Embedded Files
Els problemes comercials han fet que s'adoptessin solucions de caire cooperatiu entre els diversos països del món, que han creat blocs comercials per eliminar rivalitats i fer un esforç unificat per aconseguir un desenvolupament econòmic sense crisis. Es poden remarcar cinc trets característics d'aquests blocs:
a) Unió duanera. L'intent d'integració econòmica mena a suprimir les traves duaneres. Aquesta integració comporta els avantatges propis de l'augment del volum dels mercats amb la possibilitat d'una especialització més gran i, per tant, d'un millor joc de les economies.
b) Redistribució industrial. S'espera que les indústries d'aquests blocs tendiran a repartir-se per tots els páisos per aprofitar els avantatges de cada un i que això contribuirà a eliminar diferències de productivitat i de nivells de vida.
c) Front comú. Quan augmenta el volum del mercat, el bloc que en resulta té una posició més forta per negociar amb els països que no en són membres.
d) Complementarietat i unió d'esforços. La unió és avantatjosa per als països amb una economia complementària, és a dir, països que són productors de béns diferents; però també es avantatjosa en economies de competència que produeixen el mateix tipus de béns, perquè unifica esforços en el mateix sentit.
e) Proximitat espacial. La proximitat facilita els intercanvis i la integració.
Un exemple de bloc comercial: el mercat comú de la Unió Europea
La creació d'una economia europea basada en un mercat comú no és una idea nova. Les primeres propostes arrenquen del Tractat de Roma, signat el 1957 entre sis Estats europeus. El Tractat de Roma preveia que la prosperitat de la Comunitat Europea i, per tant, la seva unitat política i econòmica, dependrien de l’existència d'un mercat interior únic. Per aconseguir-ho s'establirien un seguit de disposicions concretes sobre la lliure circulació de béns, de serveis, de persones i de capitals. I es preveia també que tot això s'hauria de fonamentar en una sèrie de mesures relacionades, com la llibertat de competència i el desenvolupament d'una legislació comuna.
Tanmateix, la crisi econòmica dels anys setanta va augmentar la preocupació dels Estats membres per protegir els mercats nacionals respectius, cosa que afavorí l'aparició de noves barreres en forma de diverses especificacions tècniques, diverses normatives sanitàries ambientals o de seguretat, múltiples controls fiscals, etc.
Als anys vuitanta, amb la recuperació econòmica generalitzada, comença a ser evident que si la Comunitat Europea no rendibilitzava el gran mercat únic potencial que formaven els països membres continuaria perdent terreny i mercats davant els seus competidors principals.
Cada un dels mercats nacionals (amb volums que van dels 360.000 habitants de Luxemburg fins als 75 milions d’Alemanya) no podien competir d'una manera eficaç amb immensos recursos i potencials, per exemple, dels Est Units i del Japó.
Semblava clar que només el repte de disposar d'un mercat únic de més de 370 milions de persones permetria l’existència d'economies d'escala en la fabricació, la investigació i la innovació i alliberaria tots els operadors, gran petits, de la duplicació innecessària de normatives.
Observant el desenvolupament de nous productes i processos es podia advertir els efectes negatius de la fragmentació. Així, considerats en el seu conjunt, els països de Unió Europea (UE) gastaven tant en investigació com el Japó, però, com que ho feien fragmentàriament, no s’aprofitava d'una manera prou eficaç i es malbarataven recursos i esforços que impedien endegar projectes de gran volada superiors a les capacitats d'un sol Estat. A més, el llançament d'un nou producte es veia complicat davant els requisits in posats per la quantitat dels diversos estàndards nacionals.
Tot plegat comportava que el consumidor havia de pagar uns costos afegits pel producte final. Fins i tot en les indústries eficients, els costos afegits impedien que molts productes poguessin competir en el mercat mundial. Just al contrari del que passava en el mercat i en la producció japonesos, molt ordenats i integrats internament.
Cap al mercat comú i únic
Des que el 1985 la Comissió Europea publicà el Llibre Blanc en què s'establia el programa necessari per arribar al mercat únic, s'han anat eliminant barreres per a la lliure circulació de persones, mercaderies, capitals i serveis. Si des de l'1 de gener del 1990 es van liberalitzar els moviments interiors de capital i des de l'1 de gener del 1993 ja no hi ha controls de les mercaderies per travessar les fronteres interiors de la UE, el març del 1995 van desaparèixer els controls les persones, si més no entre alguns països membres.
L'eliminació de controls fronterers comporta una reducció de costos important. També s'han suprimit els costosos tràmits de duanes i el pagament de l’IVA per a les exportacions. Gràcies a l’eliminació de les restriccions sobre el capital els bancs i els particulars poden invertir els diners en la divisa i en els mercats que vulguin.
Des de I'1 de gener del 1999 l'ús d'una mateixa moneda, l’euro, facilita tant els intercanvis interns com el funcionament d'una política comercial econòmica i financera comuna també en relació amb l'exterior. Aquesta política comuna, coneguda com la Unió Econòmica i Monetària (UEM), està dirigida pel Banc Central Europeu amb independència dels governs nacionals i de les institucions comunitàries. Per participar en aquesta UEM cal que els diversos països convergeixin en un seguit de criteris econòmics (dèficits pressupostaris, deute públic, inflació, etc.). Per tal d'assolir aquesta equiparació la UE ha anat dedicant una bona part del seu pressupost a reduir les disparitats internes existents entre les regions més riques i les més pobres i ha anat invertint per aconseguir una política agrícola i pesquera comuna.
Page updated
Google Sites
Report abuse