ÒPERA

En construcció...

L'ÒPERA.

Drama per a ésser representat amb el text cantat, amb acompanyament orquestral i els elements escènics habituals del teatre (decoracions, vestuari). Sovint va precedida d'una introducció instrumental . El seu nom prové de la denominació italiana opera in musica (obra musicada). La diferència entre l'òpera i els seus antecedents medievals i renaixentistes radica en el seu caràcter profà i també en el paper primordial que hi tenen la música i el cant (que, per convenció, és el mitjà d'expressió dels personatges, en lloc de la parla)

Naixement de l’òpera

Els inicis es troben a Itàlia a finals del segle XVI, quan un grup de músics florentins intenten crear un tipus d'obra teatral basada en el recitar cantant, tal i com creien que s'interpretaven les tragèdies de la Grècia antiga. Els personatges i arguments eren extrets de la mitologia i la història. Per aconseguir-ho, aprofiten els recursos musicals contemporanis com és l'acompanyament del baix continu.

A Florència, finals del segle XVI, l’aristòcrata Giovanni Bardi va acollir al seu palau a la Camerata Florentina, una institució acadèmica on nobles, savis, filòsofs, poetes i músics discutien temes de literatura o de música. Un dels debats que es va produir girava en torn a si en l’antiga tragèdia grega, era només el cor el que cantava o bé ho feien tots els personatges. Un dels contertulians que defensava el fet que cantessin tots els personatges era Vincenzo Galilei (pare de l’astrònom) i aquest va aconseguir convèncer a Jacobo Peri (1561 - 1633) de les seves idees i aquest mateix va compondre l’any 1597 la que és considerada la primera òpera de la història de la música “La Dafne”, que estava basada en un text de Ottavio Rinuccini (1562 - 1621). Aquesta òpera va ser la primera obra dramàtica pastoral on s’apreciaven les fortes passions, miracles, màgies, sorpreses (manierisme) i que estava totalment acompanyada per música, encara que fos d’una manera germinal (primitiva).

Florència, Venècia, Roma, Nàpols són les ciutats d'Itàlia on l'òpera arrelà amb més força. Des d'aquell país es va estendre per tot Europa.

Parts de les òperes

PARTS DE LES ÒPERES

Recitatiu i l'ària

L'element fonamental de l'òpera és el recitatiu i l'ària.

-Va portar a la invenció del recitatiu el desig de trobar una manera de recitar cantant. Consisteix a aplicar a un text una melodia que imiti el ritme i entonació de la veu parlada, de manera que les paraules s'entenguin bé i tinguin expressivitat. L'acompanyament més habitual són els acords del baix continu.

- L'ària, en italià vol dir cançó, un fragment interpretat per un solista vocal amb acompanyament instrumental. La melodia no està subordinada al ritme del text, és molt més lliure.

- Altres tipus de fragments que podem trobar-hi són: Obertura, cor i danses.

No va ser fins al carnaval de Mantua de 1607 que un dels músics més importants de tots els temps, Claudio Monteverdi (Cremona 1567 - Venecia 1643), va crear "La Favola d'Orfeo", que va ser estrenada el dia 24 de febrer al palau ducal dels Gonzaga.

El llibret és obra d’ Alessandro Striggio (el Jove) (1535 - 1590) i està basat amb l’obra de Rinuccini "L'Euridice" que ja havia inspirat les òperes de Peri i Caccini. Striggio va ampliar el petit poema de Rinuccini fins a convertir-lo en un llibret de 5 actes, amb un sentit teatral més dramàtic i emocionant.

L’Orfeo de Monteverdi és la partitura d’òpera més antiga de les que es conserven.

L’Orfeo de Monteverdi és la partitura d’òpera més antiga de les que es conserven.

Monteverdi hi va introduir solos, duets, madrigals, dances,... que contrasten amb el recitatiu tan necessari.

Així mateix també va usar una rica orquestra de 40 instruments per fer les caracteritzacions de situacions i personatges. Així trobem flautes, cornetes, trompetes, trombons (que sonen en les escenes de l’infern i la mort), l’orgue de fusta (amb Orfeo) i sona una família completa de corda (en les escenes del somni), etc. La partitura a més a més conté quasi 30 números breus musicals com una toccata i ritornellos, dances,...

Dins d'Orfeo ja s’hi troben els elements que formaran part de l’òpera en els segles futurs: La separació del recitatiu i l’ària, la forma estròfica i els ritornellos, la inserció de danses, la intervenció del cor, la introducció simple i purament orquestral. En definitiva direm que es pot considerar l’Orfeo de Monteverdi, com la primera gran òpera de la història de la lírica i també com a la base del desenvolupament posterior del gènere.

ARGUMENT :

Orfeu i Eurídice són amants i el seu amor es veu trencat per la mort d’Euridice degut a la mossegada d’una serp. Davant d’aquesta mort Orfeu queda perdut i decideix anar a buscar el seu amor al infern on hi va amb la seva lira com a única arma. Allí els seus cant i laments endolceixen el cor de Prosepina que demana a Plutó (senyor de les tenebres) que torni a la vida a Eurídice. Plutó accedeix amb la condició que Orfeu no podrà dirigir ni una sola mirada a Eurídice fins que aquests no hagin deixat al infern, i si això no es compleix els amants s’hauran de separar per sempre més. Durant el retorn a casa Orfeu no pot aguantar la temptació i mira la seva estimada i davant de la seva desesperació aquesta torna a ser captada per les forces del infern separant els dos amants per sempre més.

ARGUMENT I TEXT SENCER

PERSONATGES

LA DISTRIBUCIÓ

La Musica (La Musique), soprano / Orfeo (Orphée), ténor / Euridice (Eurídice), soprano / Silvia, la messagère, soprano / Speranza (L'Espérance), soprano / Caronte (Caron), baix / Proserpine, soprano /Pluton, baix / Apollo, ténor

ESTRUCTURA

Després de la toccata (T) d’obertura (originàriament per timbals i trompetes) trobem el pròleg de la música (el poder de la música) que és una ària estròfica amb ritornello.

Escolta un fragment del pròleg: "Dal mio permesso"

El nou estil recitatiu (narratiu) arriba a ser expressiu i descriptiu i es permet infreqüents llibertats en el tractament de les dissonàncies i les tonalitats com a expressions de successos i sentiments.

El ritornello (R) és el tema principal que torna a escoltar-se diverses vegades durant el moviment, aquest pot aparèixer de forma complerta, de forma abreujada o alterada i la primera i última vegada que apareix es troba en la tònica mentre que les altres aparicions del tema generalment apareixen en tonalitats secundàries. Així doncs aquesta última estrofa , tripartita o quatripartita, en re menor, la menor, Fa major, re menor, que és plena de dolor, apareix també després de la mort d’Eurídice (actes II i IV).

L'obra finalitza amb una moresca (M), dansa popular europea del Renaixement d'orígen àrab. Degut a la seva ampul·lositat les Moresques eren sovint interpretades com a cloenda de representacions. Al s. XVII s’introdueix com a ballet o pantomima dins de l’ópera, com és el cas del final de l’Orfeo de Monteverdi.

Escolta un fragment de l'Acte II: "Vi ricorda o boschi ombrosi"

Un altre exemple on la música expressa l'emoció del text (tret de http://music.arts.unsw.edu.au/musicliterature/orfeo.htm )

Escolta aquest altre fragment del segon acte, corresponent a la partitura inferior

Escolta diferents fragments de l'obra:

Fanfare's Royal S. Brown interviews Gwen Toth and Dongsok Shin of ARTEK,

tret de http://www.lyrichord.com/index.asp?PageAction=VIEWPROD&ProdID=20

Òpera bufa

- A finals del Barroc es produirà el triomf d'un tipus d'òpera d'argument còmic anomenada òpera bufa. Aquesta presentava situacions de la vida quotidiana amb un estil musical que l'apropaven molt més als gustos del públic popular.

CASTRATS

Els castrati eren uns cantants a qui, quan eren nens i abans de fer el canvi de veu, amputaven les glàndules genitals per tal d’aturar-los el creixement de la laringe i aconseguir el manteniment de la seva veu infantil, tot i que amb una capacitat pulmonar i una potència d’adult.

Aquesta pràctica va ser usada des del s.XVI fins a principis del s.XX.. El castrati més reconegut del Barroc va ser Carlo Broschi, Farinelli, anomenat el cantant de reis ja que va actuar a quasi totes les corts de l’època.

Imatge de Farinelli