Fermina

Fermina Gutiérrez, 70 anys

Entrevista feta per l’alumnat d’Anglès 3

1. Quants anys tens?

Tinc 70 anys, al maig en faré 71.

2. D’on ets?

Soc de Còrdova, d’un poble petit que es diu Iznájar. Vaig venir a Vic amb 17 anys a treballar perquè necessitava els diners per enviar a la meva mare. Vaig venir perquè aquí ja hi tenia dues germanes que havien vingut abans. Vaig anar a viure amb una d’elles que ja era casada. Aquí vaig festejar amb el meu home, que també era d’Iznájar. Ens coneixíem del poble, però ell havia anat a Girona a viure amb la seva família.

3. Encara tens vincle amb el teu poble? Hi tornaries? 

Sí, encara tinc dos germans allà. Jo cada any he anat al meu poble. Al principi perquè la meva mare es va quedar allà i anàvem a passar les vacances al poble per veure la família. No hi tornaria a viure, estic aquí molt bé i els meus nanos han nascut aquí. En tinc dos, dos nois que ja són grans, i ells són d’aquí. Aquí estic bé.

4. Quina va ser la teva primera feina aquí?

Els primers anys vaig treballar en fàbriques, primer a la fàbrica de pells i després a filatura. Quan van tancar la fàbrica, el meu nen era petit i em vaig quedar un temps a casa i em vaig apuntar per treure’m el graduat escolar perquè no vaig poder estudiar de petita.  En aquell temps em van venir a buscar per treballar en una cuina a l’estació d’autobusos. Jo només havia cuinat a casa meva i em feia molt respecte cuinar per tanta gent, em deien “és igual, el que tu cuines per a quatre ho amplies per a 60 i no passa res!”. Vaig tenir molt valor per anar a treballar allà… tenia malsons per la nit: feia el dinar per a tothom i anava a dormir, i quan em despertava no hi havia res fet!

5. Quan eres petita vas poder anar a l’escola?

Vaig anar-hi menys de dos anys, dels 9 als 11. Vivíem en una casa que era a dalt d’una muntanyeta, el meu pare estava malalt i els meus germans havien de treballar. Jo m’havia de quedar amb la meva mare per acompanyar-la i cuidar el meu pare. Em van posar als 9 anys a l’escola, i als 11 ja em van treure perquè no tenia temps per tot. Quan vaig sortir de l’escola podia llegir una mica només. Als 43 anys va ser quan em vaig tornar a apuntar per estudiar el pre-graduat. La gent s’apuntava per acabar les matèries que li faltaven. El que passava és que jo no les havia començat mai. Em va costar dos anys: el del pre-graduat i el graduat. Quan ja l’havia acabat, recordo que un dia li vaig demanar al meu fill Jordi que m’escrivís una nota i ell em va dir “Mama, ho pots fer tu que ja tens el graduat!”. Si hagués tingut ocasió m’hauria agradat molt estudiar, molt! Per això quan he pogut anar a escola he intentat portar els deures fets i tot repassat.

Quan encara m’estava treient el graduat em van venir a buscar per treballar a la cuina i m’interessava agafar la feina. Aquells temps van ser difícils perquè a part d’estudiar el graduat, també feia feines de costura a casa. Quan tornava de la cuina, em posava a cosir. No fa gaire vaig trobar una llibreta de mates al calaix de l’habitació de cosir! Vaig començar a la cuina al febrer i m’hi estava 8 o 9 hores segons el dia i clar, estudiar el graduat es va fer més difícil. Vaig decidir seguir fins a Setmana Santa pensant que no aprovaria…i vaig aprovar! Llavors vaig pensar que per tres mesos més, ho havia d’intentar! I em vaig treure el graduat amb notable.  

Havia de fer els deures en diumenge, i jo no havia fet mai mecanografia ni res. Recordo que un cop vaig estar tota la tarda per passar un trosset de no res a l’ordinador. El meu fill Juli es va oferir a ajudar-me i li vaig dir que no, que ho havia de fer sola, que jo m’esforçava i ho feia. El nen em va dir que jo amb l’ordinador era com ell amb la planxa! 

6. Després de treure’t el graduat, vas continuar estudiant?

Sí, vaig fer un curs d’informàtica a l’escola, i després vaig començar amb els cursos d’anglès, fins a l’Anglès 3. El meu home també va estar apuntat durant un temps a l’escola.

7. Has dut a terme algun projecte o algun pla que tenies per quan estiguessis jubilada?

Jo sempre havia dit que faria un voluntariat o alguna cosa similar. Poc després de jubilar-me va morir el meu home i va arribar la pandèmia i la veritat és que han estat temps molts durs. Ara surto molt a caminar, amb una colla del barri: tenim uns grup de WhatsApp que som 14 o 15 i sempre que surten a caminar ho posen al grup. Si hi ha algú del grup que hi va, m’apunto amb ells, i si no hi vaig sola, cada dia. Al matí m’he apuntat a gimnàstica de l’Ajuntament dos dies i un altre dia a la Rambla a txikung, o sigui que ja faig coses. I aviat aniré als Estats Units a veure al meu fill petit. Això em té una mica angoixada: és molt bo per ell però és lluny. L’altre fill que tinc viu a Barcelona, una mica més a prop. Se’n va anar per estudiar i ja no ha tornat més a viure a Vic. Ara estic vivint sola, i sort en tinc, de la família. Tinc molta xarxa, la meva neboda, que té un bar, la meva germana que viu al barri… Aquí en tinc dues, de germanes.

8. Quines has estat les dificultats de la vida que t’han aportat més coneixement?

Definitivament, començar a treballar a la cuina. Va ser molt fort! Jo he treballat en moltes coses: he cosit, he treballat en fàbrica que és molt dura, però la cuina és molt estressant. He estat més de 20 anys a la cuina, de fet m’hi he jubilat. Al començament va ser molta pressió, però jo hi vaig posar tot l’esforç i poc a poc me’n vaig sortir. Llavors quan la gent et diu que el menjar és bo, et poses contenta. En aquella època tenia els dos nanos estudiant a Barcelona i el meu home estava molt malament de l’esquena i no podia treballar.

9. T’ha servit l’anglès que has après a l’escola en la vida real?

Doncs mira, saber anglès m’ha servit per mi, per tenir la satisfacció d’entendre què posa en un cartell, una samarreta. Un any amb l’escola vam anar de viatge a Dublín i un altre a Edimburg, i tot i que no vaig parlar gaire vaig poder demanar per menjar i per beure. A Londres no l’he fet servir, perquè en aquest viatge m’han portat el meus nanos. Jo tenia la il·lusió d’anar a Londres, i ells em van regalar el viatge i em van acompanyar. L’anglès l’entenc millor escrit, però alguna cosa vaig entenent i això m’agrada molt. També vaig fer servir l’anglès quan vaig anar a Praga. Allí sí que em vaig haver d’espavilar, perquè la que sabia més anglès era jo!