Itineraris per la Cerdanyola Insòlita, núm. 1 - "El Diari de Cerdanyola" (Desembre 2001)

"Tempus Fugit", la mesura del temps

Els rellotges de sol de la nostra ciutat són el primer d’aquells llocs o elements que visitarem dins d’una nova sèrie que hem batejat com «La Cerdanyola insòlita», per motius evidents.

Hi ha qui diu que les necessitats de la cultura moderna ens han fet esclaus del temps. La majoria de nosaltres, marcats com el ramat, duem al canell un objecte que ha esdevingut bàsic: el rellotge. Però la mesura del temps és una cosa molt antiga, i abans que s’inventessin les piles de liti, l’enginy humà havia desenvolupat altres recursos. L’aigua, la sorra, la llum solar, el repic de les campanes... van ser alguns dels elements usats per mesurar allò que no es podia domesticar: el temps.

Pagesos i senyors

El 1923, els marquesos de Cerdanyola van pagar el rellotge que presideix el campanar de l’església Nova de Sant Marti (anomenada així en contraposició a la «Vella», on hi ha el cementiri municipal). Construïda entre 1902 i 1909, naixia la nova centralitat de Cerdanyola, entre els barris de Dalt i de Baix, just davant del lloc on el 1920 l’arquitecte municipal Eduard M Balcells Buigas projectaria la nova casa consistorial i que és la mer campanar de l’església no tenia rellotge, era un campanar modest, això si -com el nom indica-, amb les seves campanes disposades a marcar el ritme de la vida quotidiana. El rellotge incorporat, el mecanisme del qual, tot i que en desús, encara es conserva, devia ser una aposta de modernitat en un poble que gairebé no superava els 1.000 habitants.

Qui, sinó els marquesos, podia aportar aquell luxe a la vida quotidiana d’una colla de pagesos? Però els pagesos, tan interessats a comptar el temps com els senyors, tenien els seus propis sistemes per mesurar el temps. El rellotge de sol, eina habitual de la vida al camp, era l’element que, com a la resta de Catalunya, presidia la façana principal de moltes cases de pagès i masies.

Molts han desaparegut, és clar, i generalment amb la resta de la casa. Val a dir que moltes masies, sobretot al darrer terç del s. XIX, es van segregar en dos edificis principals. Quan els pagesos enriquits van esdevenir «senyors», solien fer-se una casa més elegant no gaire lluny de l’edifici antic, que es reconvertia en masoveria. L’enriquiment de vàries famílies va venir amb la desamortització i l’extensió del conreu de la vinya catalana quan la plaga de la fil·loxera va assolar les vinyes franceses. A Cerdanyola ens tocaria el rebre més tard, vers el 1888. Però això és una altra història; a nosaltres ens interessa destacar aquest fet per indicar que la majoria de rellotges de sol es troben en aquestes «masoveries» que no eren altra cosa que l’edifici -generalment- original.

Evidentment, molts estudiosos s’han ocupat d’aquests artilugis, fins i tot a Catalunya hi ha una Societat Gnomònica (http://www.gnomonica.org/). Joan Amades, el famós folklorista, també en va parar atenció. Ningú, però, ens parla de Cerdanyola, ni tampoc cap dels estudiosos locals. Posats a descobrir la Cerdanyola insòlita, valia la pena fer un itinerari a la recerca de rellotges de sol, en espera que algú s’animi a fer-ne un estudi.

Testimonis del temps

Els més interessants i ben conservats es troben en antigues masies, com Can Serraparera i Can Fatjó del Molí. Hi ha alguns casos singulars, com el de Can Cordelles, que presenta una diferència important i sense paral·lels en la resta: en té dos. És en Chema Romero, monitor de l’Ajuntament, qui ens ho fa notar, ell coneix bé les masies de Cerdanyola, on acostuma a dur-hi l’alumnat local per ensenyar els joves com era la vida a pagès. Ambdós rellotges estan ubicats en façanes diferents, un pensat per al matí i l’altre per a la tarda, preparats per seguir el rastre de la llum fos quina fos la posició de l’astre rei al llarg del dia.

Ja fora del nucli urbà, hi ha el de la masia de Can Fatjó del Xiprés, de propietat privada; esgrafiat a la façana principal, el rellotge, d’aspecte noucentista, és rectangular i flanquejat per dues columnes sobre un podi on consta la incripció Factum abit, monumenta manent (el fet ha passat, però quedaran els monuments).

Les inscripcions relatives al temps eren comunes, tot i que aquesta és l’única que hem trobat entre els rellotges que queden en masies cases de pagès.

Un d’emblemàtic, prou conegut i a l’abast de tothom, és el que hi ha en una façana entre les cases núm. 194 I 196 del carrer de Sant Ramon. Quan passem pel davant, sembla que el Sol, burleta, ens observi. Quantes vegades els vianants ens haurem preguntat pel seu origen? O potser algú no s’havia fixat mai en aquella imatge pintada a la paret?

Entre els malauradament perduts, hi ha els de la Farigola, Valldaura Vell, Can Catà i el de l’església Vella de Sant Martí. A l’antiga rectoria de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes hi havia, fins no fa massa, les restes pintades del que quedava del rellotge, d’aspecte barroc, decorat amb orles i flanquejat per dos angels. D’altres, com els de Can Xarau, Can Canaletes i Can Cordelles, conserven només el requadre i el gnomon (vareta), com a testimoni del canvi dels temps que han fet d’aquest primitiu mecanisme una nosa prescindible.

Una reliquia intemporal

El noucentisme i les ciutats-jardi que van florir per tot Catalunya al llarg dels anys 20 i 30, van recuperar el rellotge de sol per a l’arquitectura. El pairalisme, incorporat en no poques cases d’estiueig, va donar forma de masia a molts d’aquests edificis, dels quals a Cerdanyola en queden bastants exemples. En una d’elles, la casa Alfredo Vinas, al carrer del Remei, dissenyada per l’arquitecte Rafel Masó el 1929, incorpora un rellotge molt bonic, esgrafiat a la façana amb un marc de volutes, presenta la data de construcció de la casa i una inscripció entre frisos decoratius: Tarde venientibus ossa (Els ossos per a qui arriba tard).

A prop del cementiri de Collserola, la torre coneguda com Bones Hores, el nom de la qual ja és indicatiu, esta presidida per un gran rellotge de sol. Va ser construïda vers el 1925 pels propietaris del mas Lloses. Avui en dia acull la Residència Joan XXIIl per a disminuïts psíquics del Grup Catalònia Al seu entorn s’hi han construït uns annexos amb força mal gust i la casa, malauradament, fins no fa gaire tenia un aspecte extern prou deixat.

Jaume Mimó, al 1950, es queixava que l’estil no lligava amb l’entorn, dalt d’un cim de Collserola, però si la veiés ara s’estiraria els cabells amb més motiu. Tot i així, el rellotge, de gran tamany, roman a la part superior de la façana principal emmarcant un òcul de les golfes, és circular i en relleu, fot d’obra i el marc quadrat decorat amb rajola. A la part superior, des d’on surt el gnòmon, hi ha la inscripció en català Bones hores tingau, que al·ludeix al nom de la torre.

L’actualitat

Però.. i avui? Queda alguna cosa més que testimonis romàntics d’aquest enginy antic? Curiosament, sí. El rellotge de sol també ha estat un motiu incorporat a l’arquitectura actual. Algunes masies rehabilitades han perdut el rellotge original però, en canvi, han recuperat un d’aspecte modern. És el cas de Can Coll, actual centre d’Educació Ambiental del Consorci del Parc de Collserola. O de Can Miró, que forma part de l’Escola de Doctorat de la Universitat Autònoma de Barcelona (situat immediatament a sota de les restes de l’original). Discutible o no pel que fa al gust dels arquitectes, el cert és que el concepte roman a les façanes principals d’aquests edificis com a testimoni d’un passat actualitzat.

La creació del casc urbà, a partir de 1828, va transformar moltes coses. A poc a poc, Cerdanyola deixaria enrere el secular poblament dispers per anar construint una urbs. Aquella nova centralitat urbana de que parlàvem al principi d’aquest reportatge va fer de Cerdanyola una petita taca contínua que no ha deixat d’estendre’s des de llavors. Moltes cases pairals van anar essent devorades pel continu urbà, i carrers i cases han anat guanyant l’espai que abans ocupaven erms i conreus. Aquell 1923, el rellotge pagat pels marquesos venia a dir-nos que mai més les coses serien igual.

Sant Ramon, quina hora es?

Interrogant-nos per un element que haviem vist tantes vegades, vam preguntar al Sr. Josep Maria Aranda, de la fusteria que hi ha núm. 196 del carrer de Sant Ramon. Molt amablement ens va explicar que, en origen, les actuals cases amb els números 194 i 196 en formaven una de sola i que el rellotge es trobava al centre de la façana.

Fa uns 50 anys que en Jaume Mimó i en Josep Aranda (pare del nostre interlocutor) van comprar la finca sencera i la van dividir en dues meitats; des de llavors, el rellotge va quedar repartit entre dues cases. El 1958 en Josep Aranda el va repintar donant-li l’aspecte que tots coneixem avui. Però no hem pogut esbrinar la data original que, com a molt, es remuntaria a mitjan s. XIX, que és de quan daten aquestes cases. El rellotge ens mostra la figura del Sol, amb els habituals nombres romans marcant les hores i una frase a la part inferior que ens explica l’evident: «Quan el Sol em tocarà sabràs l’hora que serà».

Malauradament, com ens diu el Sr. Aranda, l’hora que marca el rellotge ja no s’adiu a la realitat: irònicament, el temps també hi ha deixat la seva petjada, igual que a la resta del carrer. Mostrant imatges i documents antics, el Sr. Aranda, emocionat, ens explica quantes coses hem anat perdent a Cerdanyola, i ens preguntem si d’aquí a uns anys només ens quedaran fotografies esgrogueides per mostrar als nostres fills com era el carrer de Sant Ramon, el més antic de la vila.