Rosa 

Rosa, 71 anys

Entrevista feta per l’alumnat d’anglès 2*

1.     Com et dius?

2.     D’on ets?

De la Manxa, però visc a Vic des del 8 anys perquè el meu pare treballava a la Renfe. 

3.     Quants anys tens?

71

4.     De què feies feina?

Era mestra, el millor treball del món. Treballava a l’Escola d’Arts de Vic. Treballava fent projectes com Els pastorets o cartells. A vegades compartia aquests projectes amb altres institucions. M’encantava la meva feina. M’agradava molt treballar en un projecte des que arribava la proposta fins a donar-li la forma final. Quan ho veus fet realitat tens una gran satisfacció. 

5.     Des que estàs jubilada, què fas?

Primer de tot jo no volia jubilar-me perquè jo sentia que m’havia tocat la loteria amb la meva feina. Treballava a l’escola d’art fent el que volia. Vaig ser-hi 35 anys. Quan em va tocar jubilar-me  hi havia molta gent jove interina per entrar i vaig passar el relleu. 

De totes maneres, la retirada va ser suau perquè vaig continuar anant cada dimarts a l’escola per ajudar als projectes, però sense haver de posar notes, molt tranquil·la.


6.     Què has continuant fent després de jubilar-te?

Sempre penso que si tu estàs oberta les coses et venen i et criden.

A l’endemà d’estar jubilada vaig veure un anunci que deia: “la Creu Roja necessita voluntaris pel banc d’aliments”. M’hi vaig presentar. Ens van fer una formació per entendre què és l’acompanyament. 

Encara cada dimecres vaig al banc d’aliments i m’ho passo molt bé.


Després, la meva condició de dona, catalana, independent i feminista fa que m’impliqui en moltes coses d’aquí al costat. Perquè tu pots anar per la vida tancada o oberta. Per exemple tinc una parella lingüística de l'Índia, la Mandeep. Fa tres anys que ens relacionem. Ella és professora d'anglès i voldria treballar aquí, però necessita el nivell C de català i ara va per l’ A2. 


7.     Alguna altra activitat?

Sí, la  meva passió és el bàsquet. Vaig començar al Vic i hi vaig estar 8 o 9 anys. Les dones érem l'últim mico, ens donaven els pitjors horaris... Va haver-hi un moment que l’esport es va professionalitzar, i preparaven nens i nenes. Però els nens després els col·locaven i a les nenes no els hi feien res. Una gent va trobar que s’havia de fer una alternativa i va haver-hi una escissió al 2012 amb 80 nenes i es va crear el Femení Osona on ara tenim 300 nenes. Es tractava de tenir en compte el valor de les noies igual que el dels nois.


Jo no vaig triar néixer dona i aquí tots hem vingut de la mateixa manera. Aquesta igualtat és la que jo treballaré fins al final. Ara estic al bàsquet del Santa Eugènia a veure si el fem créixer; el meu objectiu és que sigui un equip mixt. El bàsquet és la meva passió.


8.     La teva feina també ho era?

Sí, jo li deia a la meva mare: “Jo vull estudiar, jo vull ser  pintora”. I ella em contestava: “Tu no saps en la família que has nascut? Això és de gent rica!” Finalment un dia em va respondre: “Mira, fes el que et doni la gana, però espavila’t i busca’t la vida”.  I ella va trobar que seria una bona idea que estudiés magisteri perquè era molt bona entrenadora i ja portava nanos… Així que em va dir que si estudiava magisteri m’ajudaria. I jo vaig dir-li que sí però que ho faria a Barcelona. Jo tenia ganes de marxar de casa i anar a Barcelona. Vaig fer magisteri i a la nit estudiava a la Massana, a l’escola d’arts i oficis.

Finalment, el fet d’haver estudiat magisteri em va ajudar a treure la placa a l’Escola d’Art de Vic, així que li  vaig donar les gràcies a ma mare perquè si no hagués estat per ella no hauria fet magisteri.

9.     Creus que a la nostra societat a les dones a partir d’una certa edat se les invisibilitza?

Jo crec que és una realitat que també ens autolimitem pels inputs que ens dona la societat. Pel fet de ser mare deixem moltes coses de banda, aquesta part sí que la trobaria invisibilitzada o no valorada. 

Crec que sí que existeix la invisibilització de les dones,  però en el meu cas, pel meu caràcter i la meva manera de ser, crec que no he estat invisibilitzada. Crec que soc tan descarada (tot i que si m’he equivocat ho reconec) que si hi ha una situació que no és justa s’ha d’intentar de totes les maneres treure-la, en qualsevol àmbit.


Per exemple, a casa meva eren religiosos. Jo vaig entrar al Remei, anava a misses, portava nanos… Però sort que no em vaig trobar amb el que diuen avui de l'església (casos d'abús sexual, pederàstia) perquè els escanyo. No tenen perdó de déu, aquests capellans! Jo m’he passat vint anys anant a missa i portant nanos i ara em dedico a desacreditar-los. Abans si anaves amb un home agafat eres una puta i et feien anar a exercicis prematrimonials…


Ara tenim l’altra banda, són els homes els sorpresos, haurem de seguir amb aquesta situació perquè caminem per igual. Han de ser ells que han de fer les passes per caminar per igual. Si tu has viscut una situació de privilegi pel fet d'haver nascut home, has de fer les passes per revertir-la. Segurament a l’interior els homes ho enenten,  però no saben com fer el pas per acompanyar-nos.


Per exemple, jo vaig fer una exposició  al centre d'art sobre els feminicidis. Estava tan indignada quan veia a la tele un altre assassinat! Un dia, amb un altre assassinat, vaig anar davant del meu home i li vaig cridar “Què???!!!, quin és el dia que no maten una dona!” 

Les dones no fem res malament, simplement volem  igualtat.


10.     A nivell físic, com has viscut la vellesa? Alguna recomanació per la gent més jove?

Jo crec que ara hi ha molta informació.  Va haver-hi un moment que ens deien que ens havien de posar pegats per no tenir fogots, com si fos una malaltia. Jo crec en el procés del cos natural, si tu menges tres cops al dies, dorms, fas exercici, el cos funciona. 

Tots volem fer més anys, però hem d’entendre que perdem mobilitat, perdem vista, perdem agilitat... i arribarà un temps que ens n’haurem d’anar i ens hem de preparar. Jo ja m’estic preparant.

Dit això, hi ha un «però» que  jo em pensava que no m’arribaria: ja no tinc el cos d’una jugadora.  Em passa que quan anem a la platja amb el Miquel, el meu marit, i la meva germana Creus, tinc vergonya del meu cos, després se’m passa però...

Segurament perquè tinc una idealització del cos. Així que a vegades  quan veig aquestes jugadores amb aquest cos i aquesta potència penso: tu també ho vas ser.

Està bé que ens passin aquestes coses perquè ens fan aterrar de cap a terra i veure que soc humana. 


11.     Vas ser estudiant d’anglès en aquesta escola, oi?

Sí, vaig estudiar anglès perquè el meu fill vivia a Dublín i el trobava molt a faltar (més del que m’havia imaginat que em passaria). Vaig anar allà i vaig fer-hi un curs, al matí anava a classe i a la tarda  visitava la ciutat. He anat estudiant anglès per totes bandes. Encara continuo, hi dedico cada dia 30 minuts. Llegeixo, em descarrego pel·lícules en anglès i parlo amb la meva parella lingüística. 


*Aquesta entrevista s’ha realitzat parcialment en anglès.