Relativitzant

("Diari de Cerdanyola", novembre 2000)

A vegades ho fem tot tan relatiu que al final les coses perden sentit. Pensava això l’altre dia veient unes fotografies antigues de Cerdanyola. En elles s’hi veia una imatge inèdita: la fam de la postguerra en les cares d’uns infants camuflada per un entrepà franquista. Pensava que oblidem massa depressa. Oblidem cares i noms, o bé els relativitzem. “És el passat” i cas tancat.

Arribem a relativitzar tant que fins i tot un alcalde socialista de Barcelona va lloar la figura de l’exalcalde franquista Porcioles quan aquest va morir. Home... entre poc i massa, no? Encara podem passejar per Barcelona i espantar-nos amb la ciutat que aquell home ens va deixar, un prohom del règim feixista que ara resulta ser un demòcrata de tota la vida. Més relativa encara és la figura de Juan Antonio Samaranch, actual president del COI. Un altre col·laboracionista que va ocupar càrrecs de responsabilitat al règim franquista, durant el qual va fer sucosos negocis (mireu la Ciutat Meridiana, per exemple), i no passa res. Em pregunto què passaria si el president del COI fos un exnazi... Europa es quedaria tan tranquil·la?

Un cas que semblava de manual. Fins i tot els no tan grans recordem les imatges bestials que ens arribaven de Xile als anys de la dictadura de Pinochet. Però ara resulta que... tot és relatiu! I aquest senyor campa (amb relativa tranquil·litat això sí) pel seu país. Fins i tot el president de l’Estat espanyol i la seva camarilla semblaven posar pegues a la seva extradició... els mateixos que s’estiren els cabells davant els atemptats d’ETA, els mateixos que remenen la merda ben remenada d’Euskal Herria, els mateixos que s’abracen a Arafat (que no era un terrorista???) i li diuen que seran els primers a reconèixer l’Estat palestí. Algú ho entén?

I la senyora Tatcher, tan demòcrata ella que fins i tot va ser repetidament escollida democràticament com a primer ministre d’un estat molt democràtic. La “Dama de Ferro” que deixava morir presos de l’IRA en vaga de fam abans de reconèixer el seu estatus de presos polítics, que es va passar pel forro tots els miners de Gran Bretanya i els va plantar cara suportant més d’un any de vagues. Tan demòcrata ella, que defensava Pinochet, que resultarà ser tan demòcrata com ella.

I és tot tan, tan, però tan relatiu, que al final ja no sabem què vol dir ser demòcrata, ni ser d’esquerres, ni ser tolerant... i és que relativitzant es va a Roma.