La futura organització territorial de Catalunya

NÚRIA BOSCH | Diari Ara 29/04/2017

La futura organització territorial de Catalunya / GETTY

Últimament he participat en alguns debats sobre quina ha de ser la futura organització territorial de Catalunya si aquest país ha d’esdevenir un estat. Ens hem de preguntar quants nivells de govern o d’administració pública volem. En la construcció del nou estat l’organització territorial és un aspecte cabdal que incideix sobre el benestar dels ciutadans, ja que en funció de quina sigui aquesta organització els serveis públics es podran prestar millor o pitjor, amb més o menys eficiència, amb més o menys costos.

Si partíssim de zero a l’hora de dissenyar com s’estructura territorialment l’administració pública, el primer que hauríem de determinar és el grau de descentralització fiscal que desitgem per al sector públic. En funció de quines siguin les competències a descentralitzar, és a dir, els serveis públics que assignem a les administracions subcentrals, necessitarem que aquestes siguin de més o menys grandària poblacional. Per exemple, un servei com l’atenció hospitalària és millor, des d’un punt de vista d’eficiència econòmica (per a les economies d’escala), que el presti una administració superior al municipi, sigui comarcal o regional. Per tant, la determinació de les competències a descentralitzar ens portaria a fixar la grandària de les administracions subcentrals i els seus diferents nivells (municipal, comarcal, regional, etc.). El següent pas consistiria a determinar el finançament d’aquests diferents governs subcentrals.

El punt anterior és el que ens diu la teoria. També podem inspirar-nos en com s’organitzen altres països amb els quals Catalunya pot tenir similituds, sigui per grandària, sigui per potencial econòmic. Entre els països que tenim més pròxims destacaria Àustria, Suïssa, Dinamarca i Suècia. Amb tot, els dos primers, en ser països federals, tenen un nivell de govern intermedi amb capacitat legislativa que fa que no sigui un model traslladable a Catalunya. En canvi, al meu entendre sí que podem treure més lliçons dels casos danès i suec. És tracta de països unitaris, però molt descentralitzats i amb dos nivells de govern, el central i el local, però aquest últim amb dos esglaons d’administració, el municipal i el supramunicipal (regions a Dinamarca i comtats a Suècia).

Els municipis d’aquests països nòrdics són molt grans. A Suècia tenen una mitjana de 31.000 habitants i a Dinamarca de 55.000. Això s’ha aconseguit després de reformes que han fusionat diferents municipis per aconseguir economies d’escala i, per tant, guanys d’eficiència. Aquesta grandària els permet gestionar competències importants com ensenyament. Els municipis suecs gestionen des de l’educació preescolar fins a la secundària, i els danesos, escoles bressol i escoles de primària. Pel que fa als governs supramunicipals, tenen assignades competències en sanitat (atenció hospitalària), entre d’altres.

Ara bé, la nostra realitat és que no partim de zero, sinó que ja existeix una organització territorial i unes administracions que cal tenir en compte. Segurament les administracions més arrelades al país són les municipals, amb una llarga trajectòria històrica i sentit de pertinença per part dels seus habitants. Així mateix, tenim un gran nombre de municipis petits. A Catalunya hi ha 947 municipis, dels quals el 80% tenen menys de 5.000 habitants, aproximadament un 60% menys de 2.000, i el 35%, menys de 500.

Tot això fa que no puguem aplicar íntegrament ni plantejaments teòrics ni models d’altres països. Quina seria, doncs, l’organització territorial de l’administració pública més racional i eficient per a una futura Catalunya estat? Primer, per sota de la Generalitat hi hauria d’haver dues administracions bàsiques: el municipi i la vegueria (la llei 30/2010 en preveu 7). Aquesta última hauria de servir per descentralitzar serveis que ara presta la Generalitat, per exemple de caràcter sanitari (com fan les regions daneses i els comtats suecs) o serveis d’ensenyament. Segon, per la nostra idiosincràsia veig inviable portar a terme fusions de municipis com les dels països nòrdics, la qual cosa fa necessària l’existència de comarques o altres associacions de municipis (mancomunitats, consorcis) per obtenir millores d’eficiència en la prestació d’alguns serveis públics. I tercer, per evitar tenir massa administracions es podria prescindir de la comarca en les àrees urbanes, com en la conurbació de Barcelona, i òbviament s’hauria de prescindir de les diputacions provincials.

Finalment, apuntaria dos principis a tenir en compte. En primer lloc, l’estat català hauria de ser descentralitzat fiscalment. No cal enumerar aquí els avantatges de la descentralització, però està comprovat empíricament que apropant l’administració al ciutadà es guanya en eficiència i benestar, i també es permet una millor rendició de comptes dels polítics cap als ciutadans, ja que la proximitat facilita que aquests últims tinguin una informació més bona i més control sobre els polítics. En segon lloc, les administracions que gestionin volums importants de despesa pública haurien d’escollir els seus representants polítics per elecció directa a fi de millorar la rendició de comptes. Aquest principi s’hauria d’aplicar en el cas de les vegueries, si aquestes han de gestionar serveis que impliquin magnituds rellevants de despesa, i més tenint en compte que la llei 30/2010 preveu l’elecció indirecta dels consellers de la vegueria.

Unió Europea

PER QUÈ HEM DE VOTAR SÍ

Per tenir el nostre model territorial propi

Les vegueries substituiran les províncies, però encara no hi ha acord per determinar-ne el nombre exacte

La simplificació administrativa és un dels objectius del canvi de model

ANDREU MAS, el punt avui, 20/09/2015

Un dels grans temes de país que sempre han estat damunt la taula, a banda de la redacció d'una llei electoral pròpia, és el canvi en la divisió territorial de Catalunya. En aquesta, com en altres qüestions de fons, hi va intervenir el Tribunal Constitucional, que va tombar una primera iniciativa parlamentària.

L'any 2010, amb els únics vots dels partits que formaven el tripartit, la cambra catalana va aprovar una llei de vegueries de Catalunya que no es va arribar a desenvolupar.

Malgrat tot, aquest és el punt de partida de la divisió territorial d'una Catalunya independent. Segons recull Elclauer.cat (un web amb informació sobre el procés proporcionada per diverses entitats relacionades amb l'estat propi), en una Catalunya independent l'administració substituiria les quatre diputacions provincials per vegueries. Ara bé, el conjunt de partits sobiranistes no acaben de posar-se d'acord sobre el nombre de vegueries que hauria de tenir Catalunya. La llei del 2010 fixava que n'hi hauria set: l'Alt Pirineu i l'Aran, Barcelona, Catalunya Central, Girona, Lleida, Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre.

Ja en el tràmit parlamentari, fa cinc anys, CiU defensava que s'havia d'incloure la del Penedès, i els municipis de l'Alt Ter també reclamaven disposar d'identitat pròpia.

Així doncs, caldrà un debat a fons per determinar en quantes vegueries es consolida el model territorial català. També caldrà cercar l'encaix per a la singularitat que representa la Val d'Aran.

En qualsevol cas, l'aplicació d'un nou model territorial comportarà un terrabastall en l'organització política que coneixem. El catedràtic de ciències polítiques de la Universitat Pompeu Fabra Ferran Requejo explicava mitjançant l'Associació Catalana de Professionals que els nivells administratius s'havien de simplificar: en primer lloc, hi hauria l'àmbit municipal; després, un de supramunicipal, pensat sobretot per cobrir les necessitats dels municipis més petits, i finalment l'administració de l'Estat descentralitzada en vegueries.

En aquest procés de reforma desapareixerien les actuals quatre diputacions provincials, i no està gaire clar quin podria ser el futur dels consells comarcals, que fan feina a les comarques, però perden sentit a l'àrea metropolitana de Barcelona.

La divisió en províncies de l'Estat espanyol és una herència del segle XIX i no va canviar gaire amb la Constitució.

Un model del segle XIX

L'actual divisió territorial de l'Estat espanyol en províncies és hereva de la reforma administrativa que es va fer a Espanya l'any 1833. A finals del segle XIX es va decidir eliminar els anomenats corregiments i substituir-los per províncies, que es van articular a l'entorn d'una capital dotada dels instruments típics de l'Estat en aquell moment (una caserna, un jutjat i un governador civil). Les províncies, en aquella reforma, depenien directament del govern d'Espanya. Des d'aquella època, Catalunya va quedar dividida en quatre demarcacions, formades a l'entorn de Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida. La Constitució del 1978 va mantenir la divisió provincial, però el 1981 van deixar de dependre del govern espanyol perquè va dividir l'Estat en disset comunitats autònomes i dues ciutats autònomes. Les províncies constitucionals es van retocar molt poc respecte a les del 1833.

UNIÓ EUROPEA

Orígens de la Unió Europea

Otro factor de crecimiento para Europa Occidental fue su progresiva integración económica. Si las barreras al comer­cio internacional caían a escala intercontinental gracias a la mencionada sopa de letras comercial (OCDE, GATT, espe­cialmente), más drásticamente cayeron en Europa las barreras al comercio intracontinental con la progresiva formación de lo que hoy llamamos la Unión Europea, que comenzó llamándo­se Mercado Común Europeo (MCE) y teniendo un ámbito geográfico mucho más restringido. El MCE fue originaria­mente una unión aduanera. Su precedente más lejano y exito­so fue el Zollverein, la Unión Aduanera Alemana que se inició en 1834 y acabó por conducir, a través de un camino tortuoso y no exento de violencia, a la constitución del Imperio Alemán en 1871. El ideal de unión europea, por otra parte, puede re­montarse incluso al Imperio Romano, y desde luego al Impe­rio Germano Romano fundado por Carlomagno en el año 800. Otros antecedentes menos atractivos pueden verse en los efímeros imperios europeos de Napoleón a principios del si­glo xix y de Hitler durante la II Guerra Mundial.

El antecedente inmediato del MCE está en la unión adua­nera de Bélgica, Holanda y Luxemburgo establecida en 1948, comúnmente llamada Benelux. Su pronto éxito reforzó la fe en las rebajas arancelarias como estímulo al crecimiento económi­co. Por otra parte, en 1950 se creaba un mercado común euro­peo (el Benelux más Francia, Alemania e Italia) siderúrgico, la Comunidad Europea del Carbón y del Acero (CECA). En parte la CECA se debió al miedo que a los otros europeos les inspiraba el desarrollo autóctono de la siderurgia alemana. Sin embargo, el buen resultado y el espíritu de cooperación y en­tendimiento entre los seis países de la CECA facilitaron mucho las cosas para que se pensara seriamente en expandir el acuerdo al resto de los sectores económicos. Los esfuerzos en este sen­tido fueron coronados con éxito y en 1957 se firmaba en Roma el tratado de la Comunidad Económica Europea, la CEE, más conocida como Mercado Común Europeo, y un año más tar­de, un acuerdo de cooperación en materia de investigación y desarrollo de la energía nuclear, con el nombre de Euratom. En este último campo las economías de escala eran muy percepti­bles. Lo costoso de la investigación nuclear (que requiere la construcción de los carísimos reactores experimentales) hacía casi inviable su desarrollo en cada uno de los países europeos y totalmente lógico el que éstos pusieran en común sus recursos físicos y humanos. Pronto se vio que el mismo principio se aplicaba en el campo de la industria en general. Las economías de escala eran tales en este sector que las empresas ganaban en productividad al fabricar para un mercado tan grande como el de los Seis. La intuición de Adam Smith en 1776 de que «la di­visión del trabajo [léase productividad] depende de la extensión 'del mercado» se hizo cierta una vez más con el MCE. La cues­tión agrícola fue algo muy distinto: aquí las economías de esca­la no son tan claras y, por el contrario, los agricultores europe­os, capitaneados por los franceses, reclamaron y obtuvieron protecciones compensatorias contra la competencia de terceros países, que se añadían a la ya muy alta barrera arancelaria exte­rior del MCE. Esta política agraria ha producido los efectos opuestos a los logrados con la industra: rigideces sociales, altos precios de los alimentos, que requieren un diferencial añadido a los ya altos niveles salariales, y un notable perjuicio a la com­petitividad de la industria europea en el exterior. En definitiva, la agricultura se ha convertido en una rémora para el resto de la economía y de la sociedad europeas.

Inglaterra había sido invitada a tomar parte en las delibe­raciones que abocaron al Tratado de Roma, pero decidió reti­rarse. Durante los años veinte, Inglaterra había constituido la Commonwealth, una asociación de naciones teóricamente iguales, en sustitución del antiguo Imperio Británico. A partir de 1932, con la introducción de un arancel moderadamente proteccionista, había convertido la Commonwealth en un área de preferencias aduaneras que aspiraba a ser una asociación de libre comercio. Los aranceles preferenciales de la Common­wealth dieron a Inglaterra un último brillo de metrópoli impe­rial, lo que en muchos aspecto le reportó beneficios económi­cos, pero también le planteó serios problemas. A Estados Unidos no le hacía ninguna gracia la Commonwealth, y uno de sus objetivos en la posguerra fue que Inglaterra desmante­lara el complejo sistema de preferencias «imperiales». Lo con­siguió a medias y la cuestión provocó fricciones entre ambos países anglosajones durante mucho tiempo. Tampoco a los ve­cinos continentales de Inglaterra les caía en gracia la Com­monwealth. Fueron las «preferencias imperiales» las que per­suadieron a Inglaterra a abandonar su entrada en el MCE. Cuando se constituyó la Europa de los Seis y se vio fuera, In­glaterra respondió creando el Área de Libre Comercio Euro­peo (la European Free Trade Arca, conocida como EFTA) con tres países escandinavos (Dinamarca, Noruega y Suecia), Aus­tria, Suiza y Portugal. Era una asociación mucho más débil, en el sentido de que no tenía arancel exterior, que Inglaterra no podía establecer porque se lo impedían las «preferencias impe­riales». Tampoco incluía los productos agrícolas. Aunque otros pequeños países se unieron más tarde (Islandia, Finlan­dia, Lichtenstein, Groenlandia, Islas Feroe), Inglaterra no re­solvió sus problemas, porque seguían sus dificultades de ba­lanza de pagos y su crecimiento relativamente lento. De modo que menos de dos años después de crearse la EFTA, ya estaba Inglaterra pidiendo su ingreso en el MCE, aunque con condi­ciones, todavía por la Commonwealth. En 1963, De Gaulle les dio a los ingleses con la puerta en las narices, vetando su entrada mientras mantuvieran sus relaciones con el antiguo Imperio y sus exigencias de trato diferenciado. Los ingleses se tragaron su orgullo y volvieron a pedir admisión más humildemente en 1967. Otra vez los vetó De Gaulle, que parecía decir «por encima de mi cadáver». Y así fue, porque Francia no retiró su veto hasta 1969, después de abandonar De Gaulle la presidencia, y los británicos no fueron admitidos a negociar con la Comisión de la CEE hasta 1970, el año en que murió De Gaulle. Inglaterra, Irlanda y Dinamarca fueron admitidos como miembros de pleno derecho de la CEE en 1972. El éxito del MCE lo prueba de manera muy simple el episodio de la entrada de Inglaterra y la desbandada de la EFTA, la mayoría de cuyos miembros acabaron solicitando su ingreso en la CEE. Las subsiguientes adhesiones fueron la de Grecia (1981), España y Portugal (1986) y Austria, Suecia y Finlandia en 1995. En 2004 tuvo lugar una ampliación masiva de la UE con la incorporación de Hungría, Polonia, Estonia, Letonia, Litua­nia, República Checa, Eslovaquia, Eslovenia, Chipre y Malta [Hay (2003)]. La cola restante es larga; está encabezada por Turquía, país con el que las ^conversaciones, que serán largas y arduas, se han iniciado en 2005. Suiza, celosa de su tradicional independencia, va dando pasos encaminados a su integración también: en ese mismo año abrió sus fronteras a los habitantes de la UE, lo cual, entre otras cosas, la integra en el mercado la­boral del continente.

Gabriel Tortella. Los orígenes del siglo XXI. de. Gadir, Madrid, 2005. ISBN: 84-934439-6-4. 562 pp. Pp. 241-255.

Llarga vida a l'euro

08/01/12 - ECONOMISTA I POLITÒLEG - XAVIER FERRER / Diari El Punt Avui

Aquests dies es commemoren els deu anys de la posada en circulació de l'euro físic (ja feia tres anys que existia financerament), la moneda única europea, que va ser tan ben rebuda i que tan bona premsa ha tingut en la major part de la seva existència. L'efemèride, de ben segur que hagués estat celebrada d'una manera esplèndida si no estiguéssim immersos en la crisi financera i econòmica i també en la pròpia estabilitat de l'euro. Sigui com sigui, la gravetat de la crisi actual no ha d'eliminar els avantatges que ha suposat la creació de l'euro per als disset estats de la zona. Per a aquestes economies l'existència de l'euro ha suposat l'eliminació dels costos de transacció monetaris i de la incertesa en la variació dels tipus de canvi, fets que afavoreixen el comerç intracomunitari a les empreses i faciliten la mobilitat dels ciutadans.

La moneda única també incrementa la transparència de preus i per tant la competència i es redueixen els costos d'informació. La creació de l'euro va suposar la centralització de la política monetària en el Banc Central Europeu, que neix amb l'objectiu de mantenir l'estabilitat de preus (inflació per sota del 2%) i amb la garantia d'independència de la influència política. Tot plegat afavoreix que els agents econòmics reconeguin més fàcilment els canvis de preus i, per tant, prenguin decisions de consum i inversió amb millor informació. També, un context d'estabilitat de preus genera que els inversors no demanin primes de risc elevades com passava en situacions d'inflació alta. Ara, però, hem vist que l'increment de la prima de risc ha aparegut per la realitat del deute dels estats i les empreses, que no té res a veure amb l'euro, sinó amb el deute excessiu. Dins els inconvenients, s'hi situa la pèrdua de la política monetària per part dels governs o bancs centrals i, com a conseqüència, la pèrdua del recurs de devaluació per restablir la competitivitat exterior. Però la crisi actual, que ha posat en el centre del debat l'economia d'Occident i el deute acumulat durant els anys de bonança, està movent els fonaments del sistema econòmic i financer. S'ha tret la pols al que es va dir quan es va crear l'euro, que faltava acompanyar a la política monetària única, amb coresponsabilitat fiscal i pressupostària, aspectes sobre els quals s'ha reaccionat amb les mesures preses en el Consell Europeu del desembre. D'aquestes mancances i del fet que s'hagi estirat més el braç que la màniga pel que fa al deute, n'hem d'aprendre i hem de reaccionar. De fet, en el món globalitzat no té cap sentit plantejar-se que algun estat surti de l'euro o que pugui desaparèixer, fets que serien males notícies per a Europa i per a l'economia mundial. Esperem que els polítics i altres actors econòmics gestionin la crisi amb voluntat europea i estableixin un escenari que, pel bé de tots, permeti llarga vida a l'euro.

UNA CIRCUMLOCUCIÓ MENYS

A partir de dissabte que ve, el prefix telefònic de la província i el número de telèfon actual cristal·litzaran en un tot indissoluble que ja no podrà ser desarticulat. Que el prefix provincial deixa, de fet, de ser-ho, ho rubrica 1'a­nunci que, en el futur, als abonats els podran adjudicar telèfons que comencin no solament per 9, sinó també per 8. De manera que aquesta campanya d’anuncis que diu que el telèfon de Carmen Sevilla, de Galindo i de la teva Mare comença per 9 és veritat només de moment. Perquè si, d'aquí a un temps, Carmen Sevilla, Galindo o la teva mare sol-liciten una nova línia telefónica, pot ser que co­menci per 8. 0 per 6, el dia que tots els mòbils passin a tenir aquest número el primer.

A Catalunya, el canvi tindrà una conseqüència late­ral. Desapareixerà, d'un cop, una cantarella que ens ha acompanyat des de la mort de Franco, a les emissores de ràdio i de televisió. Encara avui -í fins divendres- quan s'anuncia un número de telèfon al qual l’oient o el telespectador ha de trucar per això o per allò, el locutor diu: «amb el 93 davant si truquen de fora de les comarques de Barcelona», o «amb el 973 davant sí truquen de fora de les comarques de Lleida», i així totes les variants. La cantarella tenia una variació: «si truquen de fora de la circumscripció electoral de...». La qüestió era no pro­nunciar la paraula prohibida: província. Convençuts els nous polítics emergents -antifranquistes, tant de dretes com d'esquerres- de la perversitat jacobina de les províncies, van reivindicar-ne la desaparició, fins i tot sota la fórmula maquillada de província única. Però passaven els anys i no eren capaços d^'eliminar-les. ¿Què calia fer? Un espavilat va tenir la idea. No en pronunciarem el nom. En una mostra més de la realitat virtual en què s'ha anat convertint aquest país, els locutors han parlat durant tots aquests anys de «comarques de...», com si evitant la paraula maleïda matessin el monstre. Dient «comarques de...» per comptes de «província de...» do­naven al somni rang de realitat.

Ha estat una hipocresia que no s'ha aturat ni davant de la incongruència que representa, per un autèntic co­marcalista, considerar la Selva una comarca de Girona o el Pallars Jussà una comarca de Lleida. A dreta llei, de comarques de Girona només n’hi ha una: el Gironès. Igual que de comarques de Barcelona només n'hi ha una: el Barcelonès. Considerar el Montsià una comarca de Tarragona, o l'Alta Ribagorça de Lleida, no és més que aplicar el patró provincialista, encara que sigui emmas­carant-ne el nom. Però la coherència no ha estat mai el punt fort dels fabuladors.

Des de dissabte, els nostres locutors deixaran d'in­vocar «els que truquen de fora de les comarques de...» perquè, amb independència del lloc des d^’on es truqui, el número de telèfon serà el mateix. Es il·lustratiu veure que, mentre mor el principal ús d^'aquest eufemisme ver­gonyós, les províncies continuen intactes, tan burocràticament vigents com el primer dia que un subordinat les va inventar, dures com el formigó armat í impermeables a les perífrasis.

Quim Monzó. Tot és mentida. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2000, 1ª ed. ISBN: 84-7727-290-5. 254 pp. Pp. 122-123.