a a b a: binària o ternària?
La realitat no es només blanca o negra, hi ha molts matisos de grisos i colors. Pel que fa a l’estructura de les petites obres musicals i, per extensió, les grans obres, presenten una infinitat de possibilitats que depenen de la imaginació constructiva de l’autor. La clau està en com ho argumentem.
Quan trobem una obra amb dues parts d’una durada semblant i la segona es diferent de la primera estem davant d’una obra binària.
Quan trobem una obra amb tres parts d’una mida semblant on la secció central B es contrastant i la tercera secció és igual o molt semblant a la primera estem davant d’una obra ternària.
Quan tenim una estructura asimètrica on només hi ha dues seccions i la segona secció comença d’una manera contrastant però finalitza repetint una part de la primera tenim encara una forma binària però que conté ja el germen d’una forma ternària.
Es tracta de la forma binària reexpositiva (a a’ b a)
Hi ha molts exemples: Tema 9ª simfonia de Beethoven, la cançó popular "Oh Susana", "Yesterday" dels Beatles, etc.
Consta de 4 parts o seccions d’una durada igual o semblant
La primera secció es repeteix i torna a aparèixer després de la secció B
Les tres seccions "a" són fàcilment identificables, ja que són idèntiques o molt semblants, i la b acostuma a ser molt diferent.
Aquesta formulació de 32 compassos (4 frases de 8 c.) és molt habitual en el jazz i en molts estils de música "moderna"
Els músics de jazz i els compositors de moltes cançons “modernes” en moltes obres utilitzen la forma “a a b a”. Ha esdevingut una forma Standard i l’anomenen així mateix: “a a b a”. Exemple de George Gershwin " I Got Rhythm "
Misty d'Erroll Gardner
La forma de 32 compassos era d'ús freqüent en el rock en els anys 1950 i 60, després de la qual la forma de estrofa-tornada es va fer més freqüent. Els exemples inclouen:
Jerry Lee Lewis "" Great Balls of Fire "(1957)
The Everly Brothers "" Tot el que has de fer és Somni "(1958)
Les Shirelles "" Will You Love Em Tomorrow "(1960)
The Beach Boys "" Surfer Girl "(1963)
Els dubtes venen quan tenim una part B el doble de gran que A i que finalitza amb una reexposició íntegra de A.
Es pot argumentar de dues maneres:
És binària perquè consta de dues grans parts separades per una doble barra o signes de repetició
És ternària perquè els 8 darrers compassos són idèntics o molt semblants que els 8 primers, amb 8 compassos contrastants al mig. Cal recordar que, en qualsevol cas, els signes de repetició no modifiquen la forma real.
Per posar un altres exemple tenim la musette de l’àlbum d’Anna Magdalena de Bach http://www.gmajormusictheory.org/Freebies/Classics/Musette.pdf
Roy Bennett al seu magnífic llibre “Forma y diseño” , ed. Akal, pàg. 30 diu: “¿Una pieza como ésta és binária o ternária?. Ni siquiera los músicos experimentados acaban de ponerse de acuerdo (...) cualquiera de las respuestas será vàlida si das buenas razones para tu elección.” Val a dir que les parts B de les obres del Barroc no són tan contrastants com ho seran a partir del Classicisme. La forma sonata va fer que, per primera vegada, hi hagués en un contrast real i evident entre la A i la B que afectaria al disseny dels motius i fins i tot al caràcter de cada tema.
Així doncs, la forma binària predomina al Barroc i la ternària a partir del Classicisme on sovint trobem reexposició íntegra de la A abans de finalitzar.
La forma AABA també es pot trobar de forma composta, es a dir (per ex. en The Police 's " Every Breath You Take "(1983)), compta amb una secció de trenta-dos compassos, un pont de contrast i després una repetició de la secció de 32 compassos. O sigui un compost de la forma ABA i AABA: AABACAABA: una mena de rondó . Altres exemples serien:
Boston's "More Than a Feeling" (1976)
Righteous Brothers' "You've Lost That Lovin' Feelin'" (1964)
Led Zeppelin's "Whole Lotta Love" (1969)
The Rolling Stones's "Brown Sugar" (1971)