"Itineraris per la Cerdanyola Insòlita", núm. 2 - El Diari de Cerdanyola, Febrer 2002
La Cerdanyola Verda: el sentit d'un color
La referència més antiga al color verd com a referent local la trobem en l’esport, en ser el que des de 1936 ha caracteritzat l’equip d’hoquei, el més antic d’Espanya i que durant força anys havia estat tot un símbol de Cerdanyola. Fins ben entrada la dècada dels 70 l’hoquei era present en la vida de bona part dels cerdanyolencs i cerdanyolenques, amb una afició que movia masses fins al punt que els culés oblidaven la seva filiació blaugrana davant d’un Cerdanyola-Barcelona.
Més recentment, va ser el color escollit per a la camisa de la colla castellera, l’equip del CE Cerdanyola i altres entitats esportives, símbol de l’arrelament del color, si més no, per a determinades activitats en l’àmbit de l’esport i de la cultura. Podria semblar una bajanada, però parlem de la necessitat d’identificar-nos com a membres de Cerdanyola enfront dels “altres” i, en aquests casos, l’opció del verd ha estat recorrent. I això no seria possible si no hi hagués un cert “inconscient col·lectiu” lligat a aquest color.
D’altra banda, l’escut local, redissenyat el 1987, manté el verd com a fons de l’espasa del patró, Sant Martí, i també és present a la bandera; uns anys abans, el 1983, Miquel Sánchez (un dels membres de la comissió per crear la nova simbologia local) ja havia escrit un article al butlleti municipal Riu Sec reivindicant el color verd com a simbol de Cerdanyola. El verd pren aquí un sentit diferent i conscient: és el color del passat, de la Cerdanyola rural pagesa, i del present, de la serra de Collserola.
Verd natural
En un altre vessant, també és el verd el color que identifica el medambient i l’ecologisme. Aixi, alguns partits locals fan gala de ser “verds”, i un moviment ciutadà que reclama mantenir l’espai verge entre Cerdanyola i Sant Cugat pren el nom de Via Verda (nom, d’altra banda, adoptat per denominar aquest corredor natural entre Collserola i Sant Llorenç del Munt). En una altra dimensió, el color “verd” és el que, per a alguns, justifica la ubicació d’un polèmic camp de golf a Canaletes-Can Codina. En tot cas, sembla que el verd hagi estat de mica en mica assumit com a color local, fins i tot quan l’hoquei ha deixat de ser una referència.
Entre les casualitats i les reivindicacions, el cert és que el verd té un espai a Cerdanyola i també un sentit. El 46% del terme municipal forma part del Parc de Collserola en el qual no és l’únic color present, però, sens dubte, és el més important. Els límits psicològics (no els legals) del parc segueixen el curs de la riera de Sant Cugat, la frontera natural entre l’espai urbanitzat i el menys antropitzat, entre la muntanya i la plana.
Des de l’aire, es pot observar perfectament com aquesta riera delimita ben bé les dues àrees: una clarament verda i una altra més heterogènia, amb predomini del marró. Però, observant bé la plana, hi identifiquem també algunes taques verdes. Són årees públiques i privades, obertes i tancades, lineals i en forma de taca... D’una banda, les restes del que havia estat la plana fa molt de temps i, d’una altra, espais verds guanyats al gris de la ciutat.
Els primers “pixapins”
Les llargues caravanes de vehicles que els caps de setmana abandonen la capital formen part del nostre paisatge i de la nostra cultura. Tothom vol viure a Barcelona i al seu entorn per les possibilitats (laborals, lúdiques, culturals.) que ofereix, però ningú no vol renunciar a la qualitat de vida. I és que l’accés als espais verds es considera qualitat de vida. I si no, pregunteu a qualsevol immobiliària. Però la necessitat vital d’espais verds no és una cosa nova. L’estiueig, una activitat reservada a les classes benestants, va posar de moda Cerdanyola des del darrer terç del s.XIX i fins ben entrat el XX.
Segurament a les generacions més joves els resultaria increible la idea que Cerdanyola pogués haver estat un desti turistic, acostumats com estan a assumir amb naturalitat els carrers plens de trànsit i a viure enxubats en blocs de pisos. Però els no tan joves recordem que no queden tan lluny aquells dies en què Cerdanyola era apreciada per la seva tranquil·litat i els seus paisatges verds. A principis del s. XX Barcelona ja era considerada una ciutat inhabitable o, si més no, angoixant... i just arribava als 500.000 habitants, per no dir que tenir cotxe era poc més que una excentricitat d’alguns rics. Els que podien, feien mans i mànigues per desaparèixer un temps d’allà, en una època en què qualsevol petita malaltia podia esdevenir una epidèmia letal i hom podia morir fins d’una grip. Anar a fer salut i a “prendre les aigües”, com es deia llavors, va fomentar el termalisme; també els pobles de pescadors van començar a veure els primers barrets de copa.
Cerdanyola sense aigües termals ni platja, va acollir artistes i homes de negocis que cercaven tranquil·litat, bons aliments i aire sa, una altra de les obsessions de l’època, amb l’avantatge d’estar prop de la capital i de comptar, a més, amb estació de tren (una de les revolucions tecnològiques del s. XIX). Però els menys afortunats tampoc no volien renunciar al dret de mantenir el contacte ancestral amb la natura, i la cooperativa barcelonina “La Flor de Maig”, va posar el verd de Collserola a l’acases. Tot i així, bona part dels estiuejants, en el moment de fer-se la torre, van vorejar-la de jardins frondosos i, naturalment, privats. Tot s plegat, devia donar un aspecte de casc urbà esponjat, i els espais abans feréstecs guanyats per a les - urbanitzacions esdevenien profetes del noucentisme que fomentava la - “natura domesticada” i les “ciutats-jardi”, allà pels anys 20 i 30.
La ressaca
Però als anys 60 Cerdanyola va aprendre un altre valor: el preu del sòl. I sense saber massa matemàtiques, era fàcil de calcular quants habitatges cabien en vertical allà on abans només hi havia una casa envoltada d’un jardí. Així, vam anar perdent espais verds, tant els privats com els d’ús públic, com les Fontetes i les Alzines. I quants ens en vam adonar, a les Alzines hi havia un “mercadillo” els divendres i a les Fontetes li van créixer uns blocs de pisos, quedant alguns dels pins originals que encara avui dia, majestuosos, testimonien el que va ser i que mai no tornarà.
La transició democràtica venia neurotitzada per la necessitat de verd. Barcelona s’havia anat ofegant cada vegada més. Cerdanyola, en canvi, semblava que no hagués de patir mai per la manca d’espais on respirar. Després dels emigrants dels 60 i dels 70, hem anat rebent uns altres “pixapins”, els barcelonins que cerquen una millor qualitat de vida, curiosament, més a prop del verd primigeni al que Barcelona va renunciar fa segles. Però, al final, no ens hem lliurat del que els especuladors ens tenien preparat amb tanta cura, i ara comença a sentir-se la mateixa necessitat d’espais per respirar. Qui ho havia de dir... haver de reclamar espais verds a Cerdanyola!
A finals del s.XX, l’experiència de l’Ajuntament per recollir l’opinió dels joves de Cerdanyola, anomenada “El Galliner”, va donar com a fruit un s estudi molt interessant. Jugant amb les preguntes de “Què sobra i què - falta a Cerdanyola?” la manca d’espais verds va esdevenir una de les eivindicacions més importants. A la Festa del Galliner (juliol de 1996), “zones verdes” ocupava el tercer lloc - entre les demandes dels joves, i en i les dades recollides a diferents punts de la ciutat entre els mesos de febrer i abril de 1997, ocupava la quarta posició. Com a mínim, és per reflexionar.
