El Més Difícil

(Diari de Cerdanyola, abril 2001)

El més fàcil és tancar-se entre quatre parets perquè veure el món, tot sencer, ric en tonalitats, llengües, climes, cultures i maneres de viure, ens obligaria a pensar. El més fàcil és fotre fora els immigrants, que “ens prenen el que és nostre”, sense que ens plantegem per què i com tenim el que tenim i ells no tenen res. El més fàcil és fer-se fort en la pròpia misèria cerebral i castigar durament, mostrant sempre qui mana, als qui no pensen igual, fins i tot en que es diu defensar, fins i tot en nom de la llibertat, emparats en els vots de la comoditat que els justifiquen i sostenten. El més fàcil és deixar-se endur per baixos instints, deixar-se corrompre per diners, per poder, perquè sí... i després criticar els qui fan el mateix. No és més demòcrata qui més crida contra ETA, només fa més soroll.

Ja deia un filòsof de la Grècia clàssica que l’home és com un ruc amb dues alforges: una la du al davant, carregada amb els defectes dels altres, i l’altra la du al darrera, carregada amb els propis defectes; per això veiem sempre només els defectes dels altres i mai els nostres.

El més difícil... el més difícil és sempre esforçar-se a acceptar la diferència i integrar-la en la nostra vida. La diferència de criteri, la diferència cultural, la diferència religiosa, la diferència política, la diferència sexual... perquè la diversitat és un reflex del món (afortunadament, la Coca-Cola encara no ha arribat a tot arreu). El més difícil és esforçar-se a dur a la pràctica allò que se suposa que es defensa. El més difícil, ara i abans, és ser demòcrata, i acceptar que la societat respiri democràcia de dalt a baix. I no és més demòcrata qui té un càrrec polític ni qui jura més vegades la Constitució. I tots aquells que viuen de la democràcia però que l’han convertit en el que és, hauran de veure okupes, nazis, bombes terroristes i gent sense sostre a dojo, perquè són els seus fills polítics, els fills d’una societat inflexible davant del capital, que posa una línia molt clara entre els que tenen i els que no tindran mai res. I els diran “radicals”, quan avui el més radical és ser demòcrata, és apostar pel diàleg i el respecte a la vida, és ser capaç de no creure’s superior a ningú per tenir un zero més en un sou de merda. Ser demòcrata és prendre partit per la justícia sense cognoms, igual per a tothom, aquí i a Belfast, a Washington i a Sudàfrica. Ser demòcrata no és només estar dins de la llei. Si la democràcia fos persona, ja hauria presentat una denúncia per maltractaments. Qui no ho veu és cec, i qui no ho vol veure és un irresponsable. Els fruits del que estem sembrant, els recollirem tots, i la culpa, com sempre, la tindran els més febles.