Ternària composta: EL MINUET
La dansa del minuet
El minuet és una dansa originària de França, de compàs ternari, tempo moderat i caràcter elegant. Fou un dels balls més importants entre l'aristocràcia europea des que aparegué a la cort de Lluís XIV, a mitjan segle XVII, fins al final del segle XVIII. En l'aspecte musical, el minuet també assolí una gran rellevància durant aquest període de temps. Així ho demostra el fet que s'integrà a les formes musicals més característiques del Barroc (la suite) i del Classicisme (la sonata, la simfonia, el quartet de corda, etc.).
No es coneix amb certesa l'etimologia de la paraula minuet. Hi ha diverses opinions al respecte: unes sostenen que prové de menu ('petit'), fent referència al tipus de passos que fan els dansaires; les altres s'inclinen per l'expressió branle à mener ('menar', 'conduir'), dansa popular a la França del principi del XVII. Una d'aquestes danses, la branle de Poitou, podria ser l'antecedent del minuet.
El minuet es dansava per parelles, de manera successiva. D'una en una aquestes evolucionaven per la sala de ball realitzant els passos característics, consistents en patrons de 4 petits moviments amb els peus per cada 2 compassos de 3 temps, mentre el seu desplaçament dibuixava una figura de Z. L'elegància i solemnitat del minuet francès determinaven uns tempos bastant lents. En canvi, a Itàlia, el minuet tenia un caràcter més alegre i es ballava a un tempo més ràpid. Per aquest motiu els minuets italians estan escrits normalment en compàs de 3/8 o 6/8, a diferència dels francesos, en compàs de 3/4.
El minuet al Barroc
El minuet arribà a la música escènica a la segona meitat del segle XVII de la mà de J.B. Lully, que fou el primer compositor que inclogué aquesta dansa en les seves òperes i els seus ballets. En un principi seguí l'esquema usual, és a dir, una forma binària amb melodies molt regulars de 12 compassos, articulades en fragments de 4. Però la llibertat que li oferia la composició per a l'escena i el fet de no haver d'estar subjecte als requeriments dels balls socials li permeteren anar experimentant modificacions en l'estructura i el fraseig. H. Purcell, G.F. Händel i A. Scarlatti són alguns dels compositors que, regularment, inclogueren minuets en les seves òperes.
El minuet també ocupà un lloc destacat en la música estrictament instrumental del Barroc. Fou una de les danses que normalment integraven la suite per a orquestra, grups de cambra o instruments solistes (principalment el clavicèmbal). A més, es poden trobar molts minuets que han estat escrits com a obres independents, formant part o no d'algun recull d'obres (minuets de l'Àlbum d'Anna Magdalena Bach). Els exemples més representatius d'aquesta època es troben en les obres de F. Couperin, J.Ph. Rameau, G.Ph. Telemann i J.S. Bach.
Exemple treballat a forma binària: Minuet en Sol Major de J. S. Bach. És una peça en la que, com a mínim, una de les seves parts es pot subdividir en dos o mes seccions. En moltes Suites Barroques s'hi troben dues danses binàries seguides amb el mateix títol (Minué I i Minué II; Gavota I i Gavota II, Bourrée, etc), quasi sempre, la segona en tonalitat o modalitat diferent de la primera. Les dues peces formen, en aquest cas, una sola, per la qual cosa s'han d'interpretar seguides, sense interrupció, i després de la II (B), tornar a la I (A) sense repeticions.
El minuet al Classicisme
A diferència d'altres danses del Barroc, el minuet continuà plenament vigent durant el Classicisme. Generalment era el moviment que finalitzava les obertures de les òperes italianes del principi del segle XVIII. La posterior evolució d'aquestes composicions cap a la simfonia afectà també el minuet, que es convertí en el moviment conclusiu de moltes d'aquestes primeres manifestacions de la nova forma que acabava de néixer. Les simfonies de G.B. Sammartini, J. Stamitz i algunes de les primeres sonates de J. Haydn en són un bon exemple.
L'estructura inicial d'aquests minuets, heretada del Barroc, continuà evolucionant i assimilant influències d'altres formes com la sonata, les variacions o el rondó. Aquest procés culminà, als voltants de l'any 1770, en la forma típica de minuet, que esdevingué el penúltim dels moviments de la majoria de simfonies, quartets de corda, sonates i obres similars escrites a partir d'aleshores per compositors com el mateix Haydn o Mozart. Aquesta forma consistia en una estructura ternària que responia a l'esquema minuet-trio-minuet da capo. El trio era un altre minuet, més curt, escrit en una tonalitat i un caràcter contrastants amb el minuet principal. En definitiva als minuets de la sonata i simfonia clàssica, el trio seria com una segona part després de la qual torna venir la part inicial .
Evolució posterior al classicisme
Finalment, el minuet fou progressivament substituït per l'Scherzo, composició de característiques formals similars però amb un tractament més lliure. Generalment s'atribueix a Haydn, en els seus Quartets de corda, opus 33, l'inici d'aquest canvi, però fou Beethoven qui donà a l'scherzo una identitat ben contrastada. Als segles posteriors el minuet només apareix de manera ocasional en obres de F. Schubert, J. Brahms, G. Bizet, G. Fauré, C. Debussy i B. Bartók, entre d'altres.
Veure també: http://eduplanetamusical.es/2013/11/27/el-minueto/#.UsfgvdLuLng