Pura Vilaseca Homs

Pura, 61 anys

Entrevista feta per l’alumnat de Català 1B Tarda - 2n torn

Després de presentar-nos, la Pura, alumna d'Anglès 2, ens conta que està familiaritzada amb els noms de l’alumnat de Català 1, ja que ha estat mestra molts anys, primer a l'escola de Sant Bartomeu del Grau i després a Guillem de Montrodon de Vic, i en ambdues tenia molt alumnat d'altres orígens diferents al català.

Ens explica que al principi era molt difícil comunicar-se amb les mares, perquè no compartien cap llengua coneguda, i l'actual escriptora Najat el Hachmi els anava a fer de traductora durant les reunions i trobades família-escola. També va ser l'encarregada de fer una escola de mares, que van aprendre una mica de català i va facilitar la comunicació amb l'escola. La Pura ho recorda amb un somriure als llavis i la il·lusió brillant-li als ulls.

1. La igualtat entre dones i homes ha d'estar present en tots els aspectes de la vida? O només en alguns aspectes?

• Sí, ha d'estar present a tot arreu. Ja s'ha millorat molt. Posaré un exemple. Ara, la meva mare ja és morta, però quan ella tenia 22 anys va necessitar el permís del marit, o del pare, per poder treure's el permís de conduir. També el necessitava per viatjar. Ara això ja no passa aquí, però encara hi ha petites coses que cal millorar, com per exemple la diferència salarial en molts treballs. Per sort a mi no em passava perquè he sigut mestra i en aquest cas el sou és igual per homes i per dones.

2. Quan eres petita de què somiaves treballar?

• Volia ser infermera. Però llavors va passar que un dia, al pati de l'escola, un nen es va fer sang amb un gronxador. I jo, en veure tota aquella sang, em vaig espantar molt i vaig canviar d'opinió. Hahaha! A partir d'aquell moment vaig voler ser mestra, i em considero molt afortunada d'haver-ho estat!

3. Penses que la vida per a les dones és millor ara o abans? Per què?

• És millor ara. Abans, la dona només s'ocupava de la casa i dels fills. A la meva família, el meu pare treballava fora de casa. Però érem tres germans i llavors no teníem prou diners. Així que la meva mare va haver de treballar també fora de casa, però continuava ocupant-se de la casa i de nosaltres, els fills.

4. La vida és més senzilla per als homes o per a les dones? Per què?

• Depèn. Pel que fa a la feina, hi ha més feina per als homes. Si ets dona, és més limitat. Els homes tenen càrrecs més importants i les dones estan habitualment per sota: metge-infermera, director-secretària, etc. Amb la maternitat, les dones som qui ens encarreguem de cuidar els fills i compaginar aquest treball amb un treball fora de casa és més difícil. Però penso que poc a poc s'està millorant. Per exemple, quan jo era mestra, a les reunions només venien les mares al principi, però cap al final, ja començaven a venir també els pares, o tots dos. Un altre exemple és quan un nadó plora a la nit, normalment són les mares qui s'encarreguen de cuidar-lo.

5. De què t'agradaria treballar en el futur?

• Ja us he comentat que ara fa un any que estic jubilada, i molt contenta! Ara bé, faig moltes activitats: vinc a classes d'anglès a l'escola, faig classes de ioga (ara amb la Covid-19, no) i vaig a caminar amb les amigues.

6. Creus que ara és més fàcil anar a l'escola per a les dones, o era més fàcil abans?

• Ara, aquí, l'escola és obligatòria fins als 16 anys. Abans no era obligatòria. La meva mare hi va anar fins als 16 anys i el meu pare fins als 14 anys.

Abans, una família tenia molts fills i enviava a treballar els més petits, perquè no entraven prous diners a casa per alimentar tothom. Per exemple, es podia enviar la nena petita perquè ajudés en una casa d'una família més benestant. No li pagaven un sou, però l'alimentaven, així la família ja tenia una boca menys per alimentar. També passava amb els nens, que de ben petits els podien enviar a treballar a les granges a canvi d'aliment.

Per tant, abans hi havia molta gent que no sabia ni escriure ni llegir. Per sort, en els darrers 100 anys ha canviat molt, i a millor! M'agrada que lescola sigui obligatòria perquè ara tothom té uns mínims de llengua i coneixement.

7. Quines sorpreses t'ha donat la vida?

• Mira, una. Em vaig casar, després em vaig quedar embarassada i… sorpresa! Portava bessones. Van néixer als 7 mesos i van estar a l'hospital en una incubadora, perquè només pesaven 1 quilo i mig. Va ser molt difícil, però tot va sortir bé. Aquesta és la meva major sorpresa. Ahir, una de les meves filles, que té 32 va tenir una filla i jo tinc la meva primera neta.

8. Quan ja tens 30 anys, és fàcil o difícil casar-se?

• Ni fàcil ni difícil. Depèn de la sort i del que passi. Abans sí que era una mica més difícil casar-se com més gran et feies.

9. Quan eres petita, vas pensar jugar al futbol professional? Ho pregunto perquè al Marroc, a les escoles formava part de la formació jugar al futbol.

• No, rotundament. Jo als esports no jugava ni al pati de l'escola. Aquí en les hores d'educació física els esports són variats.

10. Aquí les escoles públiques són gratuïtes?

• Sí, totes. Es paga una petita quantitat a principi de curs per als materials i també cal pagar els llibres. La resta, no. També existeixen les escoles concertades, on es paga una mensualitat. En el cas de Vic, si alguna família no pot pagar aquesta mensualitat, l'ajuntament se'n fa càrrec. I per últim també hi ha les escoles privades.

11. I les universitats?

• Les universitats públiques no són del tot gratuïtes. Jo vaig estudiar a Bellaterra, prop de Barcelona, perquè era l'única universitat en Catalunya, en aquell moment de dictadura, on es podia estudiar en català. En la resta, era en castellà. Aleshores valia una mica de diners. Però actualment és molt més car. Ha augmentat el preu molt i en molts pocs anys.

També existeixen les universitats privades, com la de Vic, on la matrícula és més cara, però igualment hi van moltes persones a estudiar perquè potser la vida a Barcelona és més cara (lloguer, transport, alimentació…) i els compensa econòmicament estar a la seva ciutat, malgrat que els estudis siguin més cars.