5. Altres administracions
A més de les institucions i els organismes propis de Catalunya, concorren en aquest territori altres institucions dependents de l’Estat.
Les diputacions provincialsEl territori de Catalunya, des d’abans del segle XII, es dividia en vegueries, que anaren augmentant en nombre i esdevingueren la demarcació bàsica de l’administració territorial. Sense modificacions essencials, les vegueries passaren a denominar-se corregiments, després del Decret de Nova Planta de Felip V (1716). Durant el segle XIX, però, i com a conseqüència de la Constitució de Cadis (1812) s’introdueix un element nou en l’estructura geogràfica del país, concebut a imitació de la divisió departamental francesa: la província. Aquesta divisió s’implantà a partir del Decret del ministre Javier de Burgos (1833) i la Diputació va ser la corporació que n’exercí el govern.
En establir-se aquesta divisió territorial i administrativa, s’intentava modernitzar l’estructura i el govern de l’Estat. Malgrat ser un element estrany, va ser aprofitada d’una manera eficaç per al desenvolupament de l’activitat política de Catalunya. Cal recordar que el triomf de Solidaritat Catalana va portar a la presidència de la Diputació de Barcelona Enric Prat de la Riba, que, amb el seu esforç, va aconseguir, l’any 1914, la creació de la Mancomunitat de Catalunya –òrgan que reunia les quatre diputacions catalanes i antecedent immediat de la Generalitat republicana–, que malauradament va ser abolida pel règim dictatorial imposat el 1924.
Quan l’any 1931 es va restaurar la Generalitat, a Catalunya van desaparèixer les diputacions. Foren novament constituïdes pel franquisme el 1949, deu anys després d’acabada la guerra civil. Per la seva banda, la Constitució espanyola de 1978, en definir la província com una entitat local amb personalitat jurídica pròpia, determinada per l’agrupació de municipis i la divisió territorial per al compliment de les activitats de l’Estat”, preveu que el govern i l’administració autònoma de les províncies seran encomanats a diputacions o altres corporacions de caràcter representatiu”.
L’Estatut d’autonomia de Catalunya, si bé esmenta les províncies per indicar el territori de Catalunya com el de les comarques compreses en les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona”, estableix que la Generalitat estructurarà la seva organització territorial en municipis i comarques”, i que també podrà crear demarcacions supracomarcals”. Concreta, però, que una llei del Parlament regularà l’organització territorial de Catalunya.
L’aprovació, més tard, de la Llei sobre organització comarcal de Catalunya va establir aquesta nova estructura comarcal”. S’havia de trobar, doncs, una solució a la duplicitat que representaven totes dues organitzacions territorials supramunicipals (la provincial i la comarcal) amb la convicció que, per tal d’evitar la complicació que això pogués comportar, s’havia d’aconseguir un sol estadi estructural per damunt de les entitats municipals.
Per això mateix, una llei sobre el règim provisional de les competències de les diputacions provincials regula l’esmentat règim provisional de les diputacions catalanes i el seu exercici, mentre no es produeixin les condicions legals que facin possible que el govern i l’administració de les províncies s’integrin a la Generalitat amb la consegüent desaparició de la divisió de Catalunya en províncies”. També determina que les lleis del Parlament de Catalunya han de distribuir les competències de les diputacions provincials entre l’administració de la Generalitat i les comarques”. I la mateixa llei concreta que els acords relatius al traspàs de serveis i recursos seran adoptats per una Comissió mixta integrada per representants de la Generalitat i de les quatre diputacions catalanes”.
El pas definitiu per assolir una província única amb el desplegament de l’estructura comarcal és establert així: el govern de la Generalitat, un cop constituïts els consells comarcals, ha de presentar al Parlament”, en les condicions que es determinen, una proposta per tal d’obtenir, a través de l’alteració dels límits provincials, la integració en una sola província, denominada Catalunya, de les actuals províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona”.
El projecte haurà d’establir les bases per a la desconcentració i la descentralització dels serveis de la Generalitat i, entre d’altres principis, haurà de preveure la creació d’un nombre de regions no inferior a cinc.
Les entitats metropolitanes
La nova organització territorial de Catalunya havia de tenir repercussió en el que s’ha anomenat “fenomen metropolità”, referit a la ciutat de Barcelona i a l’àrea de la seva influència immediata. Per això, simultàniament a la promulgació de la llei que determinava l’ordenació comarcal de Catalunya, s’aprovava una altra llei per la qual s’estableixen i regulen les actuacions públiques especials a la conurbació de Barcelona i les comarques compreses dins la zona d’influència directa.
La llei, doncs, té per objecte regular les actuacions de l’Administració de la Generalitat, de les entitats metropolitanes i dels altres ens locals, per a l’acompliment de les activitats i de la prestació dels serveis que, ateses les característiques econòmiques, socials i urbanes que concorren a la conurbació de Barcelona i les comarques compreses dins la seva zona d’influència directa, requereixen una ordenació especial i integrada.
Constitueixen instruments bàsics del règim especial:
la planificació i la coordinació en l’àmbit regional;
la creació d’entitats metropolitanes per a la planificació conjunta, la programació, la coordinació, la gestió i l’execució de determinats serveis, i
la devolució de competències als municipis afectats per la supressió de l’Entitat Municipal Metropolitana de Barcelona.
Els àmbits territorials es determinen en la mateixa llei, la qual regula les actuacions de les diferents administracions públiques, relatives a unes matèries concretes:
L’ordenació del territori, litoral i l’urbanisme.
El transport públic de viatgers.
Els serveis hidràulics, el tractament i l’eliminació de residus.
Per a la prestació d’aquests serveis hi ha dues entitats metropolitanes: l’Entitat Metropolitana del Transport i l’Entitat Metropolitana de Serveis Hidràulics i del Tractament de Residus.
El govern i l’administració de les entitats metropolitanes corresponen al Consell metropolità, el qual, semblantment als consells comarcals, es regeix pels òrgans següents: el ple, el president, el gerent, la comissió especial de comptes i les altres comissions creades i regulades pel mateix consell.
Les funcions que corresponen a aquests òrgans són definides concretament per la llei, la qual estableix els recursos per al finançament de les entitats metropolitanes.
L’administració de justícia
La notable transformació operada en la distribució territorial del poder ha comportat l’existència de Comunitats Autònomes que tenen assignades, per la Constitució i els respectius Estatuts d’Autonomia, competències amb relació a l’Administració de Justícia.
La necessitat d’acomodar l’organització del poder judicial a les previsions constitucionals i estatutàries va provocar que per la Llei Orgànica 6 /1985, d’1 de juliol, del Poder Judicial, es regulessin, entre d’altres circumstàncies de diferent naturalesa i contingut, uns òrgans jurisdiccionals que culminen l’organització judicial en l’àmbit territorial de les Comunitats Autònomes: els Tribunals Superiors de Justícia. La qual cosa implica la desaparició de les Audiències Territorials existents fins al moment, com a òrgans jurisdiccionals supranacionals d’àmbit no estatal.
Després de la Llei abans esmentada, l’Estat s’organitzà territorialment, a efectes judicials, en municipis, partits, províncies i Comunitats Autònomes, sobre els quals, respectivament, exerceixen potestat jurisdiccional els Jutjats de Pau, els Jutjats de Primera Instància i Instrucció, les Audiències Provincials i els Tribunals Superiors de Justícia. Sobre tot el territori de l’Estat exerceix potestat jurisdiccional l’Audiència Nacional del Tribunal Suprem.
A efectes judicials, el municipi es correspon amb la demarcació administrativa de la mateixa denominació; el partit judicial és la unitat territorial integrada per un o més municipis confrontants que pertanyen a una mateixa província; la província s’acomoda als límits territorials de la demarcació administrativa del mateix nom i, per últim, la Comunitat Autònoma és l’àmbit del Tribunal Superior de Justícia.
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya igual que els altres tribunals superiors d’altres comunitats, està integrat per una sala Civil i Penal, una sala Contenciosa Administrativa i una sala Social.
Sens perjudici de la jurisdicció que correspon al Tribunal Suprem, el Tribunal Superior de Justícia pren el nom de la Comunitat Autònoma en l’àmbit territorial de la qual estén la seva jurisdicció, en aquest cas Catalunya, i és l’òrgan jurisdiccional en el qual finalitza l’organització judicial en aquest territori.
La Delegació del Govern de l'Estat
La institucionalització de les comunitats autònomes va comportar la creació –tal com preveia la Constitució– de la figura del delegat del Govern central, amb la missió de dirigir "l’Administració de l’Estat en el territori de la Comunitat Autònoma" corresponent i coordinar-la, "si és procedent, amb l’Administració de la pròpia comunitat". El delegat del Govern "ostenta la representació del Govern de l’Estat en el territori de la Comunitat Autònoma i exerceix la seva superior autoritat sobre els subdelegats provincials i sobre tots els òrgans de l’Administració Civil de l’Estat en el territori de la Comunitat Autònoma". Cal tenir en compte, però, que la representació ordinària de l’Estat la deté el president de la Generalitat, que és la primera autoritat política de Catalunya.
El delegat ha de ser nomenat i separat, si escau, per reial decret acordat pel Consell de Ministres a proposta del president del Govern, i tindrà la seu en la localitat on la tingui "el Consell de Govern de la Comunitat Autònoma".
La llei assenyala com a funcions del delegat: dirigir i coordinar l’Administració civil de l’Estat en l’àmbit de la comunitat autònoma i impartir, d’acord amb les directrius del Govern, les instruccions necessàries per ordenar l’activitat dels seus serveis; mantenir les relacions necessàries de cooperació i coordinació de l’Administració de l’Estat amb la de la comunitat autònoma, i exercir les altres atribucions que li confereix l’ordenament jurídic estatal .
