Redescobrir el poble

Resseguir el carrer de Sant Ramon de dalt a baix, és un exercici interessant, ple de detalls que poden fer les delícies de l’observador intrigat amb mentalitat urbana: l’antiga Cooperativa «La Constància” (avui autoservei Padró-Solanet), un rellotge de sol en una façana, unes anelles per lligar els cavalls, l’edifici on es reunia el consistori abans de fer-se l’actual ajuntament, algun antic fanal inutilitzat, les famoses «palomillas» de ceràmica en més d’una façana, unes rajoles de colors vius i unes baranes de forja que han sobreviscut al mal gust de les habituals reformes. elements residuals que mantenen la seva presència en una població en constant creixement i canvi.

Però és l’estructura de les cases de cos, arrenglerades, el que realment ens fa entendre on som.

Un altre aspecte característic són els carrers estrets, pensats originalment per al pas de persones i carros. L’estructura d’aquestes vies és un important element definidor per entendre els límits de l’antic poble i faciliten el trajecte. Això es veu molt clarament, per posar un exemple, al carrer de Sant Casimir que, des de la plaça de Sant Ramon, mor al Banús. En arribar a aquest punt de confluència, just al costat de l’antic Sindicat Agrícola (avui comissaria de la Policia Local i Centre Cívic Banus), el contrast és brutal. Fins a la dècada de 1970, l’actual barri Banús eren vinyes i erms. I es nota.

Menys conservada, però amb testimonis evidents, és la Cerdanyola de Baix, la dels estiuejants, crescuda al voltant de “estació i de Ca N’Altimira. El ferrocarril i la carretera de Barcelona a Terrassa (després Nacional) van esperonar l’activitat comercial (fins als anys 60 encara conservava un dels antics mercats), industrial i de segona residència de la zona. Si bé les segones residències pràcticament han desaparegut, el comerç segueix indubtablement viu, sent una de les àrees de Cerdanyola més dinàmiques en aquest sentit. Tot i que aquesta part va ser de les primeres en canviar les corres enjardinades pels blocs de pisos plurifamiliars, l’Avinguda de Catalunya, la carretera Nacional i els carrers adjacents deixen entreveure l’esperit original en alguns edificis d’interès, com la mateixa estació, Ca l’Arquer (encertadament reconvertida en sala d’art) o algunes cases del carrer de Sant Francesc. També, naturalment, Ca n’Altimira, ja que la major part del barri es va fer en es seves terres.

Pagesos

L’activitat agrícola, que havia estat la principal de Cerdanyola fins ben entrat el s.XX, és igualment residual, però encara present. Els famosos «hortets que trobem al llarg de la riera de Sant Cugat i en alguns torrents com el dels Gorgs han seguit caracteritzant el paisatge de frontera entre la sera de Collserola i la plana. El fenomen és molt interessant, perquè en aquesta producció local de verdures i hortalisses hi participen tant antics pagesos locals com gent nouvinguda. El contacte amb la terra pesa, i aquí la procedència no importa. Alguns per hobby, altres com a activitat econòmica complementaria, però la petita explotació familiar perviu.

Un exemple curiós és el de Can Feliu, hereus de la tradició vinícola local, que han revifat el conreu de la vinya, antigament el més extens de Cerdanyola; ara ja preparen la segona collita de vi des que els hereus de Francesc Berenguer van decidir reprendre una activitat que la familia desenvolupava des de mitjan S.XIX, quan es van instal lar a la part alta del carrer de Sant Ramon.

Un testimoni visible de la producció local de vi, és una premsa ubicada en una rotonda del barri de Canaletes, concretament, a la cruilla de l’avinguda de Canaletes i el passeig d’Horta. És originaria de Can Fatjó del Molí, i l’Ajuntament la va restaurar i reubicar quan es va inaugurar aquest nou barri.

El 1996, l’agricultura ja només donava feina al 0,38% de la població activa de Cerdanyola, bastant per sota de la mitjana de Catalunya, que se situava per sobre del 3,5%.

Obrers

L’activitat industrial és bastant pobra fins ben entrat el s. XX, però ha deixat testimonis molt interessants. La Uralita, que durant molts anys va ser la fabrica per excel·lència, va arribar a donar feina a 700 treballadors i treballadores als anys 30. Xifra gens menyspreable, si tenim en compte que la població de Cerdanyola estava llavors a l’entorn dels 3.000 habitants. Repartida entre els termes de Cerdanyola i Ripollet, les antigues naus van anar sent venudes, d’altres enderrocades per construir-hi habitatges, fins que ara fa gairebé un any Uralita ens va deixar definitivament. Tot i aixi, en aquesta lenta agonia, encara es pot passejar per les naus que queden a la carretera i fer-se una idea de la gran extensió que havia tingut, imaginant l’activitat que marcava la vida de la massa treballadora i esdevenint el rovell de l’ou d’organitzacions anarquistes i comunistes. El poblet apacible controlat pels grans terratinents va trobar-se amb un focus incontrolat, els hereus del qual, quaranta anys després, també carregarien contra la dictadura franquista, en una Cerdanyola ja bastant diferent.

Però la influència de l’Uralita en el paisatge va més enllà dels terrenys de la fabrica. Deixant de banda els aspectes sanitaris de l’amiant -sempre carregats de polèmica-, el gran creixement fisic i econòmic de l’empresa produït als anys 20 també va atraure immigrants.

D’aquells temps queden testimonis com el sot de Can Xarau, amb les seves casetes de planta baixa on s’hi van ubicar molts dels que buscaven la seguretat d’un salari. Les cases tenen una tipologia similar a les famoses “cases barates”, molt comunes durant la dictadura de Primo de Rivera, que les diferencia clarament de les cases de cos dels pagesos de què parlàvem abans. En queden bastants en la zona compresa entre el carrer de Santa Anna i el riu Sec, tot i que en els darrers 10 anys han anat desapareixent de manera accelerada. També se’n poden veure al carrer Ample, de la mateixa tipologia i època.

A l’activitat industrial també li han passat factura els nous temps; el 1996 donava feina al 33,4% de la població activa local, però això no vol dir, ni molt menys, que el lloc de treball d’aquestes persones estigués situat a Cerdanyola.

De totes maneres la filosofia de fons no ha canviat tant. Al s. XIX, la voluntat rendista dels grans propietaris va preferir establir pagesos i cobrar censos pel terreny que ocupava la casa i una part de la collita, en comptes d’avançar en la mecanització i capitalització de les explotacions agrícoles. Actualment, moltes empreses veuen més negoci en l’especulació immobiliaria que no pas mantenint la producció.

Fora vila

L’antic poble no només es pot detectar al case urbà, també a Collserola queden res-tes evidents d’antigues activitats, tot i que en general són menys perceptibles.

Restes d’antics forns de calç es poden veure encara a diversos indrets de la serra, així com petits forats on es cremaven branques per fer-hi la famosa «carbonilla», activitat a la qual s’havia dedicat ja fa molts anys el Sr. Jaume Xicart, el millor guia per localitzar aquestes restes.

En alguns indrets, es possible entreveure també antigues feixes, terrasses que servien per guanyar espais per al conreu de la vinya i que, no ho oblidem, donen nom a una vall de la desapareguda parròquia de Sant Iscle.

És obvi parlar de les masies de la serra, ja que bona part d’elles conserven l’edifici, com Can Cerdà, tot i que molt alterada per reconvertir-la en restaurant. Una de les més importants és Can Coll -rehabilitada com a Centre d’Educació Ambiental- on es pot visitar una exposició permanent d’eines del camp i diverses parts de la masia original, amb una explicació acurada de l’ús dels espais i de les activitats que s’hi duien a terme. Can Coll ha estat noticia darrerament, perquè hi han replantat vinya i, després de molts anys, s’ha tornat a fer la verema. Si d’aquí en surt vi, caldrà sumar la producció a la de Can Feliu i podrem parlar amb cert orgull d’haver retrobat una activitat gairebé perduda

Abans de Cerdanyola

La Cerdanyola preurbana, és a dir, la d’abans del poble, del casc urbà, era un territori verge, amb unes quantes masies i cases de pagès escampades per una area d’uns 31 km2. És fàcilment resseguible, ja que la majoria d’aquestes cases es conserven, tot i que algunes han desaparegut i la majoria s’han reconvertit per a altres usos. Paradoxalment, algunes de les més importants han quedat engolides pel case urba, victimes de la seva pròpia política de segregacions: Ca n’Altimira (la biblioteca), Can Xarau, Can Cordelles, Can Serraparera (Casa d’oficis).

Algú pot imaginar Ca n’Altimira envoltada de camps? Només hauríem de remetre’ns al 1845, quan ni tan sols hi havia l’estació de ferrocarril Es a la segona meitat del s.XIX quan la urbanització del territori és un fet imparable i les cases de cos de la Cerdanyola de Dalt van configurant el primer casc urbà.

Nous temps per a vells costums

Aquí no podem abastar tot el que representa la Cerdanyola-poble, ni tampoc ho pretenem. De totes maneres, ens queda una experiència que aquí no podem transmetre i que és tot un luxe al nostre abast: preguntar a la gent gran, als nadius de Cerdanyola que han conegut un món molt diferent. És altament recomanable i ens farà veure que, en el fons, aquí no parlem de coses tan llunyanes, D’altra banda, aquest itinerari quedaria una mica coix si no féssim esment de l’herència festiva que perviu en la Cerdanyola d’avui. Del poble ens ha quedat la dansa, una tradició mai perduda gràcies a la tasca de l’Esbart Sant Marçal i la Colla d’Antics Dansaires. I en els darrers anys hem vist revitalitzar-se alguns costums desapareguts, com l’elecció de la pubilla i la festa de Sant Antoni Abat. L’associació Amics de Berenguer de Saltells ha promogut, amb bastant d’èxit un «vestit tradicional», que de tradicional en té ben poc, però que ha tingut molta acceptació en alguns sectors i que, fins i tot, identifica la recentment creada colla de trabucaires.

Els canvis traumàtics que s’inicien als anys 60, comporten la pèrdua no només d’espais verges i d’edificis d’interès arquitectònic, sinó també de tradicions i costums. La recuperació de tradicions sempre conté aspectes discutibles, però veient l’èxit aclaparador que la passada de Sant Antoni té avui, benvinguda sigui i també la barretina negra. Conscients, com som, que la tradició l’actualitzem cada dia i que les coses prenen sentit en la mesura que li atorguem. Si ja sabem que a Cerdanyola gairebė ningu no va a cavall!