Solanes, les Pohoses i la Carosa, amb l'obligació de pagar, a més del delme i primícia, cinc sous per cadascun el dia de la Mare de Déu d'agost».

D'altra banda, davant la necessitat de disposar de diners en metàl·lic o de la dificultat de cobrar dels arrendataris, fou pràctica usual al monestir l'arrendament dels censos a particulars per un temps determinat. En aquest sentit cal interpretar el següent document datat él dia 10 de juny de 1322: «Nós, fra Ramon de les Torres, sagristà del monestir de Sant Benet, des de la proppassada festa de Santa Creu de Maig a un any, venem a vós, Berenguer del Pont, de la parròquia (sic) de Santa Maria Magdalena del Pla, i als vostres i als que vós vulgueu, totes les primícies que tenim i rebem per raó del nostre ofici de sagristà, en tota la susdita parròquia de Santa Magdalena, per preu de vint-i-nou sous i mig barcelonesos...».

Pel que pertoca a l'administració de justícia, el monestir tingué la jurisdicció civil plena als llocs on era senyor alodial; pel que fa al Bages: Rocafort, Sant Benet, Vall dels Horts, Navarcles, Sant Fruitós, Maians, Torroella i Marfà, que formaren l'anomenada «baronia de Bages». La jurisdicció criminal -tots aquells delictes greus que havien de ser castigats amb pena de mort o mutilació de membres- corresponia al funcionari reial, o sia al veguer de Manresa.

EL SEGLE XIX: LA INDUSTRIALITZACIÓ

Abans de parlar del segle XIX, cal esmentar uns interessants precedents industrials que tingueren lloc al municipi. Documentació de la Cartoixa de Vallparadís de Terrassa, datada el 2 d'abril de 1791, ens diu que a l'agost del 1789 en Miquel Viñals i Francisco i Josep Galí, que tenien dues escoles de «Hilazas de lana» a Mura, establiren dues escoles més, una a Talamanca i l'altra a Rocafort. Explica el document que Viñals i Galí pagaren 500 sous i 70 lliures per la construcció d'una casa a Rocafort, en la qual hi havia 18 torns. El juny de 1790 es va fer un examen de filadores de les escoles de Talamanca, Mura i Rocafort i es repartiren «160 Reales Vellon» en premis a les millors. Aquestes escoles tenien consentiment reial, ja que el rei Carles III, des d'Aranjuez, el 21 de maig de 1786 autoritzava la creació de les dites escoles.

En la llista de fàbriques de la comarca que es féu l'any 1845, no n'hi consta cap d'aquest municipi. En la «Relación de los pueblos que consta el Principado de Catalunya» de Frigola del 1824 es diu que hi ha fàbriques d'aiguardent. Després, en el nomenclàtor de la «província» de Barcelona, de l'any 1860 se cita una casa, habitada, anomenada «la Facina».

És a mitjan segle XIX quan comença la veritable industrialització al poble del Pont de Vilomara. Antoni Jover Sans i Mariano Regordosa Casas tenen projectada la construcció d'unes fàbriques a la vora del riu Llobregat. Per aquest motiu han de seguir diferents passos: necessiten un canal d'aigua per provocar el salt que haurà de moure les màquines. Aquest canal el faran passar per terres de l'heretat «Pont de Vilomara». El 19 de juny de 1841 Joan Bta. Vilaseca, propietari de l'heretat, els concedeix el corresponent permís per a la seva construcció, que constarà d'una presa i el seu canal en terres d'aquesta mateixa propietat. El 6 de febrer de 1842 l'ajuntament de Manresa concedeix el permís per obrir el canal o séquia de 17 pams d'amplada, per sota del primer arc del pont, a la raó social Jover i Regordosa. La construcció va durar fins al 20 de desembre de 1843, que és quan «Dits fabricants varen comunicar a l'Ajuntament que el canal era acabat i demanaven la conformitat de les obres fent inspeccionar el pont per si hagués sofert algun dany».

És el 8 de juny de 1848 quan Francisco d‘Assís Mas, escrivà de Manresa, certifica que es troben en funcionament «las máquinas de hilados de algodón y sus anexos, en la fàbrica del Pont de Vilomara» El 17 de gener de 1902, a un quart de set de la tarda, es produí una forta explosió a la caldera de vapor de la fàbrica Jover, que afectà també la de Regordosa, situada al davant mateix. Dotze foren les víctimes de l'accident, 5 homes i 7 dones, així com una quarantena d'obrers més, alguns d'ells greument ferits. Entre les víctimes figuraven noies de 12 anys. Aquest accident mobilitzà de seguida la ciutat de Manresa i aquesta acció li valgué el títol de «Benèfica», que li atorgà la Reina Regent el 4 de febrer del mateix any. Entre les mostres de condol i els donatius als familiars de les víctimes, que arribaren d'arreu, cal destacar els de la Reina Regent (10000 ptes.), del Príncep d'Astúries i de la Infanta Isabel (7000 ptes.), del bisbe de Vic (1000 ptes.) i del Cercle del Liceu (500 ptes.).

El 24 de març de 1902 Pere Regalat Jover i Martínez es ven la fàbrica, la part del canal i el terreny a Romà Regordosa i Soldevila, propietari de l'altra fàbrica. El 1926 «Indústries i Magatzems Jorba S.A» (societat constituïda el primer de febrer de 1923), presidida per Joan Jorba i Rius, es fa càrrec de l'explotació de la fàbrica de filats del Pont de Vilomara. El dia 25 d'octubre de 1928 es va produir un incendi que destruí l'antiga fàbrica Regordosa. Els vells sostres i cairats de fusta foren devorats pel foc i arruïnaren pràcticament tot l'edifici, amb gran perjudici per a la maquinària. Els obrers es traslladaren a altres indústries Jorba de la comarca, fins al 31 d'agost de 1931, que retornà la plantilla al Pont de Vilomara un cop reconstruïda la fàbrica. El 25 de setembre de 1932 la nova firma va col·locar al lloc de l'explosió una làpida commemorativa de la catàstrofe de 1902. L'any 1966 les indústries Jorba S.A. compren a Román Torres Regordosa la propietat de la indústria. Aquest Román Torres era el fill únic i hereu que van tenir Maria Concepció Regordosa Jover (filla d’en Romà Regordosa Soldevila i Hortènsia Jover) i el torero Ricardo Torres Reina "Bombita".

En els seus inicis les fàbriques Jover i Regordosa empraven mà d'obra del Raval del Pont i de localitats veïnes com Rocafort i Mura. Era generalitzat que els homes continuessin treballant en les feines del camp i les dones a la fàbrica, ajudaven l'economia domèstica. La població infantil també hi treballava (mà d'obra més barata). La fàbrica Regordosa tenia unes naus amb cuina i dormitoris perquè els obrers hi poguessin passar la setmana i, naturalment, tornaven el cap de setmana als seus llocs de procedència. Fins i tot alguns veïns de Rocafort anaven, semblantment, a treballar a les fàbriques de Navarcles.

DE LA GUERRA ENÇÀ

El creixement econòmic i demogràfic del Pont de Vilomara és el contrapunt al despoblament rural del terme i a la davallada de població a Rocafort. Tal com hem vist, la gran immigració forana va anar convertint el Pont en un poble amb un dels índexs més alts de no nascuts al mateix municipi.

La crisi econòmica s'ha fet notar a partir de 1975. Les estadístiques ens mostren una davallada poblacional d'un centenar de persones. La reestructuració de plantilles, amb la consegüent pèrdua de llocs de treball, tant al poble com a altres empreses comarcals, ha portat la inestabilitat laboral i, de retruc, econòmica a més d'una família modesta, provocant-ne l'emigració, algunes als seus llocs d'origen.

Val a dir que la distribució de la força de treball en l’àmbit geogràfic mostra com (l'any 1981) 380 persones, que suposen el 50,19% de la població activa, treballa al mateix poble. A altres poblacions de la comarca se n'hi desplacen 343 (238 a Manresa), que són el 45,3%; i a altres comarques 34 individus (el 4,49%). Totes elles esdevenien aquell any el 36,04% dels vilomarencs; el 63,95% restant eren persones no actives (aturats, nens, jubilats...). Hi ha, de fet, un alt índex de desocupació i s'observa actualment una concentració de mà d'obra, poc qualificada, en el sector secundari. Al lloc de l'antiga fàbrica Jover hi ha instal·lada avui una indústria de tints (Tints Kidam) que ha generat nous llocs de treball i una lleugera disminució de l'alt nombre d'aturats que té el Pont. El treball temporer, amb contractes de curta durada, l'economia submergida i el conreu dels horts del costat del Llobregat i les ribes de la riera de la Santa Creu, ajuden a pal·liar, fins on es pot, la crítica situació econòmica de molta gent.

VIDA ASSOCIATI VA I CULTURAL

Una primera entitat la tenim en la societat que es va formar per «El abastecimiento de aguas del Pueblo de Rocafort» el 1874, dins la Societat de Propietaris de Rocafort.

El 14 de juliol de 1911 s'aprovà el «Reglamento para el Régimen y administración del Monte-Pio de San Felipe y San Jaime de Rocafort de Bages». Aquest «Montepio» era una mena de seguretat social i subsidi d'atur per malaltia dels seus associats. El 1933 es modificà l'article 17 en els següents termes: «El socio que enfermare percibirá 4 pesetas diarias por medicinas y 3 pesetas por dia de convalescencia». Figuren com a president en Manuel Flaqué i com a secretari Jaume Prunés i Prunés. En un document del 1939 veiem com la Junta dimissionària, en representació dels associats, fa el canvi de moneda de la República a entregar al Banc d'Espanya, per moneda del nou règim franquista. Així es dissoldria l'entitat.

Abans de la guerra civil, i a conseqüència de la bipolarització política anteriorment citada, existien al poble dues societats corals, dues de recreatives, dos camps de futbol, dos cinemes i tres germandats per a l'assistència dels malalts. El 2 de setembre de 1917 l'Orfeó «La Unió del Pont de Vilomara» participà en el concurs comarcal d'orfeons amb 60 cantaires sota la direcció de Josep M. Serra i Sallent. L'altra societat era anomenada «La Coral Vilomarenca».

Entre 1915 i 1917 es va construir l'Ateneu amb el treball dels mateixos socis. Aquesta entitat aprovà els corresponents estatuts i es legalitzà el juny de 1917 amb el nom de «Círculo Bloque Liberal».

El 1921 es refermen els estatuts i es canvia el nom pel de «Unión Patriótica», i s'adhereix a la «Unión Monárquica Nacional», partit polític conservador fundat a Barcelona el febrer de 1919. Tenia la seu social al carrer Puig i n'era president Isidre Casasayas i secretari Valentí Altimiras. L'entitat canvia el nom amb la caiguda del règim de Primo de Rivera, i el 16 de març de 1930 s'anomena «Ateneo Obrero Vilumarense», amb Isidre Casasayas de president i Enric Grau de secretari. Fins al 1936 l'entitat pren el sobrenom de «Centre Republicà».

El 14 de gener de 1931 foren aprovats en assemblea els estatuts de l'«Agrupación Benéfica del Ateneo Obrero Vilumarense», que naixia dins de l'entitat amb finalitats d'assegurança per malaltia. L'entitat disposava, a més, de bar, sala de ball, teatre, biblioteca, i a partir de 1931 de pati.

Un grup de persones del poble van impulsar la creació d'una cooperativa de consum anomenada «Cooperativa Popular la Vilomarenca», constituïda el març de 1932 amb seu al carrer Ample. Els objectius d'aquesta entitat s'expressen clarament a l'article segon dels seus estatuts: «Aquesta cooperativa té per objecte immediat millorar la condició econòmica de llurs associats i persones de mitjans modestos, i com a finalitat essencial substituirà el lucre en les relacions socials, per la solidaritat en la prestació dels serveis.». En fou president Jaume Palau i secretari Josep Vilanova. Al final de la guerra civil el patrimoni fou confiscat per l'estat. Tant la Cooperativa com l'Ateneu es van reconstituir l'any 1978 per tal de poder reclamar la devolució de llur patrimoni a l'AISS, que deté actualment la titularitat dels béns. Formen part del conjunt de cooperatives de consum catalanes que reclamen els respectius patrimonis.

Una altra entitat amb força activitat fou el «Centre Recreatiu del Casino», anomenat el «Casino dels Senyors» o de la «Lliga». L'entitat disposava de bar, sala de ball, teatre i biblioteca.

Actualment, les entitats existents són les que segueixen. A Rocafort hi ha l'«Associació de Veïns i Propietaris de Rocafort de Bages», formada majoritàriament per gent que té una casa al poble per a estiuejar-hi. Una de les principals fites aconseguides, a principis dels anys setanta, fou la de construir una xarxa d'abastament d'aigua potable, amb la construcció d'un pou i uns dipòsits de reserva. També s'encarrega de mantenir en bon estat els carrers de Rocafort i d'organitzar les festes. Com a dada anecdòtica cal destacar que, l'any 1976, va ser el primer poble de la comarca, i un dels primers de Catalunya, que catalanitzà els noms dels carrers.

Al Pont de Vilomara hi ha el «Club de Futbol», el de «Petanca», i el «Club Los Dardos» com a grups esportius. La coral de cantaires «Coral Vilomarenca», amb el grup d'animació «La Clau del Candau», la societat de caçadors i boletaires, una associació de propietaris forestals i una cooperativa agrícola tanquen la nòmina d'entitats. També cal fer esment de la «Mútua d'Enterraments», en funcionament des del 1970, que té uns 2000 afiliats i fou la primera de la comarca.

ARQUITECTURA CIVIL I RELIGIOSA

SANTA MARIA DE ROCAFORT

 Les primeres notícies de l'església la situen al lloc anomenat Palau de Vesa, dins l'antic terme de Néspola i com a sufragània de la de Sant Martí de Mura. Dit topònim l'acompanyarà durant força temps fins que serà substituït pel de Rocafort ( en un document de 1228 ja s'anomena Sancte Marie de Rupefortis).

Primerament l'església, com tot el terme, fou de domini comtal fins que passà al dels senyors de Rocafort. El 993 el comte Ramon Borrell ven a Riculf la parròquia de Sant Martí de Néspola (Mura) i les sufragànies de «Santa Maria de Palatio Avaicie» i la de «Sant Aon». L'any 1022 ja apareix citada com a parròquia de «Santa Maria de Palatio de Avesa», categoria que ha conservat fins avui.

L'edifici actual, de finals de l'època gòtica, va ser edificat sobre l'antic temple romànic, aprofitant- ne alguns elements o modificant-ne força l'estructura, ja que es canvià l'orientació primitiva est—oest per la nord—sud. Entre els segles XVI-XVII s'hi afegiren dues capelles al costat de llevant. El seu absis és poligonal exteriorment. Fa una vintena d'anys s'inicià la restauració d'aquest temple i es tingué especial interès a treure l'arrebossat que cobria el parament de la construcció, i deixar-lo totalment a la vista. D'aquesta manera s'han fet més evidents els canvis estructurals a què suara fèiem referència. Per altra banda, també n'ha millorat l'aspecte i, especialment, s'ha consolidat la seva estructura arquitectònica. 

D'entre els elements artístics que guarda l'interior cal fer esment de diversos escrits lapidaris en tombes que hi ha al subsòl de la nau, pertanyents al segle XVII, on reposen les despulles d'alguns rectors de la parròquia. També era interessant un gran retaule barroc, presidit per la imatge de la Verge titular que, per dissort, es féu desaparèixer durant la passada guerra civil. Sobresurten, però, una magnífica fornícula gòtica i el sarcòfag-ossari de l'últim senyor laic de Rocafort, Pere de Sitjar.

El sarcòfag, esculpit en pedra, reposa en una de les parets de l'església sobre dues mènsules antropomòrfiques, també pètries, en una de les quals 1 en la seva part inferior figura un llibre obert amb la següent inscripció: «Aquest monument és del honrat en Pere de Cigiar, senyor de Roqfort, a qui perdó Deu. Amen. Di (guem) Pater Noster». Figura també en la dita mènsula l'escut del noble cavaller, de forma ogival, quarterat en creu i alternant tres faixes i cinc rocs. Pere de Sitjar és esculpit a la tapa del sarcòfag amb vestimenta militar i amb un lleó als peus. A la part frontal hi figuren 4 persones, un home i tres dones, agenollats davant la Mare de Déu i acompanyats per un sant, possiblement sant Vicenç, titular de l'església del castell.

Aquesta bonica peça escultòrica d'estil gòtic fou esculpida per Berenguer Ferrer, picapedrer de Manresa, qui el 16 d'agost de 1354 confessa que ha rebut de Guillema, vídua del senyor difunt, la quantitat de deu lliures barcelonines a compte del petit monument que estava fent. El 23 de desembre de 1355 l'esmentat Berenguer confessa rebre la quantitat de cent lliures «a compliment i solució del preu del sarcòfag». Finalment, el 18 de juliol de 1356 el rector de Rocafort, Bernat Mateu, a qui hem vist com a marmessor de Guillema, dóna permís a la dita senyora per traslladar les despulles del seu marit des del carner de l'església parroquial al sarcòfag construït a tal efecte i que, en principi, romandria a la capella de Sant Vicenç del Castell. En quedar abandonat el castell es devia traslladar a l'església de Santa Maria on ha romàs, excepte durant el breu parèntesi de la guerra civil en què fou protegit, fins ara. En un examen del contingut, que es realitzà fa alguns anys, s'hi trobaren les restes òssies de tres dones i un home, així com una moneda que encara no ha estat datada.

SANT VICENÇ DEL CASTELL

Situada a tocar el castell de Rocafort, no degué passar de ser una capella al servei dels senyors feudals i de les necessitats cultuals dels residents a la fortalesa. L'església apareix citada el 1066. Els senyors del castell en feren successives deixes i hi efectuaren diverses restauracions. L'any 1358 Guillemona, vídua de Pere de Sitjar, hi fundà un benefici o capellania, que recaigué en Pere Rubiralta, prevere de Manresa, amb les següents condicions: Que el sacerdot havia de viure permanentment a la capella de Sant Vicenç i celebrar i servir aquesta capella. Igualment dos dies a la setmana, dimarts i divendres, aniria a celebrar missa a la capella de Sant Romà. Igualment el dit sacerdot havia de pregar per l'ànima d'en Pere de Sitjar i els seus.

Actualment l'estat de les restes castelleres no permet de distingir on s'assentà aquestacapella, encara que sembla que era als peus de la roca on el castell s'aixecava, del qual, val a dir, que sols resta dempeus una paret amb un finestral. Cal afegir que, a poca distància, vora el mas Lleonard, en un paratge anomenat la Creueta, hom descobrí un petit cementiri medieval, format per sepultures del model cista, o sigui formades per lloses als seus costats. També hi ha, en aquests paratges, una pedra que presenta un conjunt de creus gravades de diferents èpoques. Per aquest punt hi passava un camí molt sovintejat que anava, fent drecera, a Viladordis.

SANT PERE D 'ORISTRELL

És una petita capella situada prop del mas Oristrell, dit també Ullastrell. Serví com a capella rural per als habitants del lloc, datat el 966 com a «villa Ullastrello», sota la dependència de l'església parroquial de Santa Maria de Rocafort. Apareix citada el 1230 i el 1291 com a Sant Pere de la Torre , que podria fer referència a la torre que hi havia, de la qual encara ara es pot distingir part de l'estructura al mas Oristrell.

La capella ha sofert diverses restauracions i modificacions que fan dificil esbrinar els elements constitutius de la primitiva església. A hores d'ara presenta un esvelt campanar quadrat, que li dóna una fesomia singular per sobre de la façana principal. En ell hi ha una petita porta i una rosassa petitona just a la carena de l'antiga teulada, abans d'ésser sobrealçada.

SANT ROMÀ DE ROVIRALTA

Capella situada entre el raval de ca l'Envetat i el mas Roviralta. La féu edificar a mitjan segle XIV Pere de Sitjar. La conclogué la seva vídua ja que el 15 de març de 1353 Pere d'Alarigues, mestre de pedra de Manresa, promet a la dita senyora que, fins a la festa de Sant Miquel de setembre farà i obrarà perfectament una capella que ja és començada, amb la condició que li ha de donar la calç i l'arena necessàries, a més de quaranta lliures barcelonines. El 18 de maig de 1355 l'esmentat Pere confessa rebre la quantitat estipulada per l'acabamentde l'obra de la capella de Sant Romà.

Es tenen notícies que a mitjan segle XVIII es trobava en estat ruïnós i que fou restaurada. Es féu de nou part de la coberta i la part posterior amb l'altar, on s'albergà un retaule barroc que fou destruït el 1936. La part davantera amb el portal dovellat, mirant a ponent, és obra original restaurada. Més modernament s'hi afegí el petit campanar d'espadanya.

SANTA MAGDALENA DEL PLA

Aquesta església situada vora el Llobregat, en el lloc anomenat «villa Amara», començà essent capella rural, i encara que en alguns documents apareix citada com a parròquia no assolí tal categoria fins al segle passat com a conseqüència de l'important creixement demogràfic del Pont de Vilomara.

Inicialment és citada com a Santa Maria del Pla, posteriorment apareix anomenada, simplement, Santa Magdalena. Surt documentada ja l'any 1077 quan Llop Sanç, en entrar de monjo a Sant Benet, cedeix al monestir tots els honors i possessions que té al lloc de Vilomara, juntament amb quatre molins situats prop de l'església de Santa Maria. En una confirmació d'aquesta donació, l'any 1193 se cedeix al monestir de Sant Benet la citada església, totalment bastida i dotada d'alou propi pels antecessors de les donants.

  En una butlla de 1196, on es fa relació de tots els béns del monestir, el papa Celestí III confirma l’església de «Sancte Mariae de Villa Amara» com a propietat de Sant Benet, i és tornada a confirmar en una altra butlla del papa Gregori X de l'any 1232. El 1272 es fa menció de la capella en la cessió que fa Berenguer de Castellgalí a la capella de Santa Magdalena del «Plano» i a Sància, deodonada, del domini i heretat que té a tocar la capella. De l’any 1294 és una notificació pública signada pel rector de Viladordis Guillem de Coromina, en la qual, per evitar que els fidels donin almoina a falsos col·lectors, es designen Pere de Manllisci i el seu fill Guillem com a col·lectors d“almoines per als pobres de la capella de Santa Maria Magdalena. A més de Sància, abans citada, són documentades altres deodonades. L'any 1318 Berengària de Colell es lliura amb tots els seus béns al servei de dita capella i presta obediència al sagristà de Sant Benet, fra Berenguer de Castellgalí. Dany 1369, Francesca de G. Estanyola de Talamanca, també s“ofereix amb tots els seus béns prometent servir i adornar dita capella.

Estructuralment correspon a una edificació romànica simple, d'una sola nau i amb absis semicircular, obrada tardanament. El campanaret és de torre quadrada amb un teulat piramidal. L“any 1726 el bisbe de Vic va ordenar l'alçament de les parets del cementiri, que encara es conserven dempeus, encerclant l'església. L'any 1868 s“inaugurà la nova església parroquial de Santa Magdalena en substitució de l'antiga capella que quedà de seguida envoltada pel cementiri local. Fa poc ha estat objecte la vella d'una acurada restauració per part del Servei de Conservació i Catalogació de Monuments de la Diputació de Barcelona. S'ha suprimit el campanar, la porta de ponent i se n’ha obert una de nova, a la banda de migdia, on es devia situar l'original.

EL PONT

Ja han quedat citades les primeres referències històriques que es tenen sobre aquest pont. Al llarg del temps ha anat adquirint importància i a través d'ell creuava el Llobregat l'antic camí ral que de Manresa menava a Barcelona, tot passant per Vallhonesta i les carenes de la serra de l'Obac. Prova d'aquesta importància són les nombroses deixes de manresans per a aquesta obra. Així l'any 1224 en Guia del mas Angle deixa 12 diners. El 1296 Ramon de Solà, ciutadà de Manresa i sogre de Berenguer Sitjar deixa 5 sous, a més de 12 diners per a la capella de Santa Maria Magdalena del Pla.

El pont, tal com es conserva avui, és una recostrucció feta durant el primer quart del segle XVII ja que el 3 de novembre de 1617 una devastadora riuada enderrocà l'antic pont medieval. Té una llargada de 130 m amb nou arcs, un d'ells deforma ogival, i deu ser anterior al segle XVII. Com a testimoni de la paternitat manresana de l'obra, hom pot veure-hi sis escuts de la ciutat en les tres arcades centrals, tres a migdia i altres tres a tramuntana.