Carrers i parets que parlen

Carrers i parets vius

A la Cerdanyola d’avui és fàcil descobrir missatges al carrer. De tota mena i a gairebé tot arreu. En aquest sentit, no és gaire diferent de les poblacions que l’envolten.

De l’artista al gamberro, passant pel ciutadà incívic, els antisistema, les entitats culturals, fins i tot l’Ajuntament o els mateixos partits polítics, tothom fa ús de parets, fanals, contenidors i altre mobiliari urbà per transmetre algun missatge als vianants.

Encara actualment, els partits polítics, què teòricament haurien de donar exemple de civisme, fan seu el carrer durant les eleccions. Es tapen els uns als altres i empastifen el mobiliari urbà en una guerra sense quarter per un pam de paret. Sembla que a més superfície equivaldrien més vots, però ja sabem que la realitat no és així.

De totes maneres, és comprensible aquesta voluntat de “prendre el carrer” i, de manera simbòlica, guanyar espai e public. Manifesta la voluntat d’omni1 presència i de transmetre missatges a la ciutadania. Es podria pensar que en l’actual «era tecnòlogica” (com si la tecnologia fos un invent modern!) l’estratègia de l’enganxina i del cartell haurien de passar de moda, però... el carrer és el carrer, i més que eficiència, les despeses de les campanyes semblen buscar presència publica.

Si no hi ets, no existeixes

La paret, el fanal, el contenidor.. semblen, però, tenir un atractiu especial per als grups més radicals. Sense adonar-nos-en, algunes pintades ens transmeten violència, com si empastifar una paret fos una bufetada. Tenen l’encant de trencar normes, atacar la propietat -pública o privada-, arribar directament a la gent del carrer... a vegades semblen un crit. “Jo no tinc llei, hipòcrita”, era la resposta a una prohibició escrita en una paret del passatge de l’Ajuntament.

Hi ha casos paradoxals, com el d’un grup independentista que va tenir fins i tot la gosadia d’escriure al final l’apartat de correus, que si algú volia demanar informació. La pintada, a la cantonada del carrer de Sant Ramon amb el de Sebastià Garriga, va durar poc, però el temps suficient com per captar algun adepte.

Artistes i mercaders

Per haver-hi hi ha de tot. Guixots incomprensibles per a la majoria, però que tenen significat per a determinats grups, han estat un dels maldecaps d’aquells que volien mantenir una façana neta. Una herència de la globalització i l’homogeneització cultural que exporta MacDonald’s i subcultura ianqui a la resta del món. Això, per si mateix, ja explicaria moltes coses. Però també ens ha arribat, per la mateixa via, l’indubtable art del graffitti.

Davant d’aquest fenomen (en tots els seus vessants), que s’expandia com una taca d’oli des de finals de la dècada de 1980, les respostes institucionals han estat diverses: de la permissivitat a la condemna explicita, de la creació de mecanismes dissuasoris a l’establiment de normatives.

L’Ajuntament va habilitar algunes parets al centre de la ciutat, al curs del riu Sec, amb l’objectiu de «canalitzar» l’esperit creatiu d’alguns jovesi evitar que proliferessin arreu de la ciutat. Bona intenció municipal, el que passa és que pretendre ubicar en el sistema allò que busca la marginalitat, planteja una paradoxa que ataca les mateixes bases que alimenten l’art del graffitti. Després d’un gran boom, sembla que, com a mínim a Cerdanyola, aquest vessant artístic ja no té la força de fa deu anys.

Així quedava palès en el reportatge del número de novembre de El Diari de Cerdanyola, on s’entrevistava el regidor Félix Sánchez i el graffitero Tosi.

En canvi, sembla que les pintades reivindicatives amb contingut manifestament polític, han tornat a revifar-se, sobretot de caire ecologista i social.

Són la nova esquerra jove. Alguns d’aquells espais del riu Sec «habilitats» per als artistes han estat ocupats per col·lectius o persones que manifesten el seu malestar amb alguns projectes municipals. Caldrà preguntar-se perquè.

Però la plaga de debò són els anuncis, sobretot immobiliaris. Cartells cutres, escrits a mà, enganxats en qualsevol suport, que venen i compren pisos «en esta zona», encara que després trobis el mateix anunci en altres parts de la ciutat. Alguns, sens dubte, pertanyen a gent benintencionada, però fa anys que la premsa de Barcelona va cridar l’atenció sobre un fenomen il·legal: eren les mateixes immobiliàries les que simulaven ser un «particular» interessat a comprar i/o vendre. Algú s’hi ha trobat? Un cop vam poder comprovar-ho personalment.

Si ho utilitzen les empreses, és que deu funcionar, per tant, mal que a molts els pesi, les parets són vives, encara.

La llibertat al carrer

El franquisme va posar de moda els monuments als «caidos», i Cerdanyola tenia, a la façana de l’església Nova, una placa amb tot de noms en filera. Només els del bàndol guanyador, és clar. En definitiva, una estratègia de comunicació pensada per recordar qui havia guanyat la Guerra Civil. L’església vella de Sant Martí, separada del culte des de feia dècades, va tenir la porta tapiada durant força anys, amb una gran creu pintada en negre; anys més tard, una pintada en esprai hi recordava les víctimes anarquistes.

Les ciutats modernes van habilitar els tradicionals «pirulís» com a espais reconeguts per a l’expressió pública, generalment l’oficial. Però la dictadura franquista va obligar a cercar altres canals fora de la legalitat què no tolerava la discrepància. Van proliferar les «vietnamites» i els fulletons clandestins, però també les parets dels carrers van viure un dels seus moments d’esplendor com a espai d’expressió popular.

Missatges que avui ens podrien semblar innocents, com un simple «Sí a la cultura catalana. Volem sardanes» escrit amb esprai negre que durant els anys 70 trencava l’harmonia de l’escola de Montflorit, eren tot un risc i una proesa per als autors.

D’aquella època, quan tot bullia, la desídia de no tenir cura de les façanes ens ha llegat algunes mostres, i d’altres eren presents fins no fa gaire anys a les parets de Cerdanyola: pintades que demanaven el vot per a Josep Benet (cap de llista del PSUC a les primeres eleccions autonòmiques de 1980), que anomenaven botifler a Tarradellas o contra la urbanització de Canaletes.

De fet, la nova democràcia venia imbuïda de la cultura de la paret i mai no l’ha deixat del tot, ni tan sols els d’estaments oficials. Encara podem veure per la ciutat algunes pintades amb logotip del gairebe desaparegut Partit Humanista, que es va presentar a les eleccions locals de 1991.