OBSTINATS I RODES

Una versió una mica especial del cànon de Pachelbel on es veu clarament que, a més d'obstinat melòdic és també obstinat harmònic per l'acompanyament del baix continu típic del barroc. No et perdis aquest breu vídeo !!!

Es tracta d'una aplicació que fins fa poc era gratuïta i permet crear obstinats i muntatges sonors. Sols provarem la versió demo, que no deixa descarregar però permet compartir i genera un enllaç que pots compartir amb el professor o inserir al lloc web o llibreta virtual .

• anar a https://www.incredibox.com/demo/

• escollir una de les quatre versions superiors

• Clica al play i crea una música anant vestint les figures

• Prem l'opció Rec (part superior esquerra, amb les tres línies de configuració), mentre va sonant ves modificant la teva obra, barrejant com a mínim 24 segons). Proposo una durada d'uns 1,5 minuts i més de 10 efectes, melodies, ritmes.

Amb el ratolí o clicant l'opció corresponent dels diferents personatges) pots

• clic simple = mute (apaga el so)

• clic llarg = solo

• doble clic = delete (esborra)

Un cop prems Stop pots repetir, compartir (genera un enllaç) que és el que has de publicar com a resultat de la teva tasca.

Oh Fortuna, Carmina Burana. Carl Orff.

A partir del compàs 5 totes les veus internes fan un obstinat diferent en diferents mètriques, combina accentuacions binàries dins d'un compàs ternari, cosa que li dona una sonoritat especial...

El baix obstinat va ser una fórmula per a la composició de variacions molt popular en els segles XVI i XVII. Aquí, el tema es repeteix una vegada i una altra en el baix, mentre que dalt el compositor teixeix una textura contínua i canviant de melodies i harmonies.

Algunes vegades, les veus del baix obstinat es solapaven amb la melodia superior obtenint una textura molt tancada. En algunes peces, el compositor fa que les parts superiors siguin progressivament més complicades, creant més tensió a mesura que avança la música.

"Baix obstinat" significa un baix que es repeteix «obstinadament». El baix obstinat va ser especialment popular amb el compositor anglès Henry Purcell.

Escoltem amb atenció el fantàstic lament 'When I am laid in earth'' de l'òpera"Dido and Aeneas" de H. Purcell , on utilitza aquest baix obstinat:

Consell: primer escolta-ho amb els ulls tancats. Si et deixes portar per l'encant de la música no es nota que en realitat la base musical és un obstinat que es va repetint, cosa que demostra l'habilitat i inspiració de Purcell al composar aquesta obra, una autèntica joia.

Al barroc les línies melòdiques són expressives, amb les que busquen impressionar o emocionar el públic. La unió entre text i música havia de ser perfecta, de manera que la melodia reflectís els sentiments o els fets que narrava la lletra, és l'anomenat "teoria del afectes".

"En tota la música del Barroc, la teoria dels afectes ocupà un lloc central: melodia, harmonia, ritme, tonalitat, tempo, tessitura, timbre, dinàmica, proporcions interval·liconumèriques, i, fins i tot, estil, foren posats al servei de la imitació de l’afecte. Segons Athanasius Kircher (Musurgia universalis, 1650), la música, com a ciència matemàtica, es fonamenta en els nombres harmònics, i aquests provoquen moviments en l’ànima, això és, emocions o afectes. En aquest sentit, la música també pot expressar afectes, per exemple, d’amor, tristesa, alegria, fúria, compassió, temor, ànim i desesperació." (enciclopèdia catalana de la música)

A aquesta obra, amb descens cromàtic del baix i la melodia representa el lament, l’aflicció, el dolor emocional.

Article on compara aquest baix amb el de les variacions Goldberg de Bach i incideix amb l’afecte del cromatisme i la tonalitat menor que explica el “lament”. http://laideadelnorte.blogspot.com/2006/02/lamento.html

Llegeix el resum de l'article:

“el bajo (...) siendo clave y sustento fundamental de la pieza pasa desapercibido ante la sobrecogedora belleza de la voz melódica superior, encomendada a una soprano que entona uno de los textos de amor más hermosos que se han escrito. En su lecho de muerte, la reina Dido hace acopio de sus últimas fuerzas para despedirse de su amor, el héroe Eneas, y lo hace con una súplica: "Cuando yazca en tierra, que mis errores no aflijan tu corazón. ¡Recuérdame, recuérdame! pero, ay, olvida mi destino". Es conmovedora la manera con la que la música subraya esas palabras: mientras el bajo desciende una y otra vez hacia las simas del dolor (el modelo se repite nueve veces), la voz se alza hacia los agudos en un desgarrado grito que hace coincidir el clímax melódico en la exclamación "¡Recuérdame!" para desfallecer al tiempo que, en un acto de infinita ternura, suplica al amado que rehuya contemplar lo que, inevitablemente, va a suceder a continuación: "olvida lo que va a ser de mí".

Es toda una lección de "prosodia musical", digámoslo así, por la perfecta relación entre el canto y lo que se canta: la coincidencia del clímax melódico con el clímax argumental y el maravilloso efecto que el consiguiente descenso (anticlimax) produce en las palabras posteriores y que llega a alcanzar una cualidad visual: podemos perfectamente "ver" con los oídos el desmoronamiento de la reina; podemos ver cómo aparta su cara, en una reacción de pudor no exenta de cierto matiz de preocupación maternal, para que no se vean sus lágrimas mientras murmura entre dientes "olvida lo que va a ser de mí". Nosotros no hemos conseguido olvidarla.

Es curioso que Purcell, maestro de maestros en este tipo de estructuras sobre bajos inmutables y repetidos incesantemente, prescinda en esta ocasión de la esencia del procedimiento: la variación. Aquí, a cada repetición del bajo, Purcell no elabora una nueva variación sino que despliega una única y larga línea melódica que en todo momento encuentra asombroso acomodo y sustento en los cimientos del bajo."