El món per una finestra

("Diari de Cerdanyola", juliol 2001)

Fa cinc anys, la paraula internet ens podia sonar a nom d’un bar de moda amb pretensions de disseny innovador; avui, per al 20% de la població espanyola, ja forma part de la vida quotidiana. Per a mi internet sempre ha estat com tenir, a casa, una finestra oberta al món. Amb la meva capacitat d’homo sapiens format al s.XX, de vegades entenc internet fent paral·lelismes amb la màgia negra: fent un clic i donant pas a l’espera compasada d’un horrible soroll (el mòdem), em puc traslladar als racons més inimaginables i contactar amb la gent més diversa. Mai no he entès aquells que diuen que internet afavoreix la incomunicació... quan la TV és present a gairebé totes les llars.

El cas és que puc explicar les troballes més insòlites. Fa anys vaig conèixer en un xat a la Maika, una noia madrilenya que... parla català, i que va trobar en mi un mitjà per practicar l’idioma, ja que allà només el parla el president Aznar en la intimitat. Avui, la tinc entre una de les meves millors amistats, i li reservo la plaça d’ambaixadora a Espanya el dia que Catalunya sigui independent i jo en sigui president. Fa uns dies vaig contactar amb un capità de la Navy americana... nascut a Madrid! Amb un castellà perfecte, tenia molt d’interès a intercanviar opinions amb un independentista català. Tota una experiència humanament enriquidora!

Imagino que la mateixa sorpresa devia sentir en Jim, un senyor dels USA que em va escriure preguntant per què la meva pàgina web sobre Irlanda és en català, ja que una adreça com www.global-ireland.com esperava trobar-la en anglès o gaèlic. O el cas de la Montse, una noia d’Argentona que vivia Suècia i que ara, reubicada a Catalunya, ha passat de ser una amistat virtual a una amiga real.

I, ja per insòlit, esmentaré, finalment, el cas de la Kinga. Un dia, a Napster, vaig veure que algú amb el nick “Kinga_Montsolis” es baixava una cançó de Lluís Llach del meu arxiu. Vaig dirigir-me a ella en català (qui, sinó un català, es baixaria un tema d’en Llach?) i vam iniciar una conversa, fins que, al dir que era hongaresa i que estudiava català a la universitat. Des d’aquell dia, la Kinga i jo intercanviem fotografies, arxius, missatges, idees i una bona amistat virtual, en espera del moment que el destí ens situï cara a cara. Aquesta noia, que estudia química a Budapest i que amb menys d’un any parla un català molt acceptable, va conèixer Catalunya a partir del “culebró” Nissaga de poder, que la TV hongaresa retransmet... en hongarès, naturalment. I, des de llavors, el seu interès ha anat estenent-se al teatre (és una admiradora de l’Emma Vilarassau), a la literatura (quants catalans han llegit en Jaume Cabré?) i a les persones del país on ella -diu- espera venir a viure algun dia. La darrera notícia que m’arriba és que ha guanyat una beca per anar a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent.

Per estranys que siguin els nostres gustos, el món és molt gran i internet ens fa sentir menys sols; si algú col·lecciona entrades capicua i no usades de concerts de “Las Grecas”, no s’estranyi de trobar algú altre que fa el mateix a Sebastopol, o a Camberra. Amb els exemples que us he posat, internet em fa sentir que el meu petit idioma també permet la comunicació amb el món. Jo us convido a visitar la web de la Kinga, sobre Nissaga de poder (en hongarès!)... Envieu-li un missatge (en català) i la fareu feliç. http://nissagadepoder.homestead.com.

Page updated

Google Sites

Report abuse