La ciutat de l'aigua

Vista de la riera de Sant Cugat

Ca n’Olivé conserva les restes d’un antic sistema de desguàs que és visible en alguns llocs del poblat, i Can Xercavins destaca per l’espectacularitat d’un pou d’obra i amb base de fusta que va funcionar entre els segles IV i III aC. i del qual actualment es conserven 11 metres de fondària.

També les masies, que van caracteritzar el paisatge local abans de l’agrupament urbà, són properes a aquests cursos d’aigua o bé a d’altres més secundaris. Sens dubte, el tòpic que sense aigua no hi ha vida és fàcil d’assumir i d’exemplificar.

Més enllà dels rius i rieres, perfectament visibles, encara que el seu contingut actual sigui polèmic, al paisatge local hi ha diversos elements que ens parlen de la importància de l’aigua i de la interacció amb l’home al llarg de la història.

L’aigua al camp

L’aigua no és només una necessitat vital dels humans, també ha estat necessària per al bestiar i els conreus, i utilitzada com a font d’energia, ja directament o bé en forma de vapor. En època medieval, el riu Sec (llavors anomenat riu de Saltells) era molt prolific en molins, i també hi ha constància que al s. XVIII hi havia, al menys, un molí paperer a la riera de Sant Cugat.

Entre els testimonis de vida camperola prèvia a l’agrupament urba que s’inicia al s.XIX, hi ha continues al·lusions a l’aigua. Només cal una passejada per algunes masies per descobrir-ne. Així, Can Serraparera conserva una bassa amb el safareig i l’ entrada a una mina, tot i que el testimoni més interessant és l’antic moli, rehabilitat per a oficines i aules al principi de la dècada de 1990. Tot i que en la reforma no es va documentar l’edifici, l’existència de molins en aquesta zona data, com a mínim, del s.X.

Ara per ara aquesta és l’única resta construïda i visible que queda a Cerdanyola de l’activitat molinera.

La propera Cordelles compartia amb Can Serraparera des d’antic l’ús d’un ric complex d’aigües subterrànies, com demostra un acord de 1832 entre els propietaris d’ambdues finques sobre sobre l’ús d’aigua de la mina de Can Cordelles. L’ús de les aigues del mas Cordelles venia d’un establiment emfitèutic atorgat el 1477 a Joan Bernat de Marimon, llavors senyor d’aquesta finca rústica, que li permetia prendre i conduïr les aigües del riu Sec, les del torrent d’en Borrell i les d’una font que passava per la quadra de Cordelles, destinades al reg de les seves terres.

Els habituals pous encara són visibles a Can Xercavins i a Can Xarau, per esmentar-ne alguns, i les obres a qualsevol d’aquests edificis revela antigues obres de canalització i desguas que l’abandonament dels usos agrícoles i l’arribada de l’aigua corrent van deixar en l’oblit. Però l’exemple més singular per a la conducció d’aquest liquid vital que ara per ara podem contemplar a Cerdanyola és el mític aqüeducte de Canaletes. Desconegut per a la majoria, la memòria popular li ha atribuït una falsa factura romana, però en realitat, tot i que de data incerta, és molt més modern, potser fins i tot del s.XIX sense descartar un origen més antic. Es troba enmig d’una propietat privada i mai no ha estat estudiat, però podria haver tingut tan atribucions de transport per al reg com algun vincle que desconeixem amb el proper rec Comtal de Montcada.

No podem oblidar que Collserola i el Valles van proveir d’aigua la ciutat i el pla de Barcelona durant segles. Encara avui, les aigües de la riera de Sant Cugat, s’usen per regar les hortes que acull la seva llera, com a testimoni del que fins no fa massa era una activitat extensiva habitual.

L’aigua a ciutat

Amb l’agrupament urbà, les coses van canviar. Van proliferar les canalitzacions, les fonts publiques i els pous privats als patis o interior de les cases. Un d’ells ha estat recuperat a Can Feliu del Canto, rehabilitada com a bar-restaurant, i es pot veure a l’interior de la casa, molt a prop de l’entrada principal des del carrer de Sant Ramon.

La masia de Can Serraparera, amb la bassa d'aigua, a principis dels anys 80

Molt a prop, a la cantonada del carrer de Sant Camil amb el de Zurbano, hi ha les restes d’una antiga estació distribuïdora d’aigües que, provinents d’una mina subterrània, repartia per la Cerdanyola de Dalt.

El desenvolupament urba en dos nuclis ben diferenciats, el de Dalt i el de Baix, posava al descobert dos móns molt diversos una Cerdanyola pagesa i una altra dels estiuejants, de la industria i dels serveis. La frontera no era, doncs, només fisica, però si algun element establia la frontera geogràfica i psicològica entre aquests dos mons era el riu Sec a l’alçada del pont Vell, el més antic de la Cerdanyola urbana.

La font de Can Tiana

El riu Sec, al seu pas pel casc urbà

Les torres d’aigua també van proliferar en l’arquitectura local. Moltes cases havien construït torres elevades on ubicar els dipòsits per donar més pressió a l’aigua. Un de molt característic era el de Can Cabot, destruït fa pocs anys, que va ser un dels llocs definidors de l’skyline del carrer de Sant Ramon durant molt de temps.

Però l’aigua tampoc no es pot desvincular dels aspectes sanitaris. Fer arribar l’aigua als nuclis habitats era indispensable per evitar la propagació d’epidèmies. El colera, freqüent durant el s XIX, va fer que l’Ajuntament decretés diverses mesures preventives el 1884 i que s’instal·lessin diverses fonts públiques al llarg del casc urbà. A principis del s.XX hi ha constància dels primers safarejos públics i una normativa urbanística de 1938 -en plena guerra civil- establia per a les noves construccions que tot edifici habitable tingués al menys un bany o dutxa, un WC i un safareig i l’aigua indispensable per a aquests serveis.

Actualment no queda cap dels antics safarejos públics. El darrer en desaparèixer era al torrent dels Gorgs, al final del carrer de Sant Ramon. Va ser dissenyat per l’arquitecte municipal Eduard M. Balcells el 1935 i quan es va destruir, el 1995, portava molts anys abandonat.

L’esbarjo i les «aigües sanitoses»

Des d’antic, molts cursos d’aigua estaven lligats a llocs sagrats. L’atribució a les aigües de propietats màgiques o saludables va convertir mines, fons i rius en llocs de trobada. La mitologia i la cultura popular són plenes de personatges màgics i fantàstics lligats al món de les aigües, que també són marc de moltes llegendes.

La bassa de Cordelles ja era utilitzada com a lloc d'esbarjo abans de 1930

Al segle XIX, el termalisme i els balnearis es van posar de moda entre les classes benestants barcelonines, que fugien d’una ciutat ofegada per constants epidèmies. Les fonts van ser un dels objectius més buscats pels estiuejants que venien a Cerdanyola, i els camins que hi conduïen eren el marc freqüent d’excursions. Un inventari de les fonts locals més importants el va publicar Manuel Mogas a la revista “Sardanyola” durant els anys 60, amb la informació inèdita que Jaume Mimó havia recollit anys abans. Va ser publicat en forma de petites fitxes, cadascuna en números diferents de la revista, i ara per ara és l’únic inventari de què disposem, a part de les de Collserola, recollides en diverses publicacions sobre la serra. Durant gairebé un segle, les fonts van ser l’objectiu de múltiples caminades i de postals per enviar a la família, com a expressió d’aquella Cerdanyola encara salvatge que era fins no fa massa dècades.

Les Fontetes va ser una zona d’esbarjo molt concorreguda, tant per als foranis com per als locals, fins a la seva urbanització a la década de 1960. El topònim ja és per si mateix indicatiu, i va ser un marc habitual de festes, trobades i aplecs. Antigament -ens diu Manel Mogas- hi brollaven diferents manantials d’aigua, però posteriorment es van fer convergir en un sol broc. Avui, només 37 anys més tard, ens sona gairebé a ciència ficció com Mogas defineix la qualitat de la font «És un aigua molt sanitosa. Els estiuejants van donar un us lúdic a les fonts, diferent de l’ús més practic que habitualment n’havien fet els locals. I també van ser els estiuejants els qui van introduir un altre ús civilitzat a l’aigua les primeres piscines. La bassa de Cordelles, punt de distribució d’aigües subterrànies, va començar a ser utilitzada com a zona de bany molt abans que la zona es convertís en parc recreatiu, a la dècada de 1930. Les piscines publiques vindrien bastant més tard.

Les Fontetes també va ser un punt d'atracció dels estiuejants

Vista de la Font de Sant Pau

Pous i dipòsits

Els pous i dipòsits també eren típics ens els patis de les cases dels estiuejants, especialment en zones aïllades com Montflorit i Can Cerdà, on l’aigua corrent ha hagut d’esperar el final del s.XX i on encara són freqüents. Un d’ells es pot visitar als jardins de Ca n’Ortadó. En menys de quatre dècades, tant la qualitat com la quantitat de les aigües subterrànies ha anat disminuint. Avui no seria gens recomanable fer un glop de cap lloc que no tingui aigua corrent. L’augment espectacular de les zones urbanitzades i les canalitzacions modernes per recollir les aigues pluvials, han reduït el volum de filtracions que aporten cabdal als nivells freàtics. Per tant, segurament, parlar avui de la Cerdanyola de les aigües és més un fet històric per reflexionar que no pas una realitat, igual que el mite de la Cerdanyola del vi. Per molt que ens ho pintin de verd, el panorama és més aviat gris.

Visita del general Franco amb motiu de la riuada de 1962

Un món d'ensurts

També l’aigua ha estat motiu d’ensurts, en més d’una ocasió. Encara resten en la memòria de molts cerdanyolencs i cerdanyolenques les riuades de 1962. Tot i que Cerdanyola no va ser especialment perjudicada, els lligams amb poblacions properes com Sabadell, Montcada i Ripollet van dur més d’una desgràcia a famílies locals quan el Ripoll va mostrar la seva força. Fins i tot l’ocasió va merèixer la visita i la pietat del cap d’estat, el general Franco.

Més llunyanes en el temps, i gairebé perdudes en la memòria, queden altres anècdotes com la que explica la Sra. Mercè de Can Xarau sobre les inundacions que es produïren al “sot de Can Xarau” (a l’entorn de l’actual Carrer de Santa Anna), un terrenys que van ser urbanitzats a la d’ecada de 1920 amb les “cases barates” típiques de la dictadura de Primo de Rivera, pensades per als treballadors de la llavors floreixent Uralita. La zona era víctima freqüent de les crescudes del riu Sec, i els habitants es veien obligats a refugiar-se a la masia en més d’una ocasió.

Una altra anècdota ens parla del fort temporal que, el 1926, es va endur el pont de la carretera de la Granja (actualment carretera d’Horta) que creuava el torrent de Valldaura.