SUITE

POST-BARROCA

La Suite post-barroca generalment està formada per una selecció de peces extretes d'un ballet o d'unes il·lustracions. No hi ha una estructura fixa, cada obra és diferent. El que sí es manté és la idea de successió i la idea d'alternança de tempos ràpids i lents.

Suite Peer Gynt. E. Grieg

Appalachian Spring. Orchestrak Suite. Aaron Copland

A partir de la segona meitat del segle xviii les funcions que feia la suite van passar a fer-les altres formes instrumentals i aquesta va caure en desús.

Però, tot i així, al classicisme trobem la serenata que es podria considerar un tipus de suite. Mozart en va escriure algunes per orquestra, per exemple la serenata nº4 K203/189ba. En aquestes serenates es pot veure un gran nombre de moviments, però com a la sonata da camera, aquests moviments no són només de dansa. Per altra banda, la majoria de les serenates de Mozart començaven i acabaven amb una marxa.

La forma esdevé més variada que en les suites barroques, trobem forma sonata, forma binària, forma ternària, tema amb variacions...

Durant el romanticisme encara trobem aquestes serenates per exemple en l'obra de Brahms (serenata nº1 en re major op 11)

Al segle xix tornem a trobar una peça anomenada suite, esdevé una col·lecció de peces procedents de l'obra incidental per a actuacions de teatre o ballet. Per exemple trobem suites a les obres de Grieg, (Peer Gynt) a les de Txaikovski (suite Mozartiana op. 61) i a les d'Isaac Albéniz (Suite española op. 47). Tot i així, i encara que estigui en desús, trobem alguna serenata amb estructura de moviments seguits i en la mateixa tonalitat com en l'obra de Dvořák (serenata per a cordes en mi major op. 22) o en la de Txaikovski (serenata per a cordes en do major op. 48).

A l'època moderna diversos autors com Enric Granados (Goyescas), Debussy (suite bergamasque), Ravel ("Ma mère l'oye", "Quadres d'una exposició"), Prokófiev (Romeu i Julieta (versió original en ballet), Cendrillon, L'amor de les tres taronges (versió original en òpera)), Schönberg (suite per a piano op. 25), Roussel o Berg (Suite Lírica) l'han recuperada i utilitzada amb un ús més lliure dels ritmes de dansa.

De fet, el significat de suite en l'època moderna ha canviat, ara ja no es tracta només de conjunt de danses ("Suite per a Piano" de Schonberg), sinó que a més pot ser un recull de peces d'altres obres més llargues (el trencanous de Txaikovski o Peer Gynt de Grieg), o un conjunt de petites peces amb un tema en comú (els miralls de Ravel o La Suite Bergamesca de Debusy).