És una de les obres mestres de la literatura de teclat. El va estudiar Beethoven, Schumann el considerava “el pa de cada dia del pianista”, per Wagner i Liszt va ser una autèntica revelació.
Consta de dues parts completades el 1722 la primera i al 1740 la segona. Cada part consta de vint-i quatre preludis i fuges, cada u dels quals en una de les tonalitats majors i menors. Aquesta obra té una finalitat didàctica ; tal i com deia el propi autor: “per a l’ús i profit dels joves músics desitjosos d’aprendre i també per a l’esbarjo d’aquells que ja són entesos en l’art”. La major part dels preludis presenta una única tasca tècnica específica ; les fuges, extraordinàriament variades en matèria de subjectes, textura, forma i tractament, constitueixen un compendi de totes les possibilitats d’una escriptura fugada concentrada i monotemàtica.
També pretenia demostrar, amb la per aquells temps novedosa afinació temperada, que es podien utilitzar totes les tonalitats , així com la igualtat teòrica de tots els tons . Volia demostrar la ductilitat del teclat per atacar totes les tonalitats i així poder acompanyar totes les veus i tots els instruments i registres.
Els diversos sistemes naturals engendren una gran multiplicitat de sons a l’interior de l’octava. Els temperaments son mètodes que permeten de limitar els intervals determinats a l’interior de l’octava, per identificació de les notes molt veïnes (per ex., re sostingut - mi b). Aquesta necessitat s’ha fet sentir des del segle XVI per a construir i afinar els instruments de sons fixos.
Es pot trobar tota mena de maneres de realitzar el temperament: divisió de l’octava en 53 novenes de to (Holder, 1694), en 43 sèptimes de to (Sauveur, 1707), etc. La teoria del temperament igual és deguda a Werckmeister (1691). Aquest mètode, totalment artificial, consisteix a dividir matemàticament l’octava en 12 semitons rigorosament iguals; té l’inconvenient de no donar cap interval pur, llevat de l’octava, però és l’únic que permet l’afinació rigorosa dels instruments i la varietat de les modulacions que caracteritza la música des de Bach i per aquest motiu va ser adoptat per la música Occidental. El “Clave ben temperat” constitueix el document més característic referent a aquesta manera d’afinar que es començava a utilitzar a l’època de Bach. Heinichen, en una obra teòrica cinc anys posterior al Clave ben temperat”, fa notar que quasi mai es tocava en els tons de si Major i la bemoll Major, i mai en els de fa sostingut m major o do sostingut major. Aquesta va ser , per tant, una obra revolucionària.
Volum 1