Un concert és una conversa entre solista (o solistes) i orquestra, on, a través de tres moviments, s’intenta posar en evidència les qualitats del solista: el seu virtuosisme (primer i tercer moviment) i la seva sensibilitat (segon moviment).
L’origen concret del concert no el coneixem, però possiblement es va originar quan G. Torelli (1658-1709) i A. Vivaldi (1678-1741) van composar concerts d’aquestes característiques.
Al barroc més avançat (finals s.XVII i s. XVIII) hi va haver una creixent producció d’obres absolutament instrumentals. Aquesta florida de la música instrumental va ser deguda al perfeccionament de la construcció i us dels instruments, principalment els de corda i sobre tot el violí.
Hi havia dos tipus de concerts: el “concerto da chiesa” , d’església, contrapuntístic, amb els següents moviments: Lent - ràpid- lent- ràpid, i el “concerto da camera”, homófon, melodia acompanyada, amb els moviments: Allegro - lento - allegro.
Hi havia els “concertinos” (solistes) i el “ripieno” (resta orquestra) que sovint fan diàleg.
Concerto per a flauta en Do M. de Vivaldi. Michala Petri, solista.
Els temes bàsics son molt simples (normalment un arpegiat), solen ser melodia i acompanyament (no polifonia), l’harmonia és tonal i té gran inventiva melòdica.
IL CIMENTO DELL’ARMONIA E DELL’INVENZIONE, Op. 8, són 12 concerts per a violí solista, corda i continu. “Cimento” vol dir “assaig”, “armonia i invencione” és el maridatge entre l’ordre i la llibertat. Recorre, potser per primera vegada a la imitació de la naturalesa. La inspiració literària és innegable.
Les “Quatre estacions” són els quatre primers concerts de la sèrie. Hi ha un predomini del sentiment sobre la mera pintura descriptiva. Es van publicar el 1724 i van ser el “bestseller” de la música instrumental del s. XVIII.
Consten de tres moviments:
És una successió de “ritornellos” (A) i “solos” típica vivaldiana: A B A C A D A E A, és a dir , tipus Rondó. El material utilitzat en tots els “ritornello” es deriva sempre del 1er. dels mateixos. Els solos poden ser diferents.
Els “ritornellos” son interpretats pel el “ripieno” o “tutti”, el oposició als solos , confiats als solistes i que tenen un caire d’improvisació. En Vivaldi el ritornello no és mai un tema a la manera clàssica, sinó un conjunt de breus motius, moltes vegades simples dissenys. Els solos tenen dues funcions bàsiques: demostrar la capacitat tècnica i inventiva del solista i modular.
Proposta d’audició: La primavera.
A: Arriba la primavera
B: I festius la saluden els ocells amb el seu cant
C: Mentre les fonts, amb la bufada dels vents llisquen avall amb dolç murmuri
D: Vénen, cobrint l’aire d’un negre mantell els llamps i els trons per anunciar-la.
E: I després, un cop callats, tornen novament els ocells amb el seu cant deliciós.
Partitura, anàlisi i sonet (en castellà)
Partitura i sonet (en anglès)
Hi ha formes més variades, normalment d’estructura bipartida. Són els més bonics i es concentra bàsicament en el desenvolupament de la melodia.
Semblant al 1er. , i sovint els motius deriven del 1er. i en això és pioner. Aquí, més que mai, dedica els últims moviments per provar el virtuosisme dels solistes
Mozart i Haydn van establir l’esquema del que anomenem "concert clàssic".
Composició molt semblant a la Forma Sonata.
* A partir de Beethoven, la cadència ja no s’improvisa.
Moviments molt melòdics on el solista canta molt. Sol tenir forma de lied (cançó) ternari:
Sempre és de caràcter virtuós i sol ser un rondó. Com en tots els rondós, el tema A està en la tonalitat principal mentre que les seccions contrastants (B, C, D, ) solen estar en el to relatiu o tonalitats veïnes. (veure’n un exemple sonor)
Exemple. concert per a clarinet i orquestra de Mozart