Nascuda el mateix any que Picasso, María és una de les principals representants del cubisme i pionera d’una generació de dones vinculades a les avanguardes artístiques. Segons Ramón Gómez de la Serna: “La més gran i enigmàtica pintora d’Espanya”.

Malgrat les hostilitats i exclusions que va haver de superar en un context masculí, a més d’una deformitat física de naixement, va aconseguir inserir-se en l’efervescent ambient parisenc de Montparnasse de les primeres dècades del segle XX i ser reconeguda pel seu compromís amb els llenguatges de la modernitat.

El seu origen és una família acomodada de la burgesia càntabra. Per culpa d’una caiguda de la seva mare durant l’embaràs va néixer amb una greu deformació a l’esquena que marcarà tota la seva vida. Des de ben jove va demostrar tenir qualitats artístiques pel dibuix, una afició que el seu pare la va animar a seguir i que va motivar el seu trasllat a Madrid per estudiar. Més tard, gràcies a unes beques que li concedeixen, es pot traslladar a París per perfeccionar el seu aprenentatge.

La seva creació artística la podem organitzar, sobretot, en 3 blocs: principis de segle, període de formació (La Comulgant, 1914), la dècada dels anys 10, l’etapa cubista (Composició Cubista, 1916-1919); i els anys 20 i principis dels 30, amb un retorn a la figuració (Maternitat, 1924 i Dona asseguda, 1928).

Un parell d’anècdotes del “grau d’acceptació” de les seves obres avantguardistes a l’Espanya del moment:

• El 1915, Ramón Gómez de la Serna organitza una exposició a Madrid, “Pintors Íntegres”, on María participarà juntament amb Diego Rivera, entre d’altres. En una societat poc acostumada a les novetats, l’exposició serà un fracàs i l’obra de María, Venus de Madrid (avui desapareguda), causarà un gran escàndol.

• El 1919 decideix marxar de nou a París i afirma que no tornarà mai més a Espanya -li pesava massa les crítiques rebudes i fins i tot, les burles dels seus alumnes (va obtenir plaça, per pressió de la mare de tenir una feina estable, a la càtedra de dibuix de la “Escuela Nacional de Salamanca”)-.

Durant els seus anys de París, gràcies a la qualitat de la seva obra i la seva intel.ligència i sensibilitat artística, establirà una gran amistat amb artistes com Juan Gris, Diego Rivera, Jacques Lipchitz, entre d’altres. L’any 1927 es produeixen una sèrie d’esdeveniments en l’àmbit personal, entre ells la mort de Gris, que es reflectiran en l’ànim de l’artista i impregnaran la seva obra. Blanchard es comença a aïllar i s’apropa a la religió per trobar una sortida, fins i tot està temptada d'ingressar al convent de les Ursulines de París. Els darrers anys de la seva vida la seva salut empitjora però, paral.lelament, augmenta el reconeixement de la seva obra.

Extra bonus 1: La María Blanchard és una de les artistes que estan presents a la novel.la de Tània Juste, “Amor a l’Art”, una història d’emancipació femenina i la reivindicació de la dona creadora en el món de l’art. Una part important de la novel.la se situa en el París de principis de segle.

Extra bonus 2: Una de les noveles de caràcter històric que ha ajudat en els darrers anys a apropar aquesta oblidada artista espanyola és el llibre de Baltasar Magro “María Blanchard. Como una sombra”.