Períodes

Molts historiadors i teòrics estan d'acord que la seva carrera es pot dividir en tres períodes principals: 

1. El període Rus. 

Aquest inclou obres summament impactants i que prenen com model la cultura i música Russa : Petrushka (1911) i La Consagració de la Primavera (1913). La influència del seu mestre Korsakov és innegable en aquestes obres.  El compositor va crear inpactants i de vegades fins violentes reaccions de la seva audiència degut al fet que va tractar l’aspecte rítmic i harmònic d'una forma mai abans utilitzada fins aquest moment: compassos asimètrics, canvis de mètrica, instruments exposats en el seu registre extrem i una exposició extraordinària de la percussió que influenciaria a pràcticament tots els compositors del segle XX.  

2 . Període Neo-Clasic. 

La forçosa economia que va portar la Guerra Mundial en els anys 1913 al 1923 empeny a Stravinski a canviar l'orquestra gegantesca per combinacions d'instruments mes petites per a acompanyar els seus treballs teatrals.  Al mateix temps abandona la música folklòrica Russa i pren de referència la música de l'Occident d'èpoques anteriors per a utilitzar citació, imitació i al·lusió a la mateixa.  El treball que va marcar l'inici d'aquesta època fou Pulcinella, un ballet comissionat per Diaguilev però utilitzant de referència la música de Pergolesi, reestructurant una sèrie de moviments de forma Sonata. Altres models que va prendre van ser l'estil contrapuntístic de Bach com en el seu Octet.

 3 . Període postneo-Clàssic o Dodecafònic.  

Aquesta època comprèn des de la dècada dels 50 fins la seva defunció en 1971. Aquí el compositor adapta gradualment algunes de les tècniques de la segona escola Vienesa (Schoenberg i els seus seguidors). Algunes obres d'aquest període ho són el Septet (1953) la cançó In memoriam Dylan Thomas (1954), el ballet Agon (1954-57) i Threni (1958)

La consagració de la primavera, aspectes musicals

"En aquest ballet és remarcable l'ús implacable dels "ostinati". El passatge més famós, mencionat anteriorment, és l'ostinato de l'octava nota de les cordes accentuades per vuit trompes, en la secció Auguris Primaverals (Danses de les adolescents). Aquest és, potser, el primer cas en la música d'un ‘'ostinato estés que no s'usa ni per a la variació ni per a l'acompanyament de la melodia. En diversos altres moments, Stravinski empra diversos ostinati sense tenir en compte l'harmonia o el ‘'tempo de l'obra, creant un pastitx, una mena d'equivalent musical al cubisme en la pintura. Aquests passatges no només són notables per la seua qualitat-pastitx sinó també per la seua longitud: Stravinski els tracta com un tot, com a seccions musicals completes." http://ca.wikipedia.org/wiki/%C3%8Dgor_Stravinski

Revoluciona el sentit del ritme. El ritme, entretallat i imprevisible, tractat de manera aparentment primitiva, sona com una autèntica bufetada a les orelles del públic de l’època:

A més, "quan Stravinski compon per a orquestra, la fa servir com si fos un immens instrument de percussió, i aconsegueix una sonoritat rude i agresta" (Alamany, R.)

Escolta el fragment del primer acte.

Altra innovació notable de la tècnica orquestral que pot ser parcialment atribuïda a Stravinski és l'explotació dels rangs extrems dels instruments. El més cèlebre passatge de La consagració de la primavera és l'inici, on Stravinski utilitza els fagots en les octaves extremes per tal de simular l'alba (el despertar) d'un matí de primavera.