A continuació teniu els dubtes plantejats per alumnes i les respostes donades per part dels ex-alumnes
Els exalumnes que s'han inscrit per assessorar desinteressadament són els següents:
Dani95: Cursant els estudis de grau en enginyeria en tecnologies industrials. Treballs de temporada per pagar la carrera. Fent pràctiques al departament I+D de TUBSA, Flex N Gate.(automoció).Residencia, Francesc Giralt i Serra, en Terrassa (1 any). Pisos diferents, amb diferents companys (quasi 3 anys)
NeusS93: Estudis: Periodisme, Master. Feines: Monitora de temps lliure, redactora, comunicació corporativa. Residència i pis compartit a Barcelona. Erasmus a Suècia.
JoanCB95
Marc94
RoquePT90: Estudis:Fisioterapia (Universitat Rovira i Virgili) Feines: Fisioterapeuta(esportiu, en planta, i actualment en reanimació) Residència durant estudis:Tarragona, Actualment:París
JesúsPT88. Estudis:Llicenciat en Història i Master en Professorat d'Educació Secundaria. Feines: Cambrer, peó de construcció, operari de rampa a l'aeroport i actualment agent d'operacions per una aerolínia. Residència:València, a pis
ElenaC93: Estudis:Grau de Psicologia. Feines: Becària d'unitat d'investigació psicològica. Residència:Barcelona, Col·legi Major, Pis
Presentacions:
RoquePT90:
Yo estudié fisioterapia en la universidad Rovira i Virgili en Reus, el primer año me quedé en una residencia, con la idea de no tener que preocuparme de gestionar lo que conlleva el alquiler de una casa y poder adaptarme más fácilmente a esta entrada en la ""vida universitaria"". Recomiendo compartir, tanto si es habitación de residencia como piso, aunque de mucha pereza en un origen, siempre suele ser alguien que está en tu misma situación y en fin, hace más fácil salir a hacer descubrimientos, papeles, conocer gente... Por mi parte en cuanto salí de la universidad encontré trabajo en Ibiza, en una clínica privada, haciendo sustituciones en el hospital, en un par de equipos de fútbol y haciendo pacientes en casa. Como la situación era relativamente estable y el trabajo empezaba a venir non-stop sin tener yo mucho tiempo para reflexionar sobre qué queria hacer yo realmente, me fui a Francia antes de tener que cortar con una situación más estable que me hubiese costado más dejar. Desde que estoy aquí en París ejerzo como fisioterapeuta en Reanimación (lo que vendría immediatamente después de las urgencias, una especie de equivalente de los cuidados intensivos) una especialidad poco conocida, ¡pero que a mi personalmente me ha descubierto lo que quiero hacer! Así que todo lo que sean dudas sobre fisioterapia en general, reanimación en particular, o las diferentes especialidades, bienvenidas sean.
En general hay que saber que en Francia ahora mismo no se ve muy cerca el final de este ""paraíso para fisios"" ya que el 90% de los fisioterapeutas franceses trabajan como autónomos (porque, literalmente, ganan lo que les da la gana, entre 4000-9000 euros normalmente, aunque la mitad se va a hacienda) Así que, para variar, la fuga de cerebros parece inevitable! En españa suele haber (digamos, siendo buena gente, de media) unos 20-40 pacientes por día para un fisioterapeuta, cuando en francia (hablamos siempre de hospital) suele haber entre 8-14 (me estoy inventando estas medias ahora mismo con la experiencia/conversaciones tenidas, que conste) con lo cual aquí los hospitales no paran de reclutar, con buenas ofertas y buenas condiciones (yo ahora mismo soy funcionario del estado francés después de haber trabajado aquí un año) ¡Ánimo a todo el mundo!
Daniel95
Hola, soy Daniel Asencio y estudio ingeniería en tecnologías industriales en la ESEIAAT (UPC),Terrassa. Para los que vayáis a salir de ibiza, os recomiendo que el primer año lo paséis en una residencia universitaria, esto os ayudará a conocer gente que esta en vuestra misma situación, algo muy importante para adaptaros a el cambio que supone iros a vivir fuera. Pero con el tiempo a lo mejor terminéis prefiriendo estar en un piso, al menos fue mi caso, y por lo general, la gente no suele estar toda la carrera en una residencia, lo habitual es que después de un año o dos se cambien a un piso (que también suele ser la opción mas económica).
Yo actualmente vivo con 2 amigos de la carrera y me va genial, estudiamos lo mismo, nos prestamos apuntes, prácticas, etc. la verdad es que son todo ventajas. Para los que tengáis pensado correr con los gastos de la carrera por vosotros mismos solo deciros que es algo que al principio puede parecer muy difícil, pero realmente entre las becas y algún trabajo de temporada o de fin de semana es mas que posible, ademas con el tiempo aprenderéis muy bien a manejar el dinero y organizar vuestros gastos, algo que todos tenemos que aprender algún día.
También, avisar a los que vayan a cursar alguna ingeniería superior, que ahora para recibir el titulo de ingeniero superior es necesario superar grado + master, así que en total son 6 años, y no 4 como la mayoría de carreras, y obviamente mas gastos. Esto es así al menos en la UPC para todas las técnicas superiores (aeronáutica, industriales, y vehículos aeroespaciales que yo sepa).
Animo a todos, y no dudéis en preguntar cualquier duda que tengáis.
NeusS93:
Si hagués tengut un jo del futur que em vingués a parlar del que m’esperava, segurament li hagués dit que es callés. Jo, per exemple, tenia molt clar des dels quinze anys que volia ser periodista i acabar viatjant a Suècia. També que volia escriure a la revista de l’escriptor Stieg Larsson. Als 17, a la meva llista d’objectius s’hi va afegir el de fer Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra. I als 23 ho he complit tot. Menys escriure a la revista, que de moment només ho faig en somnis.
Ara, tenir-ho clar no m’ha estalviat dificultats ni «entrebancs» al camí. Del primer hi estau ben prop, i se’n diu Selectivitat per als qui us hi presentau. No us vindré a dir que és fàcil, perquè per una banda qualsevol profe que agafi aquesta carta me dirà que de què vaig i per l’altra potser us relaxau una mica massa i tampoc és necessari. És un tràmit i s’ha de passar, com molts altres que aniran sortint i que no seran tan curts. Gaudiu de la pressió del moment i, sobretot, del respir que ve després.
Només us puc parlar de la meva experiència i per això us parlaré del que suposa viure fora i estudiar una carrera universitària. Quan algú us diu que els anys a la universitat són els millors,
feu-li cas. No només per tot el que us pugui venir al cap així de primeres – us començarà a agradar la birra si no us agrada ja, els horaris seran relatius i descobrireu que una plaça pot ser un lloc de reunió o una pista de ball – sinó per tot el que hi ve darrere.
Jo vaig anar el primer any a residència universitària i no me’n penedeixo mica. És allà on vaig prendre el primer contacte amb gent que m’estim moltíssim i que ara puc considerar família i és un lloc on et trobes amb persones amb exactament la mateixa situació que tu: fora de casa i a una ciutat completament nova. Ens falten les amistats, no hi ha uns horaris fixos de classe i els carrers se’ns queden grans. No sabeu el que s’agraeix trobar algú igual de peix que tu.
Ara, la vida en pis d’estudiant, què voleu que us digui, tampoc la canviaria per res. És on he passat les millors estones, encara que fos sense fer res i és on he sabut que sempre tendria algú que em recolzaria. També us trobareu amb males experiències i maleireu el dia que vau decidir compartir, però estar aquests anys compartint-ho TOT amb altra gent és fascinant.
També quan us diguin que dureu en la memòria els profes de l’institut, feu-los cas. Dels mals records us n’oblidareu ben aviat, però els bons, els bons són els que faran part de vosaltres. Si no hagués estat per la curiositat i la critica que em van inculcar a l’Algarb, segurament hagués arribat a explicar-vos això molt menys orgullosa del que ho estic.
I després de tot el rotllo, si pensàveu trobar una resposta als vostres dubtes, ho sento. Només us puc aportar la meva experiència perquè vegeu que hi ha vida després de Selectivitat. Jo anava amb els objectius clars, amb amistats fortes i amb parella. I a mitjans se’m va desmuntar tot, i no passa res. Tot acaba anant bé mentre tingueu clar què voleu ser i estigueu bé amb vosaltres mateixos. Sona a clixé, però és veritat.
No forceu marxar fora si no ho teniu clar, apareixen oportunitats i anar a la universitat no vol dir tenir més o menys formació. Si teniu ganes de viatjar, feu-ho. Hi ha Erasmus, voluntariats i viatges baratíssims per començar a conèixer món. Apreneu i apreneu molt. Sobretot també desapreneu, perquè les coses importants – vaig a un altre clixé – no són als llibres: són a la cua del Mercadona, a un llibre d’un rastre o a la cadira del bar del costat on vas a fer el cafè dels dissabtes. Només us dic, ja per acabar i deixar-vos en pau, que faceu el que faceu el millor està per arribar.
Al juny deixareu enrere una etapa que mirareu ben aviat amb nostàlgia i amb molta tendresa, però que serà el principi de la vida adulta. Feu i desfeu el que faci falta, que ningú s’ha mort per equivocar-se, i no sabeu què polit és de vegades un error.
Estic a disposició vostra pel que faci falta. Moltíssims d’ànims i amunt, que no us queda res!
Neus