Qui ens guia?

("L'Orlandada" - El Diari de Cerdanyola, Juliol 2000)

Darrerament hem viscut una proliferació de guies de Cerdanyola, bàsicament comercials, però que inclouen també informació diversa de serveis, entitats i institucions. Si alguna cosa destaca en totes, tot i la diferència de formats, dissenys i estructura, és la poca professionalitat amb què estan fetes. Potser algú ha pensat que fer una guia no deu ser tan dificil, però segurament no ha pensat que una guia ha de ser, per sobre de tot, útil.

Aixi, fa uns dies vaig consultar la “Guia activa d’imatges” per localitzar una acadèmia d’anglès, però en trucar al telèfon indicat em van respondre en castellà barroer: “Ni sé inglés ni tengo ganas de aprenderlo”. I van penjar. Vaig deduir que el número estaria malament, és clar, però en consultar la “Guia groga” vaig comprovar que hi constava el mateix número erroni. A un altre lloc em van dir que feia dos anys que tenien el mateix número i que no eren cap acadèmia d’anglès. Anem bé.

I si parlem de continguts, n’hi ha de tot, des de qui situa el Servei Local de Català dins de l’apartat “Ajuntament” (quan pertany a la Generalitat), a qui ha rebatejat la “Colla de Gitanes” com a “Colla de Gigantes” i l’Esbart Dansaire Sant Marçal com a “Esbart Dansa Marçal”. Tot sigui per facilitar-nos les coses.

Ara bé, el millor, amb diferència, és el “Planol de Cerdanyola del Vallès” editat per Publicidad y Reclamo COPYD. No té desperdici, perquè el joc consisteix a descobrir on no hi ha cap errada. D’ortografia millor no parlar-ne, perquè accentuar “Pietát” té tela (de fet, aquest plànol parteix d’un concepte innovador respecte a l’accentuació: “fot els accents com vulguis i on et roti”), També ens regala carrers nous, com el de Josep Panre i el de la Guinesta, o castiga els progenitors de personatges famosos com Benito Pérez Galdós, omitint, en aquest cas, el cognom del pare, resultant així la plaça de Benito Galdós; o Francesc Layret, a qui, familiarment, anomena “Francesc” i punt (per un altre cantó esmenta el carrer Layret). Aquesta empresa és, també, una fidel defensora del Catanyol, com podem comprovar en casos com el de “Avda. Espanya” o del “Carrer de Sant Ramón” (bé, abans ja hem parlat dels accents). Un cas curiós és el d’Adam i Eva, als que separa en dos carrers: el carrer d’Adam, per una banda, i el carrer d’Eva, per una altra.

En definitiva, un batibull! Sembla fruit d’una juguesca: “A que no tens pebrots de fer una guia de Cerdanyola?”, “Que no? Ara veuràs!”. Un altre aspecte que em preocupa és que les paguen comerciants i empreses, als quals, francament, inversions com aquestes no donen gaire bona imatge. Potser seria una bona idea editar una guia que ens guii per les guies. O millor encara, que els qui les paguen exigeixin més professionalitat als editors. I encara millor: qui no sàpiga fer una guia com Déu mana, que es dediqui a altres menesters.