Qüestió de memòria

(L'Orlandada, Abril 2001 - Diari de Cerdanyola)

De vegades penso que maltractem tant algunes paraules que, de tant sentir-les, perden sentit. Si més no, acabem banalitzant-les i no en copsem el sentit últim. Em passa, per exemple, amb el mot “memòria”. Parlem de la mala memòria, de la memòria històrica, de la memòria col·lectiva, de la memòria de l’ordinador... ufff!

Pensava en això un dia que mirava fotografies antigues de Cerdanyola, perquè darrerament ens han bombardejat amb fotografies antigues, i de no tenir-ne cap hem passat a no saber on posar-les. Apareixen al Tot Cerdanyola, al Diari, en llibres que han proliferat, en unes postals i un àlbum de cromos que va fer l’àrea de Comerç de l’Ajuntament... fins a la sopa! Però, en aquest empatx de tanta foto romàntica, a vegades crec captar una dimensió especial. Generalment, la gent de Cerdanyola hi reconeix, amb nostàlgia, indrets desapareguts i els nouvinguts no donen crèdit al fet que allò que veuen un dia -no gaire llunyà- havia estat Cerdanyola. Però hi ha alguna cosa més enllà de tot això, i és aquí on vull incidir en la qüestió de la memòria.

Jo sóc de Barcelona, ho confesso (ningú no és perfecte, com sempre diu el company Albert Sabadell). No tinc massa referents personals d’aquella Cerdanyola de fa trenta anys, especialment perquè jo llavors era un marrec que estiuejava a Montflorit. Des de la nostra vivència, un “poble” a part de Cerdanyola envoltat per Collserola. Però amb Barcelona em passa una cosa semblant; els canvis tan brutals que està patint en els darrers anys fan que, de des, no la reconegui. Sento que m’estan fent “una altra Barcelona” diferent a la que jo vaig viure, i no sóc tan gran! De vegades no identifico els racons d’on explicaria mil anècdotes, el carrer on passejava amb una noia de la que estava molt penjat, o la cantonada on la meva mare i jo ens vam assabentar que Franco havia mort. De vegades, vaja, tinc la sensació que m’estan esborrant la memòria, els referents de la meva vida. Per tant, quan veig les imatges antigues d’aquella Cerdanyola amb pic-nic a les Fontetes, excursions a la font d’Adam i Eva, banys a Las Vegas, vinyes al Banús i carrers sense asfaltar, em sento molt a prop d’aquells que, avui, deuen sentir-se mig perduts entre cotxes sobre la vorera, blocs prefabricats, i garrulos pelats amb la ràdio a tope que parlen una sola llengua i malament. Fa anys, em preguntava com la gent havia tolerat que li robessin d’aquesta manera el seu paisatge i en tan poc temps. Avui, malauradament, ho entenc perfectament. I em planyo en veure que poc han canviat les coses que realment havien de canviar. Allà cadascú amb la seva responsabilitat.