2. Principals unitats de relleu i unitats hidrogràfiques: Àfrica
Àfrica
El continent africà té una superfície de 30.304.445 km2. Tot i que aquesta extensió és més petita que no pas Àsia o Amèrica, Àfrica és tres vegades més gran que Europa.
L’estret de Gibraltar separa Àfrica d’Europa, i la península del Sinaí la uneix a Àsia.
Les terres del continent africà són situades al nord i al sud de l’equador i presenten un contorn compacte i sense penetracions gaire grans del mar; per això les costes són poc retallades.
Dos grans conjunt d’unitats de relleu d’extensió molt diferents ocupen el territori africà: zones de cubetes (enfonsaments) i altiplans (bombaments).
El relleu pla i monòton és la característica dominant dels paisatges africans. Nombroses planes i cubetes de gran extensió es combinen amb altiplans i relleus aïllats, de poca altitud, situats enmig d’immenses superfícies planes.
Les dimensions de les cubetes poden sobrepassar fàcilment els 1.000 km de radi. Només al nord i a l’est d’Àfrica hi ha serralades d’altitud considerables.
Zones de serralades
Hi ha grans accidents del terreny que constitueixen formes de relleu molt destacades i espectaculars; però no són característics del conjunt del continent africà, perquè són limitats a espais força reduïts.
La serralada de l’Atles constitueix una veritable cadena de muntanyes joves situada fonamentalment al Marroc i al nord d’Algèria.
La major par del relleu de la zona oriental del continent és el resultat de la ruptura del territori en grans blocs aïllats provocada pels moviment de l’escorça de la Terra.
Aquests blocs són situats a diverses altituds, alguns enfonsats (fosses) i els altres, elevats (altiplans o serralades). Les fosses poden ser ocupades per llacs, nombrosos i extensos, que són característics d’aquesta zona d’Àfrica.
De vegades les grans línies de ruptura que separen aquests blocs (falles) són aprofitades pels materials de l’interior de la Terra per sortir a la superfície i formar volcans.
Aquests volcans poden arribar a tenir altituds considerables, com el Kilimanjaro que fa 5.895 m d’altitud.
Els rius
Els grans rius africans són molt diferents entre ells pel que fa a les característiques de llurs cursos, el lloc on desemboquen i la quantitat d’aigua que porten durant l’any.
El Nil és el riu més llarg del món (6.671 km). Tant per la longitud com pel cabal i per les característiques del seu curs constitueix un cas excepcional entre els rius africans.
El Nil neix a la regió del llac Victòria, travessa el desert més gran de la Terra, el Sàhara, i aboca l’aigua a la mar Mediterrània formant un gran delta.
El Senegal, el Níger, el Congo i l’Orange desemboquen a l’oceà Atlàntic, i el Zambezi i el Limpopo, a l’oceà Índic.
El cabal d’aigua de tots aquests rius és important, però varia segons els climes de les zones per on passen. La majoria presenten moltes dificultats per a la navegació, a causa del terreny accidentat; n’interrompen el curs cascades, ràpids i congostos profunds per salvar els desnivells.
D’altra banda, alguns rius no arriben a la mar, sinó que desemboquen al centre de les cubetes, on formen llacs, o bé l’aigua es perd a causa de l’evaporació, quan travessen zones desèrtiques.
Els grans llacs
Els grans llacs també tenen unes característiques molt diferents.
Els llacs situats als fons de les fosses de la part oriental d’Àfrica (Victòria, Tanganyka, Malawi) són grans, profunds i permanents.
En canvi, els llacs que es localitzen a les cubetes més o menys desèrtiques (Txad, Níger) són poc profunds; l’extensió varia durant l’any i a l’estació seca es poden arribar a evaporar completament.
