Artistes al Carrer

En itineraris anteriors ja hem parlat del carrer com un espai de comunicació, però havíem passat per alt alguns aspectes importants. En els darrers temps s’ha parlat molt d’arquitectura, ja que l’elaboració del catàleg de patrimoni i la pèrdua d’alguns edificis importants l’han dut constantment als mitjans de comunicació. Però si parlem d’art i de comunicació, segurament no hi ha altre aspecte tan rellevant com l’escultura pública i els noms dels carrers.

Quan Cerdanyola era «el poble del vi», també va ser el poble dels artistes. A través de les pàgines del Diari de Cerdanyola i de la revista Cerdanyola Cultura, fa temps que l’historiador de l’art Chema Romero està fent un repàs interessant a creadors dels segles XIX i XX vinculats a Cerdanyola. També hem vist com en els darrers anys lAjuntament ha promogut, a través de llibres, exposicions, homenatges i canvis en els noms dels carrers, alguns artistes il·lustres. De fet, els noms dels carrers de Cerdanyola són plens de noms d’artistes, i han estat atribuïts en èpoques històriques molt diferents i amb motivacions molt diverses.

Antecedents

El casc urbà de Cerdanyola es remunta al primer terç del segle XIX, per tant, no és fins aquest moment quan apareixen els carrers, juntament amb la trama urbana. Més enllà d’algunes grans obres arquitectòniques que ens va dur l’estiueig, l’art no va aparèixer al carrer amb una entitat forta fins la restauració de la democràcia.

Tot i així, hi ha alguns elements anteriors destacables. Entre els desapareguts, val la pena esmentar una placa que hi havia al carrer de Francesc Layret (actual avinguda de Catalunya), amb una atribució poc clara a Josep Viladomat, ja que l’escultor Francesc Juventeny és qui la va cobrar.

La placa, amb un relleu que representava una lleona ferida, duia el nom del carrer, acabat de batejar en un acte public multitudinari, al qual va assistir el futur president de la Generalitat Lluís Companys i Jover. Evidentment, parlem de l’any 1931, ja que després de la Guerra Civil va dur un nom menys honorable i original: avenida del Generalísimo Franco. Layret, advocat laboralista assassinat pel sindicat lliure, per raons obvies, no feia patxoca en els anys grisos de la dictadura. Amb el nom, també va desaparèixer per sempre la placa.

Una altra placa, de signe contrari, es va perdre amb la democràcia. Sense cap grana artística, ens recordava les víctimes de la Guerra i, com era habitual, es trobava a la façana de l’església. No tenia res de destacable, més que els noms en bateria, i és normal que fos retirada pel sentit partidista, ja que, no cal dir-ho, les víctimes eren només d’un dels bàndols implicats. No obstant això, és una llàstima que no s’hagi guardat. La damnatio memoriae és tan forta que habitualment s’esborra tot rastre fisic, igual que van fer els franquistes. Ara, un petit monòlit amb la inscripció “Al germà que estima el germà”, s’acosta més a la idea universal de la tolerància i, el més destacable, anònima, ja que no es refereix a cap personalitat concreta; es troba davant del temple, i va ser col·locat el 1987, obra de l’escultor local Josep Garriga.

Un cas curiós és el monument inacabat a la República, del qual l’escultor Josep Viladomat va exposar una maqueta el 1931. Havia d’erigir-se a la plaça de Sant Ramon, que acabava de canviar el nom pel de plaça de la República. Pel motiu que fos, encara no aclarit, el monument no es va fer, però avui en dia podem veure un altre monument improvisat a la mateixa plaça. Es tracta d’unes pedres apilades que, segons Albert Lázaro, formaven part de la base del monument.

Quan es va fer la remodelació que l’aspecte actual a la plaça, a principis de la dècada de 1980, es van recuperar les pedres i es van situar en l’emplaçament actual.

És ben conegut que a la dècada de 1960, els carrers del nou barri de les Fontetes van ser batejats amb noms de pintors. Però abans que les Fontetes deixés de ser un parc per passar a engruixir la llista de malifetes urbanístiques del franquisme, dos artistes rellevants ja donaven nom a espais públics de Cerdanyola: el carrer de Togores, antic carrer del Bon Mot que es va dedicar -el 1931- al famós pintor nascut a Cerdanyola, i la plaça d’Enric Granados, on era la casa on havia estiuejat el músic. Aquesta casa, coneguda amb el nom de Brugarolas, era una obra modernista de l’arquitecte municipal Eduard M. Balcells Buigas de 1907, i una placa a la façana recordava les estades del famós músic al poble. La placa es va perdre quan la casa va ser enderrocada, a la dècada de 1970. Tots tres (Togores, Granados i Balcells) havien estat, d’alguna manera, vinculats a Cerdanyola, a diferència dels pintors de les Fontetes. Balcells tindria el seu carrer força anys després, el 2000, i una placa commemorativa a la façana de la casa consistorial l’any 2002.

Entre els que queden dempeus, destacarem La Pregària de l’arbre, que es troba al costat de l’edifici de l’Ajuntament, i que consisteix en un plafó amb rajoles sobre un monòlit de pedra on hi ha escrit el vers homònim. Data de 1967, i ens recorda quan l’Ajuntament celebrava la Festa de l’Arbre, darrerament recuperada. La festa té l’origen a la província de Cáceres, i es va celebrar a Catalunya per primer cop el 1892. Podem trobar monu ments similars a diversos pobles de Catalunya, amb el mateix poema, des dels anys 30, quan la celebració es va estendre a tot el país reivindicant els valors socials i ecològics dels arbres.

L’empenta democràtica

L’Ajuntament democràtic, segurament per acumulació dels deutes morals pendents, ha estat prolific amb dedicatòries als artistes. Aixi, el 1997 el malsonant carrer de la prolongació Flor de Maig passava a anomenar-se carrer de Sebastià Garriga, coincidint amb l’homenatge que es va fer a aquest músic local i impulsor del ball de gitanes. També es va instal·lar una placa commemorativa a la seva casa del carrer de Sant Ramon, obra del seu fill, l’escultor Josep Garriga, de qui ja hem parlat en referència al monòlit de la plaça de l’església.