Glòria

Glòria Carol, 70 anys

Entrevista feta per l’alumnat de Competic 2


Si, Glòria Carol.

70 anys. 

Vaig néixer a Vic, a casa meva. En aquell moment no s'anava a l'hospital.

Força tota. No tinc un estil definit. La música en general.

Sí. Faig ioga, camino molt i ballo, que també és un esport. Fa 20 anys que ballo a Sant Eugènia. Al meu home no li agradava ballar i pel seu aniversari li vaig regalar un curs de ball. I ara li encanta, ara no pararia. 

Tinc dos fills, però no tinc nets.

Amb els fills tot és especial, siguin bons moments o dolents. Tinc molts bons records però també he de dir que ens hem discutit.

Anglès, una assignatura pendent. A mi les llengües em costen molt, però el faig per gaudir i per disfrutar. És com un repte personal.

No sé si hi hauria d'haver-hi més o menys actes. Per mi no hauria d’existir. És que ja no hi hauria diferència entre homes i dones. És que fa tants anys que anem enrere amb tot això... El que hi hauria d'haver és una igualtat.

Jo no em considero gran. Avui el concepte de persona gran no és el mateix que el de fa 30 o 40 anys. De totes maneres, suposo que, mentalment no ens considerem grans, encara que ens hi puguin veure o que físicament ja ho siguem.

Per exemple: no vaig tan ràpid a fer les coses i segons quines  he de vigilar com les faig. Per exemple a mi m'agrada saltar i córrer i ara no ho puc fer ja que m’importa molt la meva integritat física.

Un pot tenir 30 anys i ser molt gran, o ser gran perquè no fa res. Avui dia jo penso que la gent té més inquietuds que abans. També més llibertat. Abans s'estava…, almenys les dones estaven molt sotmeses, tancades.  Fa uns anys hauria estat impensable que vinguéssim aquí a fer anglès!

Als 35 anys vaig anar a l'escola industrial. Havia fet comerç a l’escola, però quan vaig canviar de casa, doncs, mira, vaig perdre els papers i com que no els tenia em van dir que si volia el títol  d'administratiu, havia de fer-ho de nou.  Però quan vaig anar-hi allà no m’hi volien. Vaig trobar-me professors que em van dir, ets massa gran. Érem una classe de 20, i érem tres que teníem la mateixa edat. Jo els hi xocava.

Jo us recomano que estudieu, que tireu endavant i no us encalleu. Tot es pot aprendre. Perquè tot canvia i també hi ha camps que no has estudiat que poden ser interessants. 

Jo vaig haver d'estudiar català perquè no n'havia fet mai; abans tot era en castellà. I és clar, també em van demanar el nivell C.  A mi les llengües em costen i vaig fer català. Dos o tres anys, vaig fer els exercicis de català i avall.

A mi em sembla que bé. Jo ja tinc una edat, però crec que tant a la meva edat com a totes les altres hem de viure el dia a dia. El passat ja ha passat i quant al futur, massa plans no pots fer. Demà hi serem, aquí? Hem de viure el moment i disfrutar-lo tant com puguem,  sigui estudiant, sigui passant-ho bé, és igual. Jo dic, jo he vingut a viure bé, no a patir. 


Tant si és [els canvis físics] pel sedentarisme, pel menjar o per malalties, el que és important és cuidar-se. Jo, per sort, no he tingut cap malaltia greu. Hi ha gent que agafa alguna malaltia, pobres, i que no se'n poden escapar i... és difícil donar consells.

Realment a aquesta edat he vist molts canvis. Sí que penso que la societat s'ha tornat molt exigent, en general. Però per malament, jo penso. Ho dic per la feina que tenia  d’administrativa al CAP,  la gent ha canviat molt, de seguida que passa alguna cosa busca responsabilitats.

Jo he treballat sempre amb telèfons i quan vaig començar a treballar no hi havia ordinadors. Ara hi ha ordinadors però jo penso que el telèfon és una cosa fantàstica, I continuo pensant que és fantàstic. Però els mòbils t’estaquen. Estàs sempre controlat i lligat. Jo no volia mòbil i a casa meva ho sabien i tenia el meu home i els meus fills empipats perquè jo no tenia mòbil. Em deien, te'n vas a treballar a Viladrau i un dia tindràs un accident de cotxe. Jo els deia, hi ha molta gent bona i si em passa res algú m'ajudarà. 

I quan em vaig jubilar em van portar un mòbil. Perquè em van fer prometre que quan em jubilés tindria un mòbil.

Respecte, jo penso. Tant cap a mi com cap als altres. Respecte que hem de tenir entre tots. 

Com a tradició, doncs, de tant en tant trobar-nos a fer algun dinar, sigui Nadal, sigui Sant Joan, sigui diumenge o qualsevol dia, quan els fills tenen temps. Encara que facin la seva vida, jo els hi respecto, però ens hem de veure.

A mi com a desafiament, i realment va ser un desafiament, va ser trobar feina.

El meu home em deia, no cal pas que vagis a treballar, agafa un llibre i vés aquí a la plaça a llegir-lo. Jo li deia, tu treballes i la canalla van a col·legi, creixeran, faran la seva, i jo estaré aquí a la plaça com una momia, asseguda, i ja m'agrada llegir, però no.

Cada setmana anava un lloc o altre per feina i en aquell moment encara es demanaven molts homes. 

Una vegada vaig anar a una selecció de treball, i hi havia uns 100 homes i només 3 dones. Ja sabia que no m’agafarien, però a la notícia del 9nou no ho deia si només havien de ser homes, i si hi ha dones, veuran que cada vegada hi ha d'haver més dones. Totes 3 vam anar-hi amb la mateixa idea.

Anaves a un altre lloc, que buscaven una administrativa per despatx, i em deien que no donava el perfil. Jo dic, però quin perfil és aquest? Un pam menys de faldilla i un pam més de persona [d’altura]? Sí, no, no, de debò, eh…

Vaig treballar al Fèrtix, amb 15 anys, i allà vaig ser-hi 5 anys, i quan  vaig entrar em van fer signar que si em casava plegava. És que abans es plegava, el conveni era que quan una dona es casava plegava. Jo vaig deixar la feina al 76, i al cap d'un parell d'anys em sembla que el conveni va canviar i després ja deixaven quedar-se les dones casades. Això de quan et casaves, havies de plegar, és que passaves de les mans d'un home a les mans d'un altre. Jo quan em vaig treure el carnet a conduir, el meu pare va haver de firmar un permís, perquè si no, jo no em podria treure el carnet. 

I us diré més. A casa meva, de petita, em van obrir una llibreta a la Caixa de pensions. Això era típic, la guardiola. Ja érem casats i vaig posar el meu home al compte, i un bon dia, no sé per què, me'n vaig anar a la caixa de pensions i dic, necessito diners, vull treure diners, i el de la caixa de pensions em van dir, necessito la firma del teu home. Jo li vaig dir, dona'm un paper que pugui firmar ell. Li vaig fer firmar, vaig tornar-hi i vaig treure tots els cèntims d’allà. Així hem d'anar. Estic emprenyada.

A mi m'agrada la història, barrejada amb ficció. Però hi ha un llibre que vaig llegir en castellà que penso que és molt bo,  La Conjura de los necios, hi ha una trama molt divertida. 

Sí, molt. Fantàstic.