Cerdanyola, destí turístic (1a part)

El Parc Cordelles era un lloc privilegiat per a l'oci dels estiuejants

Els pioners

No és cap tòpic parlar dels estiuejants, sinó una realitat palpable. L’estiueig va trastocar la monotonia pagesa d’una Cerdanyola que no arribava als mil habitants a final del s.XIX, i aquest fenomen va estar en actiu fins als anys 60 del XX.

Parlem d’una altra època, històrica és clar, on només la minoria formada per les classes altes podia permetre’s el privilegi d’estiuejar. Poc o res a veure amb les vacances actuals. Aquí parlem de luxe en tots els sentits: construcció de torres impressionants de nova planta, servei domèstic, etc.

Aquesta gent primmirada, no tenia cap mena d’interès a barrejar-se amb els locals, per això va crear els seus propis llocs d’esbarjo i on es relacionaven entre ells mateixos, sent aquesta, paral·lelament, una bona forma per contactar amb possibles gendres per a les filles o clients. Els famosos casinos eren el marc de festes espectaculars que uns pagesos com els de Cerdanyola només podien intuir a través dels vidres.

Però els estiuejants van ser molt més que això. Si bé a ells de Cerdanyola els interessava poca cosa més que la quietud, els paisatges idíl·lics, l’aire sanitós i les fonts boscanes, per a la vila van representar molt més. Les seves necessitats, com el servei, menjar o transport, aportaven una font d’ingressos gens menyspreable per als que havien de residir-hi tot l’any.

També van esperonar el negoci de la construcció. De fet, entre 1872 (data aproximada de les primeres torres d’estiueig que coneixem, com Can Llopis, al carrer de Sant Ramon) fins després de la Guerra Civil, el principal motor del creixement urbanístic local van ser les residències d’estiueig. Jaume Mimó situa en unes 150 famílies els estiuejants de principi s. XX; si comparem aquesta xifra amb els habitants censats, no resulta gens menyspreable.

Les primeres cases se troben disperses, a l’entorn dels carrers en procés d’urbanització: Sant Ramon, Santa Maria i Sant Martí. També a l’entorn de la plaça de Sant Ramon. Així, a més de l’esmentada Can Llopis, encara es conserven les espectaculars Torre Vermella (1879) i Torre Lloberes (1915), l’actual Escola de Música.

Alguns aventurers van optar per apartar-se una mica, com és el cas de la Torre Fernández, a l’actual carrer de Jaume Mimó i Llobet, construïda a les darreries del s. XIX.

Can Llopis va ser una de les primeres cases d'estiuejants de Cerdanyola

Nous barris

L’estació de ferrocarril, que data aproximadament de 1855, va ser un dels principals elements d’atracció, en un moment en què els vehicles amb motor d’explosió només els podia imaginar Jules Verne i els cotxes de cavalls eren un privilegi dels més rics.

No és estrany, doncs, que l’actual Avinguda de Catalunya, ben a prop de l’estació, fos el primer barri que creixés amb torres d’estiueig, a la dècada de 1880. Avui pot resultar difícil d’imaginar, però encara s’hi pot veure alguna de les antigues torres, com la de Ca l’Arquer, al costat mateix de Ca n’Altimira. Era la Cerdanyola de baix, ja que el poble, de fet, es trobava més amunt, més enllà del riu Sec, en el carrer de Sant Ramon i el seu entorn.

A més de l’estació, que va patir dues importants reformes, una als anys 20 i l’altra als anys 90 del s.XX, i de Ca l’Arquer, a la Cerdanyola de baix queden ja pocs exemples per veure. Hi ha algunes de les antigues casetes de lloguer al carrer de Santa Teresa i a l’avinguda de Catalunya.

Podem veure alguna torre modernista si passem la via i la carretera nacional, pel carrer de Prat de la Riba, i també als carrers de Sant Francesc i Verge de Montserrat. A la mateixa avinguda de Catalunya, un edifici anomenat “la Torre del Pi” recorda el nom de la casa que hi havia abans, on havien estiuejat els Togores i, després, els Balcells. La plaça d’Enric Granados du el nom d’un dels estiuejants il·lustres, ja que en la mateixa plaça, fent cantonada amb el carrer de Santa Anna, hi havia la Casa Brugarolas, una obra mestra del modernisme de l’arquitecte Eduard M. Balcells on el music Granados hi havia passat temporades a principis del s.XX.

Més tardans són alguns barris actuals que de ben segur la major part de la gent no relaciona amb aquest turisme primigeni. Ca n’Antoli, Montflorit, Cordelles i Bellaterra formen un conjunt de barris residencials, llavors perifèrics, creats només per a cases d’estiueig amb criteris del que s’anomenava ciutat jardí. Tots daten de la dècada de 1920, excepte Bellaterra, uns anys posterior. Ca n’Antolí esta patint una transformació profunda en els darrers anys, i Cordelles va pel mateix camí encara que més lentament, però Montflorit i Bellaterra reflexen molt be el que volien ser originalment. Tots han crescut, però aquests dos conserven molt bé l’esperit original. Aquests barris no formen d’un concepte tan elitista com el primer estiueig, per això la majoria de les torres no són tan espectaculars. Tot i així, a Montflorit trobem edificis de molta qualitat com la casa Soms o la Vila Sant Jordi, i a Bellaterra manté alguns exemples també espectaculars. Una passejada per ambdos barris és del tot recomanable, amb sorpreses garantides.

Més enllà de Montflorit, hi ha una urbanització fracassada, la de Can Cerda, un barri que va degradar-se cada cop més amb els anys i que mai o va arribar a quallar del tot. Aquí, les torres més antigues daten de la década de 1910, tot i que l’expansió d’aquest barri és bastant posterior.

Malgrat la creació de nous barris, durant les dècades de 1920 i 1930 també es construeixen cases de nova planta al casc urba, com és el cas de la Casa Viñals (1929) a l’actual carrer de Jaume Mimo i Llobet i Ca n’Ortadó (1930) a la plaça de Sant Ramon. Aquesta darrera és visitable els caps de setmana, aixi com els seus jardins, en formar part del Museu de Cerdanyola.

Equipaments i esbarjo

Però l’estiueig ha deixat més petjades que unes quantes cases i el disseny d’alguns barris. El primer casino, obra de Gaieta Buigas, data de 1894, i es trobava en el que ara coneixem com Can Domènech, al carrer de Sant Martí. L’edifici va ser reformat cap al 1912 per l’arquitecte Balcells, que va transformar-lo en casa d’estiueig per a la família López. La darrera reforma va ser a la dècada de 1960, per convertir-lo en laboratoris farmacèutics. La ubicació és estratègica, entre els barris de dalt i de baix... recordem que en aquest època encara no hi havia l’edifici de l’actual ajuntament ni l’església.

Un altre casino és el que l’any 1915 es va construir al principi del carrer de Santa Anna, poc després de fracassar l’anterior, gràcies a iniciativa d’un grup de propietaris que van fer una societat. Aquest va ser enderrocat vers el 1968, i del luxós edifici i els jardins màgics, només ens queda un democràtic bloc d’habitatges.

El tercer casino de Cerdanyola va ser el de Montflorit, que data de 1934. A principis dels anys 1970 s’hi va fer la piscina municipal, quan els terrenys van ser cedits a l’Ajuntament a canvi de fer-hi un equipament públic pel barri. Es van perdre les pistes de ball, però, malgrat les reformes, l’edifici més o menys original va perdurar fins fa pocs anys, quan va patir la reforma definitiva per ubicar-hi el centre cívic.

Cordelles també tenia el seu equipament propi. El que coneixem com a Parc de Cordelles sempre havia estat un lloc d’esbarjo d’estiuejants, però va prendre l’embranzida definitiva quan, a finals de la dècada de 1920 , amb la urbanització del barri, obra de l’urbanista Nicolau M. Rubió i Tudurí, es va habilitar com a equipament. La bassa circular feia les delícies dels estiuejants, amb altres equipaments esportius al voltant i uns jardins magnífics. El lloc va ser marc de festes i espectacles, com la revista “Xofer, a Cordelles”, que el dibuixant Valentí Castanys ens recorda a les seves memòries. Després de la Guerra Civil passaria a mans de l’empresa Uralita SA, per a ús i gaudi dels seus treballadors, quan cobrar una pensió no es considerava un luxe i el paternalisme empresarial «compartia» part dels beneficis amb els obrers en forma d’obres socials. Actualment el parc és de propietat publica i l’Ajuntament ha anunciat la propera reapertura de l’espai arranjat.

Pel que fa a Bellaterra, l’estació dels ferrocarrils de la Generalitat és conseqüència també de l’estiueig, L’edifici (construït vers 1930) es conserva perfectament. A prop d’ella hi ha l’Hostal Sant Pancràs (tambe de 1930), que durant molts anys va funcionar com a punt de trobada dels estiuejants i, el 1944, una ampliació va habilitar més habitacions de lloguer. Quan la urbanització de la zona era encara una entelèquia, la gent s’allotjava en aquest hostal per passar temporades en plena natura. No gaire lluny, la font de la Bonaigua ens recorda, en un plafó de ceràmica datat del 1930, la qualitat i bonança d’aquelles aigües que els estiuejants buscaven amb delit.

Els més modestos

Si bé l’estiueig com a tal era privilegi de les classes més altes, fet que va anar canviant amb el temps, és innegable la presència a Cerdanyola de gent més modesta. D’una banda, no tothom s’hi feia una torre, tot i que aquesta devia ser la norma general. Les casetes de lloguer de planta baixa i no sobrades d’espai, van proliferar des de principi s.XX. Amb més o menys floritures ornamentals a la façana, no deixaven de ser casetes. Montflorit també n’és ple, quan comprovem que l’arquitecte Eduard M. Balcells, a més de cases fantàstiques, hi va fer casetes senzilles com a xurros, pensades per cobrir les necessitats minimes durant l’estiu.

Granja de la Cooperativa Flor de Maig

Però l’excepció, i per aquest motiu més interessant, és el cas de la Cooperativa La Flor de Maig, Fundada al Poble Nou el 1890, va viure una gran etapa expansiva que la va convertir en una de les més importants de Catalunya, tant en volum de serveis com en nombre de socis. La Cooperativa va fundar una granja el 1908 a Cerdanyola, a la qual hi va anar habilitant altres edificis pensats per a l’estiueig: menjadors, habitacions... el just per oferir als seus associats la possibilitat d’entrar en contacte amb la natura de manera econòmica. La classe treballadora també tenia dret a gaudir de Collserola en un marc encara verge. De fet, l’actual carretera d’Horta es va dir, durant molts anys, carretera de la Granja, ja que fins a la II República aquesta via no anava més enllà de l’actual Montserrat Montero, a l’entorn de l’antiga masia de Can Bramona, on s’ubicava la granja. De tot el complex, ja no en queda res.

El final

La conjuntura de benestar que envaí el país a partir dels anys 60, el dret de les vacances pagades adquirit per la classe treballadora, un millor repartiment de la riquesa, el disseny de l’entorn de Barcelona com a zona industrial, la millora de les comunicacions, l’expansió de l’ús del cotxe... són vàries les causes que van acabar amb l’estiueig a Cerdanyola. Si bé a principis d’aquesta dècada el Sardanyola Gran Casino tenia encara 90 socis, abans d’arribar el 1970 l’edifici ja no existia, i els blocs de pisos anaven substituint moltes de les torres que havien caracteritzat el paisatge local.

En algunes àrees, com Montflorit, podem parlar encara d’un estiueig residual fins als anys 80, quan es produeix un altre fenomen: la reconversió de les cases de vacances en primeres residencies, en molts casos a mans dels mateixos propietaris.