Considerada la pintora més representativa del Modernisme al Brasil i una de les seves artistes més emblemàtiques del segle XX. Va viure entre els ambients intel·lectuals i artístics del seu país natal i Europa, principalment París, on va entrar en contacte amb l'avantguardisme. 

Provenia d’una família benestant i es va educar entre continents a diverses escoles on va estar interna. Fins i tot, va estar a Barcelona durant 2 anys completant els seus estudis.

La seva obra més famosa, Abaporu, es va subhastar l’any 1995 per 1,5 milions de dòlars,  convertint-se en la pintura més cara feta mai per un artista brasiler.  Obra creada el 1928 com a regal d'aniversari per a Oswald de Andrade, el seu marit en aquell moment. Junts, van decidir anomenar-lo amb la paraula tupi-guaraní, que significa “home que menja”. El nom també va inspirar Oswald a escriure el famós Manifest Antropofàgic en el qual proposava “la deglució” de la cultura europea i la seva reformulació amb tocs nacionals brasilers.

Amb la crisi de 1929, Tarsila i la seva família van perdre pràcticament totes les seves possessions i diners. Així, va vendre quadres seus per poder viatjar a la Unió Soviètica amb el seu nou marit, el psiquiatre Osório César. La parella va viatjar per molts llocs i va tornar a París, on Tarsila es va sensibilitzar amb els problemes de la classe obrera. Sense diners, va treballar com a obrera de la construcció, pintora de parets i portes. Aviat aconseguirà els diners necessaris per tornar al Brasil.

Els últims anys de la seva vida estarà sola, superant la mort de la seva filla i també una altra separació. Operada de la columna vertebral va quedar paraplègica per un error mèdic. En aquest moment de la seva vida es va apropar a l'espiritisme.  Diagnosticada de depressió, va morir el 1973 i enterrada amb un vestit blanc, que ella mateixa va triar.

Extra bonus: La pintora solia portar cachaça brasilera en els seus viatges a l'estranger.