Assumir l'Anormalitat

(Diari de Cerdanyola, març 2002)

Cada generació rebem dels nostres antecessors una herència que no té res a veure amb la genètica. Rebem un paisatge, un món sencer per a nosaltres, tal i com els nostres avantpassats han volgut que sigui; rebem el resultat de processos històrics complexos, de lluites pel poder, de solidaritats i d’intoleràncies...

De petits l’assumim i l’entenem com a «normal», perquè és el nostre temps, el nostre paisatge. Amb el pas dels anys nosaltres anem canviant, i el nostre temps també. Però poques vegades fem projeccions amb la voluntat i la curiositat per captar aquesta dimensió històrica amb ulls intemporals. Els de la meva generació, hem conegut una Cerdanyola urbana, però els de generacions anteriors van conèixer un poble ben diferent. Els qui ens han precedit han vist un riu Sec net que era una riera estacional, i una zona verda que es deia Fontetes.

Ja fa anys que algú, en nom de no sé què, va decidir que les coses havien de ser diferents, i ara, que en veiem el resultat, és quan podem practicar aquest excercici d’intemporalitat, veure-ho en la seva dimensió històrica.

Hi ha gent que diu que tot això és el resultat del progrés, però permeteu-me que pensi que tot això és el resultat de les coses pensades amb el cul a la recerca del benefici immediat d’uns pocs.

M’explicaré amb un exemple ben clar i universal, aplicable arreu del món. Els rius són el resultat del cicle de l’aigua, i el que fan és conduir-la fins al mar. Però ara, molts rius, quan arriben al mar, ja no duen aigua, sinó un liquid que quimicament és una altra cosa. Llavors, les administracions fan grans inversions en depuradores, que converteixen aquest liquid novament en aigua i, a més, potable.

Després, presumeixen d’ecologistes en funció del nombre de depuradores que han fet. Però ningú no ha pensat -vull creure que si- que el procés normal seria que al riu hi arribés aigua. Algu ha pensat senzillament a no embrutar-los? Hem assumit una cosa que fa cent anys hauria semblat una bajanada impossible. I convivim amb els nostres rius-claveguera que serpentegen travessant autèntiques ciutats plenes de progrés i de benestar, amb els seus blocs de pisos, la seva al·luminosi, els sous mal pagats de sempre i una boira a la qual -eufemisticament- anomenen aire.

Però aneu amb compte, perquè si us queixeu diran que sou comunistes o, com a mínim, una colla d’exagerats alarmistes perquè, en definitiva, Espanya va de puta mare, i que és el que la gent vol.

I, tranquil-lament, cada mati ens llevem com si res no passés. Amb la nostra immensa capacitat d’assimilar la merda, em pregunto què no veuran els que vindran després. En tot cas, sempre tindrà una part positiva: el racisme haurà dessaparegut, perquè tots i totes serem de color verd. I serà normal!