1. El relleu

Concepte de relleu

Conjunt de formes —muntanya, turó, altiplà, plana, delta, etc.— que accidenten la superfície de la terra. La descripció del relleu és pròpia de l'orografia. Un relleu és mesurat segons l'altitud o la distància vertical entre el cim i el nivell marí, i també per l'extensió.

Hom parla, per tant, de relleu major si té com a mínim uns quants centenars de metres d'altitud, i de relleu menor en el cas contrari, és a dir, quan no assoleix aquest mínim; els microrelleus tenen dimensions extraordinàriament petites. Els diferents tipus de relleu resulten principalment de l'acció de les forces endògenes i dels agents erosius.

Les forces tectòniques produeixen els plegaments (anticlinal, sinclinal), les falles (i en conseqüència els gräben i els horste), els fenòmens volcànics (cons, cràters, colades, etc.). L'erosió per la seva part ataca, destrueix i transforma els relleus preexistents; la seva acció és completada, en certa manera, pel transport dels materials detrítics i per l'acumulació d'aquells en altres indrets i creant, per tant, un altre tipus de relleu (un delta).

Es distingeix, doncs, entre relleu estructural i relleu d'erosió. Els relleus estructurals poden ésser primitius o directes (un volcà, per exemple) o derivats (un turó testimoni). Si un relleu manté el mateix sentit de la deformació tectònica és un relleu conforme: un mont correspon per exemple a un anticlinal, una vall a un sinclinal (relleu juràssic); un relleu d'inversió, contràriament, no guarda relació amb la forma estructural anterior: un sinclinal és més elevat que l'anticlinal, o, en altres termes, l'estructura de sentit negatiu domina la de sentit positiu (relleu prealpí).

Les formes de relleu modelades pels agents erosius depenen de la duresa més o menys gran de les roques, de les condicions climàtiques, i en definitiva de les diverses formes d'erosió: mecànica, química, de les aigües, del vent, del glaç, antròpica.

Muntanyes i alineacions muntanyoses

Una muntanya és qualsevol elevació natural, acusada i abrupta del terreny. La formació de les muntanyes té diverses causes: els plegaments tectònics, les erupcions volcàniques o l'erosió causada sobre part de les masses sedimentàries en són les més característiques.

Perquè una elevació pugui ser considerada muntanya ha d'existir una diferència de nivell important entre la base i el punt culminant, almenys d'uns centenars de metres. Elevacions poc importants reben d'ordinari el nom de pujols o turons.

És menys determinant l'alçada total. Aquesta a tot el món es mesura (en peus o en metres) a partir del nivell del mar. Per extensió es dóna també el nom de muntanya als zones i comarques en general muntanyoses.

Al món existeixen moltes muntanyes, la major part d'origen tectònic. Les més altes i extenses són a la serralada de l'Himàlaia. Altres de molt importants són: els Andes a l'Amèrica del Sud, els Alps i els Pirineus a Europa, les Muntanyes Rocalloses a Nord-Amèrica.

Les de formació volcànica són nombroses a punts d'Àsia (illes del Japó i del Pacific Sud) a Europa (Itàlia), al nord d'Àfrica (Illes Canàries) i en general són de menys alçada que les serralades produïdes per plegaments.

Les produïdes per l'erosió –de l'aigua normalment- sobre terrenys sedimentaris són freqüents a les grans esplanades: la regió del Colorado a Nord Amèrica n'és el cas mes vistós. Es tracta normalment de muntanyes més baixes, però sovint molt escarpades.

ANEU A LA PÀGINA SEGÜENT: 2. Principals unitats de relleu i unitats hidrogràfiques: Àfrica