Atonalisme

EL TRENCAMENT AMB LA TONALITAT

El post-romanticisme

A principis del segle XX els compositors post-romàntics fan servir contínuament el cromatisme en les seves obres. Amb això pretenen evitar la sensació d'una tonalitat clara i predominant , pròpia de la música del passat. Arnold Schönberg, va començar la seva carrera escrivint obres d'estil post-romàntic com els Gurrelieder i La nit transfigurada.

El dodecafonisme

L'atonalisme és un tipus de llenguatge musical totalment alliberat de la tonalitat clàssica. Ben aviat, Schönberg i els altres compositors atonals s'adonen que aquesta llibertat total esdevé un problema, ja que és molt difícil compondre música sense un punt de partida concret (un grup de notes, una escala, un acord...). Per crear aquest punt de partida, Arnold Schönberg idea, l'any 1923, el mètode dodecafònic, basat en una sèrie dodecafònica, eleborada amb els dotze sons de l'escala cromàtica posat en un ordre concret.

Per compondre les melodies i acords de la peça, el compositor fa servir els sons de la sèrie en el mateix ordre d'aquesta. Aquesta sèrie també es pot transformar per diversos procediments com la retrogradació (notes llegides d'esquerra a dreta), i la inversió (transforma els intervals ascendent en descendents i a l'inrevés). La tècnica dodecafònica nega l'existència de jerarquia entre les notes, per això utilitza aquests recursos evitant la repetició d'un so que doni sensació dominant per damunt de la resta.

Els seguidors més importants de Schönberg i el mètode dodecafònic van ser els seus alumnes Alban Berg i Anton Webern. Tots tres formen el que es coneix com a Escola de Viena (en aquesta època Viena era el centre cultural més important d'Europa) i tenen en comú el fet d'haver passat del llenguatge tonal post-romàntic a l'atonal, i després al dodecafònic. La seva aportació al llenguatge musical ha tingut una gran influència en els compositors del segle XX.

El serialisme integral

Pels volts del 1950, alguns compositors pretenen portar més enllà el mètode dodecafònic. L'ús de la sèrie, fins aleshores aplicat únicament a l'altura de les notes, s'estén també als camps de la durada, la intensitat, el timbre , els silencis... és el serialisme integral.

L'obra que anticipa aquesta tendència és "Mode de valors i intensitats"d'Oliver Messiaen.

En el fragment d' "El martell sense amo" (1953) de Pierre Boulez, sona una vegada cada un dels dotze sons. La durada i l'alçada estan associats prèviament a l'alçada. Com més agut és el so, més llarga és la durada. De manera contrària, la intensitat disminueix quan més agut és el so.

La música aleatòria

Una tendència que pretenia superar l'excessiva rigidesa de la composició fou la música aleatòria. S'anomenen així totes aquelles obres on hi intervé l'atzar en algun moment de la seva creació o interpretació. El compositor és qui fixa quin grau d'aleatorietat existeix en una obra i quins elements musicals seran afectats (altures, durades, timbre, estructura...). Dins d'aquests límits l'intèrpret té llibertat d'acció. Alguns autors que han seguit aquesta tendència són Witold Lutoslawski, John Cage i Pierre Boulez.

http://en.wikipedia.org/wiki/Helikopter-Streichquartett

En aquest exemple, el so dels helicòpters s'integra al del quartet de corda formant l'obra. D'això en dic fer volar la imaginació :-)

ALGUNES OBRES SINGULARS.EVOLUCIÓ DE LA FORMA

Les formes tradicionals difícilment s’adapten a la música atonal donat que aquestes depenen de la tonalitat per al seu equilibri intern. Per exemple, una de les conseqüències del serialisme integral va ser la renúncia a la forma musical en el sentit tradicional del terme des del moment en que l’ordenació del material estava imposada per la preordenació del mateix. Les noves formes musicals seran conseqüència del material utilitzat. Els compositors "contemporanis" creen una nova forma per a cada obra. Veiem exemples significatius:

Threnody for the Victims of Hiroshima, Penderecki

Escolta per exemple l’obra de Penderecki (1933) Threnody for the Victims of Hiroshima (1960). Es tracta d’una composició per a 52 instruments de corda. Tècnicament es innovadora al pel fer de donar protagonisme a les notes musicals adjacents a las principals que s’estan tocant, cosa que provoca dissonàncies en la tonalitat. El més important que las notes que escoltem es el tot el que aquestes ens creen ("tone cluster"): un ambient tràgic i solemne. Es pot retratar millor la tragèdia?

Artikulation, Ligeti

Fixa't també en l’obra electroacústica “Artikulation” de Ligeti, veuràs que les noves tècniques compositives també demanen una grafia no convencional.

4'33'' John Cage

Aquí John Cage reivindica el silenci com a part de la música. També la creació aleatòria de so per part del públic: una lliçó per aprendre a escoltar.