1.3 Les organitzacions econòmiques regionals
Al mateix temps que es mundialitza l'economia, té lloc un procés de regionalització econòmica, és a dir, de creació d'organitzacions econòmiques que lliguen una sèrie de països d'una determinada regió del món. La majoria tenen com a finalitat la potenciació de les relacions comercials entre els seus membres i dificultar l'accés de tercers països als seus mercats. Les organitzacions econòmiques regionals principals són les següents:
La Unió Europea (UE), formada per les economies més fortes d’Europa i en procés d’ampliació cap a l’Est. La UE funciona ja com a mercat únic i els seus objectius són la unió econòmica (amb una única moneda i una política econòmica comuna dels Estats que en són membres) i la unió política, encara per definir.
HISTÒRIA DE LA UNIÓ EUROPEA
Els fundadors de la UE
Els líders següents van inspirar la creació de la Unió Europea. Konrad Adenauer, Joseph Bech, Johan Beyen, Winston Churchill, Alcide de Gasperi, Walter Hallstein, Sicco Mansholt, Jean Monnet, Robert Schuman, Paul-Henri Spaak, Altiero Spinelli
1945 – 1959: Europa per la pau
La Unió Europea va néixer amb l'anhel d'acabar amb els freqüents i cruents conflictes que havien culminat en la Segona Guerra Mundial. En els anys 50, la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer és el primer pas d'una unió econòmica i política dels països europeus per aconseguir una pau duradora. Els seus sis fundadors són Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos. Aquest període es caracteritza per la guerra freda entre l'est i l'oest. El 1957 se signa el Tractat de Roma, pel qual es constitueix la Comunitat Econòmica Europea (CEE) o «mercat comú».
1960 – 1969: una etapa de creixement econòmic
Bon moment per a l'economia, afavorit, entre altres coses, perquè els països de la UE deixen de percebre drets de duana per les transaccions comercials entre si. També acorden exercir un control conjunt de la producció alimentària i, d'aquesta manera, es garanteix un proveïment suficient que, fins i tot, arriba a desembocar aviat en l'excedent de producció agrícola.
1970 – 1979: la Comunitat creix, primera ampliació
L'1 gener 1973 Dinamarca, Irlanda i el Regne Unit entren a formar part de la Unió Europea, de manera que el nombre d'Estats membres augmenta a nou. La guerra àrab israeliana d'octubre de 1973, dóna lloc a una crisi de l'energia i a problemes econòmics a Europa. Amb l'enderrocament del règim de Salazar a Portugal en 1974 i la mort del general Franco a Espanya el 1975 desapareixen les últimes dictadures d'Europa. La política regional de la UE comença a transferir grans quantitats per crear ocupació i infraestructures en les zones més pobres. El Parlament Europeu augmenta la seva influència en els assumptes de la UE i, en 1979, és elegit per primera vegada per sufragi universal.
1980 – 1989: la caiguda del mur de Berlín
El sindicat polonès Solidarnosc es fan famós a Europa després de les vagues de les drassanes de Gdansk a l'estiu de 1980. El 1981 Grècia passa a ser el desè membre de la UE, i, cinc anys més tard, se sumen Espanya i Portugal. El 1986 se signa l'Acta Única Europea, destinat a eliminar les traves a la lliure circulació de mercaderies a través de les fronteres de la UE, i que dóna origen, per això, al «mercat únic». El 9 de novembre de 1989 es va produeix un tomb polític important quan s'enderroca el mur de Berlín i, per primera vegada en 28 anys, s'obre la frontera entre les dues Alemanyes, que es reuneixen aviat en un sol país.
1990 – 1999: Europa sense fronteres
Amb la caiguda del comunisme a Europa central i oriental els europeus se senten més pròxims. El 1993 culmina la creació del mercat únic amb les «quatre llibertats» de circulació, mercaderies, serveis, persones i capitals. La dècada dels noranta és també la de dos Tractats: el de Maastricht, de la Unió Europea, del 1993, i el d'Amsterdam de 1999. Els ciutadans es preocupen per la protecció del medi ambient i per l'actuació conjunta en assumptes de seguretat i defensa. El 1995 ingressen a la UE tres països més, Àustria, Finlàndia i Suècia. Els acords signats a Schengen, permeten gradualment al ciutadà viatjar sense haver de presentar el passaport en les fronteres
2000 – 2009: nova ampliació
L'euro és la nova moneda de molts europeus. L’11 setembre 2001 uns avions segrestats es fan estavellar contra edificis de Nova York i Washington. Els països de la UE comencen a col·laborar molt més estretament contra la delinqüència. Les divisions polítiques entre l'Europa de l'est i de l'oest es donen per tancades definitivament quan el 2004 deu nous països ingressen a la UE, seguits de dos més a 2007. Al setembre de 2008 una crisi financera sacseja l'economia mundial, fent que s'estrenyi la cooperació econòmica entre els països membres de la UE. El Tractat de Lisboa, que aporta a la UE institucions modernes i mètodes de treball més eficients, és ratificat per tots els països de la UE abans d'entrar en vigor l'1 de desembre de 2009.
2010: una dècada d'oportunitats i desafiaments
La nova dècada arrenca amb una greu crisi econòmica, però també amb l'esperança que les inversions en noves tecnologies ecològiques, més respectuoses amb el clima, juntament amb una cooperació europea més estreta, produeixin creixement i benestar duradors.
A Amèrica destaquen el NAFTA o TLC (Tractat de Lliure Comerç), signat el 1994 pel Canadà, els Estats Units i Mèxic; Merco-sud, zona de mercat comú entre el Brasil, l'Uruguai, el Paraguai, Veneçuela i l'Argentina; i la Comunitat Andina de Nacions, (Bolívia, Colòmbia, l'Equador i el Perú com a països integrants; Argentina, Brasil, Paraguai, Uruguai i Xile com a associats; i Mèxic i Panamà com a observadors).
A l'Àfrica les organitzacions principals són la Unió del Magreb Àrab, la Conferència de la Cooperació per al Desenvolupament de 1'Àfrica Austral i la Comunitat Econòmica de 1'Àfrica Occidental.