SUITE BARROCA
Suite és una sèrie de peces independents, però combinades per ser interpretades seguides. Les composicions escrites amb aquesta forma presenten combinacions molt diverses.
Els diferents moviments es troben en la mateixa tonalitat (es podia canviar de tònica major a menor o a l'inrevés) i contrasten en ritme i caràcter. La paraula "suite" ve del francès i significa succesió d'elements.
Característiques:
Són les cançons populars ballades provinents de l'Edat Mitjana i el Renaixement.
El nom i el ritme sovint evoquen els llocs d'orígen.
Molt practicada durant els segles XVII i XVIII
Alternança de danses ràpides i lentes.
La Suite serà la font de la sonata i la simfonia
Totes les peces d'una Suite estan en la mateixa tonalitat
Cada dansa comporta dues parts repetides (AA - BB)
la part A va de tónica a dominant
la part B va de dominant a tónica
Instrumentació molt diversificada: per a clavecí, orgue, violí, violoncel, flauta, orquestra, etc.
La dansa exigeix regularitat de ritme, per la qual cosa les frases solen ser d'una durada igual: cada 2,4 o 8 compassos.
El seu nucli primitiu el trobem en el binomi format per dues danses del Renaixement, una de moderada, sovint en mètrica binària, i una altra de ràpida i generalment en mètrica ternària. Una d'aquestes parelles era la formada pel Passamezzo i el Saltarello; una altra la formada per la pavana i la gallarda.
Al segle xvii altres parelles de danses es varen imposar com les formades per l'allemande i la courante, i per la sarabanda i la giga. La juxtaposició d'aquestes dues parelles va donar lloc al nucli d'un dels tipus importants de suite a la primera meitat del segle xviii. Sovint aquestes danses anaven precedides d'un moviment sense referència a la dansa com podien ser el preludi, o l'obertura. També era habitual que abans de la giga hi hagués dues danses basades en el mateix ritme però contrastades tonalment, com minuets, bourrées o d'altres (...)
Amb Bach i Händel va adquirir una estandardització amb quatre danses principals: Allemande, Courante, Sarabande i Gigue, precedida habitualment per una introducció denominada preludi o obertura. A més, entre la sarabanda i la giga es poden trobar d'altres moviments.
En l'època de Bach, la suite per a un instrument també es deia partita.
Forma
Com hem comentat, la suite està formada per un conjunt de moviments en forma de dansa. Cada dansa comporta una forma binària, és a dir, una estructura de dues parts repetides (AA - BB):
La part A va de tònica a dominant, on la modulació a la dominant ha de ser real, no de pas.
La part B va de dominant a tònica. Però, en ser tota la suite en la mateixa tonalitat, els compositors se'n van a altres tonalitats durant els diferents moviments per poder descansar en la tonalitat principal en la cadència de final de moviment.
També, i encara que no és molt freqüent, es pot donar la forma ternària (A-B-A). Normalment es troba en el minuet i trio, però també es pot trobar en altres danses com minuet I - minuet II o gavota I - gavota II. Quan trobem una forma ternària, sol ser una de complexa on les diferents danses tenen estructura binària i la primera dansa es repeteix després de la segona. Així que l'estructura quedaria:
AABB - CCDD - AABB.
La dansa exigeix regularitat de ritme, per la qual cosa les frases solen ser d'una durada igual: cada 2, 4 o 8 compassos.
En la primera mitad del siglo XVIII la suite barroca estaba formada por todo tipo de piezas: danzas, preludios, variaciones, etc…
Su eje central lo constituían 4 danzas llamadas danzas fijas: allemande-courante-zarabanda-giga.
La alternancia entre danzas rápidas y lentas, el contraste rítmico, y una misma tonalidad principal unificaban todo el conjunto.
En el barroco tardío, las danzas de la suite se estilizan, y absorben aspectos nuevos que son ajenos a su carácter y función original:
modulación a tonalidades vecinas,
ritmo continuo y uniforme que a veces reproduce el ritmo mecánico de los preludios (moto perpetuo),
uso de progresiones melódico-armónicas,
ornamentación melódica tanto escrita como improvisada,
unidad temática basada en la exposición y desarrollo de un único motivo (unidad de los afectos) y
uso de técnicas contrapuntísticas (imitación, inversión, etc…).
Las 4 danzas fijas, a nivel formal, seguían las características de la estructura binaria tipo suite que evolucionó progresivamente hacia la forma sonata en la segunda mitad del siglo XVIII.
x saber-ne +: https://musicnetmaterials.wordpress.com/2014/11/04/la-estructura-binaria-tipo-suite/
Un altre exemple: