FORMA SONATA
Forma sonata i sonata
D'entrada cal distinguir entre forma sonata i sonata.
Des del segle XVII, el nom de sonata es dóna a diversos tipus de composicions, principalment instrumentals, per a un sol instrumentista o dins dels gèneres de la música de cambra. A l'Edat Mitjana i al Renaixement la paraula italiana sonata i els seus equivalents o adaptacions en altres llengües (sonnade, sonada, sonado, sennet, etc.) s'utilitzaren per a denominar peces instrumentals en general en oposició a la cantata, peça per a ser cantada.
Al llarg dels segles XVII i XVIII, però, l'ús del terme s'anà especialitzant i acabà aplicant-se de manera quasi exclusiva a obres per a un sol instrumentista o de cambra. Una sonata,concebuda així, és una obra musical de 3 o 4 moviments interpretada per un o dos instruments. Per exemple, sonata per a piano o sonata per a violí i piano.
La forma sonata és una estructura formal que s'aplica bàsicament al 1er. moviment de moltes obres del període del classicisme (sonata, simfonia, concert, quartet).L'estructura convencional de la forma sonata s'identifica amb el model clàssic desenvolupat principalment per J. Haydn, W.A. Mozart i L. van Beethoven i es es va seguir utilitzant molt de temps, així doncs, podem comprovar que els compositors romàntics i contemporanis també feien servir aquesta estructura en el seu primer moviment de les sonates i de les simfonies.
La forma sonata es basa en el principi del desenvolupament temàtic i es poden diferenciar tres seccions:
ESTRUCTURA DE LA FORMA SONATA
L'estructura convencional de la forma sonata, que s'identifica amb el model clàssic desenvolupat principalment per J. Haydn, W.A. Mozart i L. van Beethoven, presenta la següent estructura:
Exposició: presentació de les idees musicals bàsiques.
L'exposició és constituïda per una primera unitat temàtica (A) en el to inicial, una transició (pont) que condueix, de manera dramàtica, a una nova tonalitat (de la dominant si l'obra està en el mode major o a la tonalitat del relatiu si està en el mode menor), en la qual s'exposa una segona unitat temàtica (B), que normalment contrasta amb la primera, seguida d'una unitat conclusiva (Coda) que tanca tota la secció. Des d'aquest punt de vista, l'exposició, d'una banda, presenta el material temàtic de tot el moviment i, de l'altra, planteja un conflicte o drama tonal que dóna sentit a la resta de la forma.
Desenvolupament: treball temàtic de les idees musicals presentades a l'exposició
El desenvolupament representa el moment de màxima inestabilitat dins la forma sonata. D'una banda, es produeix una manipulació dels temes de l'exposició objectes de les tècniques d'elaboració com ara la fragmentació. De l'altra, es desplega una contínua activitat modulant que defuig en tot moment el to principal amb la consegüent inestabilitat tonal. Aquesta inestabilitat tonal i la difuminació temàtica esmentades provoquen la necessitat del fenomen reexpositiu per tal de recuperar tant l'estabilitat tonal com la completesa temàtica. Un element decisiu de la inestabilitat d'aquesta secció és la seva imprevisibilitat. En aquest sentit, es considera que el desenvolupament no té un recorregut predeterminat. El desenvolupament, que a banda d'elaborar els temes ja exposats també pot incloure'n de nous, acostuma a tenir un caràcter dramàtic que sol ser subratllat per la presència de punts culminants o d'una falsa reexposició. Eventualment el desenvolupament pot acabar amb la preparació de la reexposició, mitjançant una retransició en la qual es posi en relleu la dominant del to principal, fent presagiar la reexposició.
Reexposició: apareixen de nou les idees de l'exposició amb petites transformacions.
La reexposició suposa, d'una banda, la recuperació de la identitat temàtica difuminada en el desenvolupament i, de l'altra, la resolució de les tensions tonals plantejades en l'exposició i prolongades durant el desenvolupament. En aquest sentit, la funció més important d'aquesta part és presentar en el to principal les parts que han aparegut en el to de la dominant i del relatiu en l'exposició. Amb la reexposició es produeix, per regla general, un retorn coordinat del to principal i del tema inicial. En la reexposició, el tema principal elimina aquelles eventuals repeticions de l'exposició destinades a fixar-lo en la memòria de l'oient. En la reexposició, la transició modulant (la no modulant es pot mantenir sense canvis substancials) patirà, com és lògic, canvis estructurals importants perquè el seu paper inicial ja no té raó de ser. La secció conclusiva pot ser expandida o complementada amb una coda.
DESENVOLUPAMENT HISTÒRIC DE LA FORMA SONATA
Sonata barroca
Diferents elements conflueixen en la formació de la forma sonata en un procés d'una gran complexitat que tingué lloc al llarg de gran part del segle XVIII. D'una banda, s'observa la ja esmentada estructura binària pròpia de les danses del Barroc tardà, de les quals la forma sonata heretà la divisió en dues parts no simètriques que es repeteixen i que es complementen tonalment, així com el fenomen reexpositiu de l'anomenada 'forma binària reexpositiva'.
La sonata Clàssica
L'estil clàssic és molt allunyat de l'estil barroc, que es basa en la unitat estilística i psicològica. En efecte, l'estil clàssic es configurà a partir de l'assimilació d'elements dispersos, entre els quals es poden destacar:
l'oposició dramàtica de temes i tonalitats i el contrast
la frase simètrica, clarament articulada
melodia senzilla
acompanyament homofònic
el sentit dramàtic del doble retorn (tonal i temàtic) propi de la reexposició
La forma sonata absorbí tots aquests elements i establí una forma que es consolidà vers el 1780. Cap al final del segle XVIII, doncs, la forma sonata assolí la seva maduresa, evidenciada en l'obra de Haydn, Mozart i Beethoven, compositors que, tot i compartir els mateixos principis, presentaren trets diferenciats.
En Haydn es considera característic l'ús de la sonata monotemàtica en què el tema secundari reprèn el material del tema principal (Haydn: Simfonia núm. 104, 'London', 1r mov., compassos 65 i següents).
En Mozart cal destacar la inventiva temàtica en detriment d'uns desenvolupaments comparativament més curts.
En Beethoven cal destacar l'expansió que experimenten tant el grup secundari com el desenvolupament i la importància que assumeix la coda.
El baix Alberti
Al classicisme va desaparèixer el baix continu característic del barroc i es va posar de moda una forma d’acompanyament utilitzada bàsicament amb els instruments de teclat; el baix Alberti, on la mà esquerra fa els acords arpegiats i la dreta fa la melodia.
La sonata romàntica
En la sonata romàntica es produí una ampliació de les relacions tonals, un eixamplament de les dimensions i una resistència a fer ús de la repetició literal en benefici d'un desenvolupament temàtic continuat. Pel que fa a l'exposició, aquesta pot presentar el tema secundari en tonalitats més allunyades, sovint en la regió de la mediant, i passar al preceptiu to de la dominant en el grup conclusiu. D'altra banda, els compositors romàntics tendiren a utilitzar en la secció de desenvolupament recursos com la seqüència o la variació d'harmonització i de textura, tot i que també empraren combinacions més sofisticades. Una característica habitual de la forma sonata romàntica és l'absència de la repetició de l'exposició.
La forma sonata al segle XX
Ja en ple segle XX, els principis de la forma sonata foren presents, tot i que adaptats a les característiques estilístiques de cadascun d'ells, en la producció de Stravinsky (Simfonia en do, 1r mov.), Bartók (Sonata per a dos pianos i percussió, 1r mov.) i Hindemith (Simfonia 'Matis der Maler', 1r mov.). Aquest model es pot observar així mateix en autors com Prokof'ev, Sostakovič o Britten. També es parlà de forma sonata en l'àmbit de la música atonal, tot i que l'absència del paràmetre tonal fa problemàtica l'aplicació d'aquest terme a obres com els quartets núm. 3 i 4 (1r mov.) de Schönberg o la Simfonia op. 21 (1r mov.) de Webern
Visualitza l'evolució de la forma sonata:
Tret de: http://www.patriciagray.net/Musichtmls/Flash/Sonata.html
Funcions harmòniques i emocions (Sonata K 545 Mozart)
Rondó sonata
