2. Principals unitats de relleu i unitats hidrogràfiques: La Península Ibèrica
La Península Ibèrica
El relleu
El relleu s'articula al voltant d'una gran unitat central, la Meseta, d'elevada altitud mitjana (650 m), encara que el sector septentrional és lleugerament més alt que el meridional. La Meseta està quasi totalment envoltada de sistemes muntanyosos: serralada Cantàbrica al N, serralada Ibèrica des de la serralada Cantàbrica al SE, Sierra Morena al S, i muntanyes més baixes a la frontera N amb Portugal. La Meseta és dividida pel Sistema Central, el qual s'estén des de la serralada Ibèrica a Portugal. La part meridional de la Meseta baixa suaument vers Portugal, mentre que la transició de la zona septentrional a Portugal és marcada per un territori accidentat i muntanyós.
Constituïda per grans blocs interromputs per àmplies dislocacions transversals d'origen alpí, comprèn, d'E a W, les serralades d'Ayllón, Somosierra, Guadarrama, Gredos (2.592 m) i, més al N, les serralades de Béjar, Peña de Francia i Gata. Al S del Sistema Central i gairebé de forma paral·lela s'estenen els Montes de Toledo, que culminen a la serra de Guadalupe (1.603 m).
El límit septentrional de la Meseta és constituït pel massís Galaic i per la serralada Cantàbrica, la qual culmina als Picos de Europa (2.648 m). La serralada Ibèrica, que tanca la Meseta en direcció NO-SE separant-la de la depressió de l'Ebre, forma successivament les serres de la Demanda, Cebollera i Picos de Urbión, per culminar al Moncayo (2.313 m).
Al SE s'estén la depressió de Terol, que divideix la serralada en una cadena occidental (serra d'Albarrasí, muntanyes de Conca) i una oriental (Maestrat, 2.024 m). El sector meridional de la Meseta resta limitat per Sierra Morena, d'escassa altitud (serra de Madrona, 1.323 m) però de relleu abrupte, amb alguns passos importants, com el de Despeñaperros.
La depressió de l'Ebre, que s'estén entre la serralada Ibèrica i els Pirineus, resta separada de la Mediterrània per les serralades litorals catalanes.
Els Pirineus, en l'istme que uneix la Península Ibèrica amb el continent, presenten una zona axial amb els cims més destacats (Aneto, 3.404 m; Pocets, 3.375 m; pica d'Estats, 3.115 m) i una alineació meridional, o Prepirineus, formada per sediments calcaris (Cadí, 2.642 m).
Al S, les alineacions bètiques es divideixen en dos grans conjunts: les serralades Penibètica i Subbètiques. La primera comprèn la Serranía de Ronda i la Sierra Nevada, amb la màxima altitud de la Península, el Mulhacén (3.478 m). Les serralades Subbètiques, paral·leles a l'anterior, conformen les serres de Grazalema, Cazorla i Segura (1.967 m). Entre les dues se situa la depressió Penibètica, amb la vega de Granada i les foses de Guadix i Baza.
La hidrografia
L'ordenació del relleu espanyol origina una gran desproporció entre l'extensió del vessant fluvial atlàntic (400 839 km2) i mediterrani (182 661 km2).
L'Ebre (928 km), l'únic gran riu peninsular que aboca a la Mediterrània, recull les aigües dels rius pirinencs (Arga, Aragó, Gállego, Cinca i Segre) i del vessant NE de la serralada Ibèrica (Jalón, Jiloca, Guadalop, Matarranya). A la desembocadura forma un ampli delta de 500 km2.
Altres rius mediterranis són: Ter (167 km), Llobregat (170 km), Túria (243 km), Xúquer (488 km) i Segura (225 km). Els grans rius del vessant atlàntic són: Miño (340 km) amb el seu afluent, el Sil; Duero (913 km) amb la major conca fluvial de la Península (98 160 km2), que recull les aigües de l'Esla, Carrión i Pisuerga per la dreta i del Tormes per l'esquerra; Tajo, el més llarg dels rius del territori (1 120 km), amb els seus afluents Tajuña, Henares, Jarama, Alberche, Tiétar i Alagón; Guadiana (744 km), que forma frontera amb Portugal en el seu tram inferior; i Guadalquivir (560 km), amb els seus afluents Genil, Guadiana Menor, Guadajoz i Guadalbullón, i que és navegable des de Sevilla fins a la mar. Els rius del vessant cantàbric són curts però de cabal abundant i regular. Els més importants són, d'oest a est, el Navia, el Narcea, el Nalón, el Sella, el Nerbion i el Bidasoa.
