2. Principals unitats de relleu i unitats hidrogràfiques: Amèrica

Amèrica

Relleu americà

Una serralada impressionant de muntanyes joves a l’oest

A la costa occidental dels dos subcontinents americans s’hi aixequen unes cadenes de muntanyes joves impressionants que van des d’Alaska fins a la Terra de Foc.

A Amèrica del Nord són les muntanyes Rocalloses (McKinley, 6.194 m), globalment amb menys altitud que la serralada d’Amèrica del Sud, els Andes, on es localitzen les altituds més grans (Aconcagua, 6.959 m).

Les muntanyes Rocalloses i els Andes tenen valls profundes i estretes i altiplans importants, com el Canyon del Colorado i els altiplans andins (4.000 m), entre els qual sobresurt l’altiplà bolivià.

En conjunt, les Rocalloses tenen una amplada superior als Andes. A Amèrica Central se’n redueix l’amplària i es converteixen en una successió de muntanyes intermèdies.

Aquestes dues serralades constitueixen la part oriental del cinyell de foc del Pacífic, format per nombrosos volcans en activitat –sobretot a les serres mexicanes, centreamericanes i als Andes-, les zones de més activitat sísmica i volcànica d’Amèrica.

Petites serres de muntanyes velles a l’est

A prop de les costes atlàntiques, tant a Amèrica del Nord com a Amèrica del Sud, hi ha arrengleraments de muntanyes velles, de poca altitud i de dimensions reduïdes, amb valls amples i cims arrodonits.

  • A Amèrica del Nord hi ha als Apalatxes, que no arriben als 2.000 m d’altitud.

    • Amèrica del Sud hi ha dos conjunts separats per la conca del Amazones: el massís de les Guaianes i el massís Brasiler, aquests darrer més extens. Cap cim d’aquests dos blocs de muntanyes no supera els 3.000 m.

Planes al·luvials immenses al centre dels subcontinents

Entre les serralades joves de l’oest i les muntanyes velles de la costa atlàntica, tant a Amèrica del Nord com a Amèrica del Sud, s’hi troben immenses planes per on passen grans rius i llurs afluents, que ocupen prop de la meitat de la superfície del continent.

A Amèrica del Nord només hi ha una gran plana, formada per la conca del Mississipí i del Missouri, i a Amèrica del Sud n’hi ha tres: la de l’Orinoco, la de l’Amazones i els seus afluents i la del Paranà-Paraguai.

La xarxa fluvial americana

D'acord amb la disposició de les grans unitats de relleu, la major part de les aigües del continent americà és evacuada vers l'Atlàntic. Tres de les quatre conques fluvials més grans del món es troben a Amèrica i desguassen a l'oceà Atlàntic: la de l'Amazones-Ucayali amb 7.050.000 km2, la del Mississipí-Missouri amb 3.650.000 km2, i la del Riu de la Plata-Paraná, amb 3.140.000 km2.

També són grans conques fluvials les del Mackenzie (1.760.000 km2), tributari de l'Àrtic, el Yukon (855.000 km2) i el Columbia (772.000 km2), tributaris del Pacífic, i l'Orinoco (944.000 km2) i Rio Bravo o Rio Grande (580.000 km2), que desguassen a l'Atlàntic.

El mateix lloc privilegiat ocupa Amèrica pel que fa a la longitud dels rius: l'Amazones-Ucayali (6.280 km) i el Mississipí-Missouri-Red Rock (5.970 km) són el segon i el tercer rius més llargs del món. Són també molt llargs el Plata-Paraná (4.700 km), el Mackenzie (4.241 km), el Purús (3.200 km), afluent de l'Amazones, el Nelson Saskatchewan (3.103 km), que desguassa a la badia de Hudson, el Sant Llorenç (3.058 km), tributari de l'Atlàntic, etc. Amèrica disposa igualment d'algunes de les més extenses conques lacustres del món, gairebé totes elles als EUA i al Canadà: Superior (84.131 km2), el segon llac del món quant a superfície; Huron (61.797 km2), Michigan (58 016 km2), Erie (26.612 km2) i Ontario (18 841 km2), coneguts com els Grans Llacs nord-americans; el Gran Llac dels Óssos (31.792 km2), el Gran Llac dels Esclaus (28 438 km2), Winnipeg (24 514 km2), Athabasca (8.080 km2), Reindeer (6.390 km2), Winnipegosis (5.447 km2), Manitoba (4.706 km2) i el Gran Llac Salat (4.690 km2); a l'Amèrica Central destaca el llac Nicaragua (8.430 km2) i a la del Sud, el llac Titicaca (8.300 km2).