FORMA SONATA

L'exposició és constituïda per una primera unitat temàtica (A) en el to inicial, una transició (pont) que condueix, de manera dramàtica, a una nova tonalitat (de la dominant si l'obra està en el mode major o a la tonalitat del relatiu si està en el mode menor), en la qual s'exposa una segona unitat temàtica (B), que normalment contrasta amb la primera, seguida d'una unitat conclusiva (Coda) que tanca tota la secció. Des d'aquest punt de vista, l'exposició, d'una banda, presenta el material temàtic de tot el moviment i, de l'altra, planteja un conflicte o drama tonal que dóna sentit a la resta de la forma.

Desenvolupament: treball temàtic de les idees musicals presentades a l'exposició

El desenvolupament representa el moment de màxima inestabilitat dins la forma sonata. D'una banda, es produeix una manipulació dels temes de l'exposició objectes de les tècniques d'elaboració com ara la fragmentació. De l'altra, es desplega una contínua activitat modulant que defuig en tot moment el to principal amb la consegüent inestabilitat tonal. Aquesta inestabilitat tonal i la difuminació temàtica esmentades provoquen la necessitat del fenomen reexpositiu per tal de recuperar tant l'estabilitat tonal com la completesa temàtica. Un element decisiu de la inestabilitat d'aquesta secció és la seva imprevisibilitat. En aquest sentit, es considera que el desenvolupament no té un recorregut predeterminat. El desenvolupament, que a banda d'elaborar els temes ja exposats també pot incloure'n de nous, acostuma a tenir un caràcter dramàtic que sol ser subratllat per la presència de punts culminants o d'una falsa reexposició. Eventualment el desenvolupament pot acabar amb la preparació de la reexposició, mitjançant una retransició en la qual es posi en relleu la dominant del to principal, fent presagiar la reexposició.

Reexposició: apareixen de nou les idees de l'exposició amb petites transformacions.

La reexposició suposa, d'una banda, la recuperació de la identitat temàtica difuminada en el desenvolupament i, de l'altra, la resolució de les tensions tonals plantejades en l'exposició i prolongades durant el desenvolupament. En aquest sentit, la funció més important d'aquesta part és presentar en el to principal les parts que han aparegut en el to de la dominant i del relatiu en l'exposició. Amb la reexposició es produeix, per regla general, un retorn coordinat del to principal i del tema inicial. En la reexposició, el tema principal elimina aquelles eventuals repeticions de l'exposició destinades a fixar-lo en la memòria de l'oient. En la reexposició, la transició modulant (la no modulant es pot mantenir sense canvis substancials) patirà, com és lògic, canvis estructurals importants perquè el seu paper inicial ja no té raó de ser. La secció conclusiva pot ser expandida o complementada amb una coda.

La sonata Clàssica

L'estil clàssic és molt allunyat de l'estil barroc, que es basa en la unitat estilística i psicològica. En efecte, l'estil clàssic es configurà a partir de l'assimilació d'elements dispersos, entre els quals es poden destacar:

• l'oposició dramàtica de temes i tonalitats i el contrast

• la frase simètrica, clarament articulada

• melodia senzilla

• acompanyament homofònic

• el sentit dramàtic del doble retorn (tonal i temàtic) propi de la reexposició

La forma sonata absorbí tots aquests elements i establí una forma que es consolidà vers el 1780. Cap al final del segle XVIII, doncs, la forma sonata assolí la seva maduresa, evidenciada en l'obra de Haydn, Mozart i Beethoven, compositors que, tot i compartir els mateixos principis, presentaren trets diferenciats.

• En Haydn es considera característic l'ús de la sonata monotemàtica en què el tema secundari reprèn el material del tema principal (Haydn: Simfonia núm. 104, 'London', 1r mov., compassos 65 i següents).

• En Mozart cal destacar la inventiva temàtica en detriment d'uns desenvolupaments comparativament més curts.

• En Beethoven cal destacar l'expansió que experimenten tant el grup secundari com el desenvolupament i la importància que assumeix la coda.

El baix Alberti

Al classicisme va desaparèixer el baix continu característic del barroc i es va posar de moda una forma d’acompanyament utilitzada bàsicament amb els instruments de teclat; el baix Alberti, on la mà esquerra fa els acords arpegiats i la dreta fa la melodia.