Simfonia 83 de Haydn

Orquestració: flauta travessera, 2 oboès, 2 fagots, 2 trompes i cordes.

La simfonia núm. 83 en sol menor ("La gallina") va sorgir arran d'una comissió del 1784 de la junta directiva de la societat de concerts parisenca, el Concert de la Loge Olympique. L’encàrrec era per a sis simfonies, que s’anomenaren adequadament les Simfonies “París” (núm. 82-87). El moment d’aquesta comissió va ser perfecte per a Haydn. El 1779, s'havia renovat el seu contracte com a mestre de capella amb la cort del príncep Nicolau Esterházy. Una nova disposició del contracte el va alliberar de compondre exclusivament per al seu empresari, cosa que li va permetre acceptar comissions externes. Aquesta nova situació va permetre a Haydn l'extravagància de compondre per a forces orquestrals considerablement més grans que la petita banda d'Esterháza; l’orquestra del Loge Olympique mantenia 40 violins i deu baixos. La Simfonia núm. 83 utilitza bé aquestes forces.

El segon moviment és un suau Andante format per dos grups temàtics interromputs per passatges a escala ascendents i descendents. Un breu desenvolupament és seguit per una reformulació del material d'obertura.

El Minuet, potser una mica pesat, està equilibrat per un lleuger trio per a violí doblegat per la flauta sobre un acompanyament transparent. The Finale es basa en una idea melòdica amb un ritme similar a una plantilla. El desenvolupament es remunta a la turbulència de tecles menors del primer moviment, però finalment conclou la seva vibració en sol major

Así como cuando era un niño de coro solía hacer bromas a sus compañeros, Haydn bromeaba también con su público: a veces introducía finales falsos en su música de cámara para desconcertar a las señoras que esperaban impacientes el momento de poder levantarse a atacar los bombones y demás delicadezas de los buffets del príncipe. Convencidas de que la pieza ya había terminado, se incorporaban en sus asientos para tener que sentarse inmediatamente porque los músicos volvían a empezar con una coda. En su sinfonía N° 94 denominada, precisamente, “La sorpresa”, nos sobresalta con un súbito acorde disonante acompañado de golpe de timbales en medio de un compás lento. Su broma musical más conocida es la sinfonía “Los Adioses” –N° 45– que fue interpretada al final de una temporada de verano. Los músicos de la orquesta no podían llevar a sus familias al palacio de Esterháza y deseaban que se les autorizaran unas vacaciones para poder reunirse con sus mujeres e hijos. Para complacerlos, Haydn compuso un mensaje musical dirigido al príncipe. Llegir+ a : https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/5411021.pdf