La natura, a la fí, domesticada

En un altre sentit, hi ha l’actual parc de la Riera, que és un espai restaurat, és a dir, degradat primer i posteriorment recuperat com a zona verda.

La riera de Sant Cugat és, com deiem el més anterior, la frontera psicològica que separa Collserola (la part «natural») de la plana (la part humanitzada, construïda), per tant, la seva restauració va ser un fet encertat i més important del que sembla, especialment avui quan la mentalitat «urbanita s’entesta a cobrir cursos fluvials. Una curiosa manera de voler dominar allò que té les seves pròpies lleis i que no entén de ciment.

Aquí no farem “leña del arbol caído”, ja que no és l’objectiu d’aquesta sèrie de reportatges. Però si esmentarem, perquè ens toca de ben a prop, el cas dels desapareguts parcs de les Alzines i de les Fontetes, creats per l’Ajuntament a la dècada de 1940. Vint anys més tard, les alzines van ser tallades i a les Fontetes van quedar, enmig d’una zona densament urbanitzada, uns pins majestuosos. Salvats per la campana, encara els podem veure com a testimoni del que havia estat una zona d’esbarjo molt coneguda en l’àmbit metropolità i que va ser la delicia d’estiuejants, foranis i locals durant molt de temps.

Un element que, tot i tenir el seu valor intrínsec, traspassa el sentit del verd natural, és la famosa alzina de Cordelles. Curiosament, anomenada «centenària», igual que se l’anomenava a principis del s. XX i, per tant, potser caldria començar a pensar a canviar-li el cognom pel de “bicentenària”. O, millor, que algun expert ens n’aclarés l’edat real, si més no per curiositat. Els alzinars han anat cedint pas a les pinedes, i la de Cordelles ens recorda una plana que, ja fa molts segles, era plena de boscos. Per alguna cosa és el primer arbre protegit de Cerdanyola i declarat d’interès local per l’Ajuntament. Enmig d’una cruïlla, ens assenyala l’entrada a l’antiga ciutat jardí de Cordelles, que havia dissenyada Nicolau M. Rubió i Tudurí a finals de la dècada de 1920.

L'Alzina Centenària

La Festa de l'Arbre

La natura domesticada

Els espais verds que podríem anomenar "de nova creació", tenen orígens diversos. Dels antics estiuejants, queden encara clarianes verdes en el teixit urbà. Les torres enjardinades encara formen part del paisatge de Cerdanyola, tant les que responen a la concepció de la «ciutat jardí» noucentista com altres de més actuals lligades al fenòmen dels habitatges unifamiliars adossats que van començar a proliferar a la dècada de 1980. Verd privat, és cert, però verd en definitiva, que esponja un casc urba que comença a saturar-se de vehicles i habitatges-armari on vivim encaixonats. De fet, hem sacrificat gran part d’aquest verd privat que la història ens va llegar i al seu lloc s’aixequen majestuosos blocs de pisos o bé les ja esmentades casetes adossades. Per a alguns això és símbol de modernitat; altres enyoren aquella Cerdanyola on es vivia més tranquil. La majoria no es planteja res, només «fa números», potser perquè el que han conegut abans era pitjor. En tot cas, el canvi en el paisatge urbà és patent i respon a una nova conjuntura socioeconòmica en una Cerdanyola que fa temps va trencar els vincles amb l’estiueig.

Dels antics espais verds abans privats, Cerdanyola ha guanyat alguna petita plaça, com la de Jaume Grau i la de l’Institut Català de Col·locació (antic INEM) que, més que espais verds, caldria anomenar espais oberts. Potser les grans joies que ens queden com espais públics són el Turonet (actualment parc metropolità, amb més de 9 ha), els jardins de Ca n’Ortadó i l’antic «Cordelles Club» o Parc de la URALITA que, esperem, aviat sera un espai obert a la ciutat, després de sacrificar-ne un bon tros per fer l’accés nord.

Però qui negarà que els arbres són una de les riqueses més importants de Cerdanyola? Els nostres carrers en són plens, servant encara alguns indrets especials. Un d’ells, potser poc apreciat, és l’entorn de Ca n’Altimira (avui biblioteca) i, si bé es van perdre els polèmics plàtans de l’avinguda de Catalunya, ens queda un preciós tunel de verd -també de plàtans- a l’avinguda de la Flor de Maig. No és casualitat que a Cerdanyola tinguem una Associació d’Amics dels Arbres i el privilegi de gaudir d’un Manel Santoyo al capdavant (d’altra banda, potser un dels millors amics que un arbre podria tenir).

De totes maneres, la tendència a convertir les «zones naturals» en jardins o «natura domesticada» (com deien els noucentistes), ens hauria de dur a una reflexió. D’aquí poc perdrem el gran espai entre Cerdanyola i Sant Cugat (Centre Direccional) i fins i tot Collserola sembla esdevenir un jardi en una gran metròpoli més que no pas un espai natural. També el casc urba, tot i guanyar alguns jardins, a curt termini presenta un saldo negatiu si el comparem amb el sacrifici d’espais verds privats. El futur depèn de nosaltres i també la Cerdanyola dels nostres fills i néts si és que han d’assumir el verd com a color local.

El noucentisme de Ca n’Ortadó

Ca n’Ortadó és un espai prou conegut perquè forma part del Museu de Cerdanyola i els jardins són el marc ja habitual de diversos actes culturals i lúdics. Tot i així, no és un indret especialment concorregut els caps de setmana, quan són oberts al públic juntament amb el museu. El 1930, l’arquitecte J. Lloret va reformar l’espai, per convertir-lo en casa d’estiueig aprofitant unes construccions anteriors. Els jardins ocupen actualment una superfície d’uns 3.400 m2, tot i que originalment eren força més grans, i s’estructuren en diversos nivells comunicats per graonades. La vegetació actual és mediterrània, encara que fa molts anys hi havien hagut algunes espècies exòtiques. Un dels atractius principals són els estanys, fonts i brolladors que fan de l’aigua un element constant, i la zona boscosa que envolta el conjunt “ordenat” segons la mentalitat noucentista.

M. Assumpció Ortadó, la propietària des de 1968, va cedir els terrenys a l’Ajuntament el 1990 i actualment, a més de l’interès intrínsec del museu, els jardins són una de les principals zones verdes publiques de la ciutat.

Els plataners de l'Avinguda Flor de Maig

Jardins de Ca N'Ortadó

L’oblidada Festa de l’Arbre

La festa de l’Arbre a Catalunya es va celebrar per primera vegada el 1892 per iniciativa de Rafael Puig Wers el 1904-05 va començar com a Festa de l’Arbre Fruiter a Moia i, des d’alli, es va anar estenent a tot Catalunya, reivindicant els valors ecològics i socials dels arbres. Entre diversos actes, la festa solia anar acompanyada d’una plantada d’arbres a càrrec d’escolars i molts pobles van erigir un monument amb un poema conegut com la «Pregaria de l’arbres. A Cerdanyola aquest monument es troba al costat dret de la façana principal de F’Ajuntament, i la festa es va celebrar durant la Republica iel franquisme fins que, com moltes altres, va desapareixer als anys 60. Darrerament ha estat recuperada i l’organitzen els Amics dels Arbres i les Zones Verdes de Cerdanyola (http:l/www.lanzadera.com/alcornoque).

L’Alzina eterna

Situada a la plaça de l’Onze de Setembre, és, sens dubte, un dels elements més estimats i simbolics de Cerdanyola. Té una alçada d’entre 12 i 15 m i el tronc s’acosta als 4 m de gruix. Se li ha calculat una edat estimada de 150 anys, però caldria una analisi dendrocronologica per determinar-la amb exactitud El 1987, l’Ajuntament va crear una comissió ciutadana el treball de la qual va cloure amb la declaració com a Arbre d’Interès Local al Ple celebrat el 22 d’abril de 1988. En l’estudi que va elaborar la comissió, es destaca la importància de l’alzina de Cordelles com a signe d’identitat local.

Entre d’altres, es va prendre com a símbol dels jocs florals que organitzaven l’Ajuntament i el Servei Local de Catala entre 1989 i 1994 i de la setmana Cultural també fins el 1994; igualment, hi ha una entitat cultural que du el nom de l’Alzina. Progressivament, la «C» de l’escultor Salvador Mañosa ha anat fent caure en l’oblit el que durant molt de temps havia estat el símbol local per excel·lència.