El Clavecí ben temperat, Bach

És una de les obres mestres de la literatura de teclat. El va estudiar Beethoven, Schumann el considerava “el pa de cada dia del pianista”, per Wagner i Liszt va ser una autèntica revelació.

Consta de dues parts completades el 1722 la primera i al 1740 la segona. Cada part consta de vint-i quatre preludis i fuges, cada u dels quals en una de les tonalitats majors i menors. Aquesta obra té una finalitat didàctica ; tal i com deia el propi autor: “per a l’ús i profit dels joves músics desitjosos d’aprendre i també per a l’esbarjo d’aquells que ja són entesos en l’art”. La major part dels preludis presenta una única tasca tècnica específica ; les fuges, extraordinàriament variades en matèria de subjectes, textura, forma i tractament, constitueixen un compendi de totes les possibilitats d’una escriptura fugada concentrada i monotemàtica.

També pretenia demostrar, amb la per aquells temps novedosa afinació temperada, que es podien utilitzar totes les tonalitats , així com la igualtat teòrica de tots els tons . Volia demostrar la ductilitat del teclat per atacar totes les tonalitats i així poder acompanyar totes les veus i tots els instruments i registres.

Els diversos sistemes naturals engendren una gran multiplicitat de sons a l’interior de l’octava. Els temperaments son mètodes que permeten de limitar els intervals determinats a l’interior de l’octava, per identificació de les notes molt veïnes (per ex., re sostingut - mi b). Aquesta necessitat s’ha fet sentir des del segle XVI per a construir i afinar els instruments de sons fixos.

Es pot trobar tota mena de maneres de realitzar el temperament: divisió de l’octava en 53 novenes de to (Holder, 1694), en 43 sèptimes de to (Sauveur, 1707), etc. La teoria del temperament igual és deguda a Werckmeister (1691). Aquest mètode, totalment artificial, consisteix a dividir matemàticament l’octava en 12 semitons rigorosament iguals; té l’inconvenient de no donar cap interval pur, llevat de l’octava, però és l’únic que permet l’afinació rigorosa dels instruments i la varietat de les modulacions que caracteritza la música des de Bach i per aquest motiu va ser adoptat per la música Occidental. El “Clave ben temperat” constitueix el document més característic referent a aquesta manera d’afinar que es començava a utilitzar a l’època de Bach. Heinichen, en una obra teòrica cinc anys posterior al Clave ben temperat”, fa notar que quasi mai es tocava en els tons de si Major i la bemoll Major, i mai en els de fa sostingut m major o do sostingut major. Aquesta va ser , per tant, una obra revolucionària.

Volum 1