Noblesa Obliga

("El Diari de Cerdanyola", Febrer 2002)

Els temps canvien, però no tant. El nostre imaginari ens imposa una visió lineal del temps: de pitjor a millor, és a dir, a la prehistòria érem uns arrossegats, pobrets i incults i ara hem assolit el màxim esplendor intel·lectual i social. Som la pera, vaja. Però fent una ullada critica a l’entorn és fàcil adonar-se que les coses no són així. La riquesa i el poder són en mans d’uns pocs (com sempre) i la marginació social és un fet estès (igual que abans). Per posar un altre exemple gràfic, si bé és cert que mai la cultura i l’ensenyament no havien estat tan a l’abast de la gent com avui (al món occidental, és clar), només cal veure les estadístiques de quins són els programes més vistos per TV per tal de desenganyar-se sobre la incidència social d’això; o bé fer una ullada de quins són els temes preferits de conversa de bona part de la gent o, simplement, fer una enquesta preguntant qui era Ghandi (per dir algú). És interessant, també, analitzar alguns dels paradigmes molt estesos i assumits, com ara la visió perogrulla del terrorisme, el simplisme amb què s’aborden els moviments mal anomenats radicals i, per què no dir-ho, la naturalitat estúpida amb què se sol tractar la dinàmica social. Sens dubte vivim un moment històric conservador i retrògrad, i dic això amb el convenciment que s’estan perdent molts dels guanys socials aconseguits a través de sang, tortures i anys de presó i sacrifici de moltes persones.

Em satura la constant manipulació que es fa des dels mitjans i les idees que, moltes vegades, es transmeten de manera subliminal. Només cal repetir mil vegades cada dia per TV que nacionalista és el mateix, perquè al cap d’uns mesos la gent et miri malament si expresses determinades opinions que abans es consideraven normals. Només cal ensenyar determinades escenes de violència al carrer perquè bona part de la gent assumeixi que el moviment antiglobalitzador es basa en trencar aparadors i enfrontar´se a la policia, per posar un altre exemple.

En definitiva, es tracta d’oblidar que aspectes avui tan trivials com la jornada de 8 hores, les vacances pagades, els contractes indefinits, la sanitat i l’educació públiques i gratuïtes no són dons de Déu, sinó terreny guanyat als poderosos per gent que, en el seu dia, va ser titllada de terrorista. I no oblidem que Ghandi, pare de la no-violència, també era nacionalista i avui es consideraria antisistema a qualsevol persona que actués igual que ell. I amb això només vull dir una cosa: no perdem el sentit de les paraules ni la intencionalitat de qui les usa. O aviat correrem el perill de ser acusats de terroristes i antisistema si protestem per un peatge injust o portem la lluita més enllà d’un camp de futbol.