8. Economia
Mercat comú
Dos dels objectius bàsics de la Comunitat Econòmica Europea va ser el desenvolupament d'un mercat comú, que es va anomenar posteriorment com a mercat únic, així com la creació d'una unió duanera entre tots els estats membres. El mercat únic inclou la lliure circulació de béns, capital, persones i serveis dins la Unió i la unió duanera és l'aplicació de tarifes a la importació comunes a tots els estats membres. Tan bon punt els béns han ingressat al mercat per qualsevol port d'entrada ja no són subjectes a tarifes duaneres, impostos discriminatoris ni a quotes d'importació internament. Els estats d'Islàndia, Noruega, Liechtenstein i Suïssa, que no són membres de la Unió, participen en el mercat comú però no pas en la unió duanera.
El moviment lliure de capital té com a propòsit permetre el moviment de les inversions com ara les compres de propietat i d'accions i participacions d'empreses entre els països. El moviment lliure de persones significa que els ciutadans de la Unió Europea es poden moure lliurement entre els estats membres per a viure, treballar, estudiar o jubilar-se en qualsevol país. Això inclou la reducció de les formalitats administratives i el reconeixement de les qualificacions personals entre els ciutadans dels estats membres.
Unió monetària
La creació d'una moneda única per a Europa es va convertir en un objectiu oficial el 1969. Tanmateix, no va ser sinó fins la signatura del Tractat de Maastricht el 1993 que els estats membres van obligar-se a crear una unió monetària, a tot tardar, l'1 de gener de 1999. Aquest dia, l'euro va ser introduït en quinze dels estats membres de la Unió tot i que els bitllets i monedes no van començar a circular sinó fins l'1 de gener de 2002, entre, aleshores, els dotze estats que van acceptar-les. El 2009, setze estats membres pertanyen a la unió monetària. Tots els altres estats membres, llevat del Regne Unit i Dinamarca estan obligats, legalment, a unir-se a la unió monetària tan bon punt compleixin les condicions econòmiques requerides, però pocs estats han fixat dates específiques per a fer-ho.
L'euro, i les polítiques monetàries dels estats que l'han adoptat dins la Unió Europea, són controlades pel Banc Central Europeu. Encara hi ha onze altres monedes en circulació a la Unió Europea. Per altra banda, altres estats no membres utilitzen la moneda oficialment o sense cap acord amb la Unió.
Dades econòmiques
Internament, les polítiques de la unió europea tenen com a propòsit assolir la convergència dels estàndards de vida dels estats membres. Tanmateix, ateses les diferències en la renda per capita dels estats membres (des de 7.000 $ als 69.000 $), hi ha dificultats per a dissenyar i aplicar polítiques econòmiques comunes. El 2004 i el 2007 la Unió Europea va admetre deu i dotze països, respectivament, que són, en termes generals, menys desenvolupats tecnològicament i econòmicament que la resta.
El Producte interior brut (PIB) estimat de la Unió Europea el 2008 va ser de $14.960 bilions, poc més del 20% del Producte brut mundial, estimat en paritat de poder adquisitiu, equiparable al PIB dels Estats Units d'Amèrica, estimat en 14.580 bilions $ el mateix any. El PIB per càpita estimat mitjà dels estats membres el 2008 va ser de 33.800 $. El 2009, atesa la crisi financera i econòmica global, la Unió Europea s'ha vist severament afectada. Les grans economies, Alemanya, França, el Regne Unit, Itàlia i Espanya, totes cinc han entrat oficialment en recessió econòmica.
Agricultura
La Política Agrícola Comuna és una de les polítiques més antigues de la Comunitat Europea i un dels seus propòsits originals. La política té com a objectius incrementar la producció agrícola, assegurar la certesa del subministrament dels aliments així com la qualitat de vida dels agricultors, i estabilitzar els mercats en assegurar preus raonables pels consumidors. Fins fa poc, operava mitjançant un sistema de subsidis i d'intervenció en el mercat; fins la dècada de 1990 la política representava el 60% del pressupost anual de la Comunitat Europea, i encara representa el 35%.
Els controls de preus i la intervenció en els mercats van tenir com a resultat la sobreproducció que s'emmagatzemaven per tal de mantenir els nivells mínims de preus. Per tal de disposar d'aquest superàvit, sovint es venien en el mercat mundial a preus per sota dels preus garantits per la Comunitat o, per altra banda, els agricultors sovint rebien subsidis que equivalien a la diferència entre els preus mundials i de la Comunitat. Aquest sistema ha estat criticat per vendre més barat que la producció dels països en vies de desenvolupament. La sobreproducció també ha estat criticada pels ambientalistes a causa dels mètodes de producció intensius. Per altra banda, els que donen suport a la Política Agrícola Comuna, argumenten que l'ajuda econòmica per als agricultors, els assegura un estàndard de vida raonable impossible econòmicament si no existís.
Des del començament de la dècada de 1990, la política s'ha anat reformant. Al principi, aquestes reformes incloïen la política de separar una porció de terra de la producció, imposar quotes en la producció de llet i, recentment, la dissociació dels diners que reben els agrícoles de la UE de la quantitat de producció. Les despeses agrícoles abandonaran els subsidis relacionats amb la producció específica per relacionar-los amb amb la mida del ranxo o la terra, per tal de permetre que el mercat estableixi els nivells de producció i alhora assegurar la renda dels agricultors. Les reformes també inclouen l'abolició del règim de sucre entre els estats membres i les nacions africanes i caribenyes i llur relació privilegiada.
Energia
El 2006, els 27 estats membres de la UE tenien un consum intern d'energia d'1.825 milions de tones d'equivalent de petroli. A prop del 46% del consum d'energia es va produir als estats membres i el 54% va ser importada. La UE ha tingut una política energètica comuna des de les seves arrels a la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer. La introducció d'una política obligatòria i extensiva es va aprovar en la reunió del Consell Europeu l'octubre de 2005, i el primer esborrany es va publicar el gener de 2007.
La Comissió té cinc punts clau de la seva política energètica: augmentar la competència en el mercat interior, fomentar la inversió i augmentar les interconnexions entre les xarxes d electricitat; diversificar els recursos energètics amb els millors sistemes per a respondre a una crisi, establir un nou tractat marc per la cooperació energètica amb Rússia, mentre que la millora de les relacions amb els estats rics en energia en Àsia Central i el nord d'Àfrica; utilitzar els subministraments d'energia més eficient, mentre que l'ús creixent de les energies renovables i, finalment, augmentar el finançament de noves tecnologies energètiques.
La UE importa actualment el 82% del petroli i el 57% del gas natural. S'ha expressat una preocupació per la dependència energètica de la UE d'altres nacions, en especial de Rússia, la qual cosa ha portat a una sèrie d'enfrontaments entre Rússia i els seus veïns. Com a resultat la UE assaja de diversificat el subministrament d'energia.
Infraestructures
La UE prova de millorar la infraestructura interestatal entre els estats membres de la UE, per exemple, mitjançant les Xarxes Transeuropees. Alguns dels seus projectes són l'eurotúnel, l'LGV ESt, el Túnel ferroviari de Mont-Cenis, el Pont d'Oresund i el Túnel de Brennero. El 2001 s'estima que el 2010 la xarxa inclourà 75.200 km de carreteres, 78.000 de vies fèrries, 330 aeroports, 270 ports marítims i 210 ports interns.
Les polítiques de desenvolupament del transport europeu augmentaran la pressió sobre el medi ambient. Abans de l'ampliació de la UE el 2004, el problema principal del transport eren la congestió i la contaminació. Després de l'ampliació, el problema actual és incorporar els nous membres a l'agenda del desenvolupament del transport.
Un altre projecte d'infraestructura, tot i ser projectat i dissenyat per l'Agència Espacial Europea (ASE), és la sistema de localització Galileu. Galileu és un Sistema Global de Navegació de Satèl·lit impulsat per la UE i que començarà a funcionar el 2010. El projecte de Galileu va ser dissenyat per reduir la dependència de la UE del sistema nord-americà de posicionament (GPS) i alhora proveir d'un servei més acurat atesa l'edat del GPS. Ha estat criticat per altres pels costs elevats, el seu naixement militar (el Galileu serà civil), les demores i la redundància percebuda en tenir sistema alternatiu al GPS.
Desenvolupament regional
Hi ha grans disparitats econòmiques entre els estats membres de la Unió Europea. Tot i ajustar la renda per capita amb la paritat de poder adquisitiu, la diferència entre les regions més riques i més pobres (en NUTS-2 i NUTS-3) és d'un factor de deu. Per una banda, Frankfurt té una renda per capita de 71.476 €, París de 68.968 € i el Londres Intern de 67.798 €, mentre que els NUTS més pobres, tots tres a Romania, són Vaslui amb 3.690 €, Botoşani amb 4.115 € i Giurgiu amb 4.277 €. La renda per capita dels Estats Units és 35% superior a la renda de la mitjana dels estats membres de la Unió Europea, i la del Japó és 15% superior.
Hi ha un gran nombre de Fons Estructurals i Fons de Cohesió per donar suport a les regions subdesenvolupades de la Unió Europea localitzades principalment al centre i a l'est. Altres fons proveeixen de suport per a les emergències i altres es destinen als candidats per transformar llur economia als estàndards de la UE.